Les impostures

Isabel Clara Simó

“Quina relació hi ha entre la paraula, el seu so i el seu sentit?, es preguntava, per tal de definir la poesia, Edgar Allan Poe, un dels més fascinants i complexos escriptors nord-americans. El tema ha donat molt de sí, i, si bé ha estat una de les reflexions centrals en la Poètica dels clàssics -Plató, Aristòtil...- agafa la categoria d’eix vertebrador a partir de la monumental obra lingüística de Saussure. Si hi sumem les darreres revolucions de la lingüística, especialment a partir dels anys 60, quan s’hi afegeix l’ús de la paraula, la seua motivació, la intencionalitat comunicativa, etc., etc., ens adonarem de l’endimoniada complexitat d’una pregunta tan simple.

A mi, sobre la poesia, la reflexió que més m’agrada és, òbviament, de Shakespeare, d’una de les seues obres més delicioses, més inabastables -en el sentit que a cada lectura hi fas descobertes noves-: El somni d’una nit d’estiu, en què diu Teseu, al cinquè acte: “L’ull del poeta, en un picant deliri, va de la terra al cel, i va del cel a la terra, i, així com la imaginació produeix formes d’objectes desconeguts, la ploma del poeta els atorga un sentit i una figura”. En aquest punt ja resulta fàcil traslladar-ho a la pintura: quina relació hi ha entre l’objecte, la seua forma i el seu sentit?, diríem parafrasejant Рое; o també: “L’ull del pintor, en un picant deliri, va de la terra al cel, i va del cel a la terra, i així com la imaginació produeix formes d’objectes desconeguts, la paleta del pintor li atorga un sentit i una figura”. No és estrany que la poesia i la pintura ens hagen resultat, en aquestes paràfrasis, gairebé calcades una de l’altra: estem parlant d’art, tout court.

Hi he pensat, en aquestes coincidències -que en el cas de Shakespeare son fins і tot sorprenents, de tan modernes-, tot repassant la darrera producció d’Antoni Miró. A Miró el conec de tota la vida, com sol dir-se, i li conec la pintura de manera tal que fins i tot quan fa una sèrie nova o quan fressa un nou camí sóc capaç de saber que és obra d’ell, de l’Antoni Miró; però no sols perquè el conec molt i n’estic familiaritzada, sinó perquè el pintor d’Alcoi té un estil propi, tan absolutament personal que no hi caben les confusions. Hi ha grans artistes que, tot i la seua evident importància, no tenen un estil inconfusible; per exemple, Picasso, que reconeixeria fins i tot una criatura, en canvi a l’època cubista és ben fàcil de confondre amb Bracque; i pel que fa als impressionistes, de vegades vacil·les entre l’autoria d’un Manet, un Pissarro o un Degas.

Que li haja reconegut l’estil no vol dir que l’Antoni Miró no em sorprenga: em sorprèn sempre; els seus darrers nus, les impactants imatges de les ciutats, les torres bessones esclatant, les rodes d’un engranatge mecànic... Tot un univers, interpretat per la pulcra, irònica, intencionada mà del pintor, i, sobretot, un univers que s’ha sotmès a la decència fonamental d’Antoni Miró.

Per això crec que la pregunta és no sols pertinent sinó també necessària: què mira Antoni Miró quan mira, i com mira les coses que mira? Com és l’ull del pintor? Entre l’objecte que mira i la tela, què ha passat? No em referisc a la tècnica, és clar. Em referisc a la transformació que l’objecte ha tingut en tant que producte d’una mirada. Per a la majoria de persones, la realitat, la matèria és el que veiem i toquen i olorem; però no se’ns escapa que veiem, toquem i olorem a partir d’una visió prèvia del món. Davant d’un objecte impossible, inèdit, inútil, nou, no sabríem dir si és bell о no ho és; no podríem encabir-lo en els nostres esquemes mentals. O, per exemple, quan diem que un paisatge és trist, sabem que la tristesa és cosa nostra, de la nostra mirada; els paisatges no en tenen, de sentiments. Si això és així entre el comú dels mortals, per als pintors la qüestió esdevé a frec de la màgia: que veu un pintor quan mira? I, en concret, que veu Antoni Miró quan mira?

No ho podem saber: només ho sap ell i segurament no ens ho dirà mai amb paraules perquè ja ens ho diu amb quadres, i amb escultures, i amb gravats, i amb instal·lacions, i amb composicions. Podem intuir-ho, intentant llegir allò que ens presenta, allò que ha creat. En primer lloc, Miró va més enllà de l’aparença de les coses, no es deixa distreure pel que la cultura i la societat li han dit que hi veja: la utilitat de l’objecte, l’accessibilitat, la seua lletjor o la seua bellesa preestablertes. No: ell mira l’objecte com si fos la primera vegada que el veiés. Després el posa, en la seua imaginació, en un context diferent d’aquell per al qual ha estat construït, en una clara herència del pop-art. A continuació li dóna vida, el fa parlar, prendre partit: el fa odiós (un simple dolar penjat d’un fil) o d’una etèria i bellíssima delicadesa, com una bandera sostinguda per una dona nua. I, finalment, ens obliga a nosaltres, els espectadors, a canviar els esquemes amb què havíem estat mirant fins aleshores. Després de veure els seus objectes pintats, ja mai més no tornaran a ser els mateixos. Les seues bicicletes en són un exemple perfecte: qui és capaç de tornar a veure com ho veia abans la banalitat mecànica d’aquest senzill mitjà de transport, després d’haver vist les bicicletes de Miró?

Es per això que tots els crítics solen coincidir a afirmar que Miró fa realisme social, que fa art de denuncia. Personalment -i no és la primera vegada que ho dic- crec que sí, que això és certíssim, almenys en determinades series, pero que és alguna cosa més que això. Vull dir: la pintura de Miró no és revolucionària perquè pinte una temàtica política -o almenys, no és sols revolucionaria per això- sinó perquè ha alterat les relacions entre l’objecte, l’ull que el percep i la societat que l’utilitza. Ha alterat un ordre determinat no per substituir-lo per un altre ordre, sinó per negar l’existència d’un ordre. O la seua necessitat. L’univers és entròpic, tendeix al caos; el poder interfereix entre l’univers i nosaltres per imposar un ordre conceptual. I aleshores apareix l’art, i aleshores apareix Antoni Miró i trenca aquell ordre llepat i burgés que rebutja acceptar que un senyal de transit no és sols un senyal de transit, i el Coliseu de Roma no és sols el Coliseu de Roma -i una pipa no és sols una pipa...-.

Antoni Miró és un pintor, no un polític. Per això la revolució de Miró és una revolució molt més ampla, molt més profunda que una revolució política: és una revolució total. Una revolució en què nosaltres, els homes i les dones, les coses -les lletges i les boniques, les útils i les inútils- som alguna cosa més que engranatges d’una màquina.

La mirada de Miró és, dones, una mirada decent (en el seu sentit etimològic, del llatí decens, ser honest). I la seua pintura, un univers on no hi tenen cabuda els impostors, excepte quan hi apareixen sense la careta. Que és quan el pintor sembla que els diu: tururut!