Les bicicletes d’Antoni Miró

Isabel Clara Simó

Una bicicleta és una bicicleta.

L’afirmació és indiscutible.

El diccionari diu que és un velocípede de dues rodes que funciona per tracció amb uns pedals. No diu que és un mitjà de transport. Potser és que els autors del diccionari no han estat mai a Barcelona. O a Amsterdam.

Quedeu-vos amb aquesta idea: “mitjà de transport”. Un mitjà el combustible del qual és l’energia humana. Per tant, la carn, el peix i les fresques amanides mediterrànies. Tot això ens dóna energia a les persones i així nosaltres podem pedalejar. No hi ha pol·lució. Zero. L’única resta queda en la cambra secreta del nostre water closed (això sí: són fems que tornen a la terra per fer més verdures i per fer més herba que es menjaran les vaques que ens proporcionen saborosos bistecs). Qui va inventar la bicicleta era un geni, car tenia una idea clara i distinta sobre l’equilibri humà i sobre el funcionament articular dels nostres genolls (hi ha una preciosa pel·lícula francesa que es titula Le genou de Claire, d’Eric Rohmer, en què el protagonista s’enamora del genoll d’ella, que esdevé el seu obsessiu objecte de desig, però ara no ve al cas).

Doncs bé, Antoni Miró fa un homenatge a la bicicleta, en una de les seves sèries pictòriques perquè representa, per al pintor alcoià (que pinta tan bé que un dia vaig besar la galta del meu fill, pintat per ell, i vaig “sentir” l’escalfor de la pell i el seu batec) l’ecologia, i alhora el progrés, en tant que és una màquina. I a més, és una màquina d’obrers, tot i que ara els nostres fills aviciats i reglotant salut se l’han feta seva. Us contaré una cosa: vaig ser a Ho-Chi-Minh, aquella ciutat dels nostres malsons, on ha habitat durant dècades tot el dolor del món; és una ciutat de circulació caòtica. Fa por passejar-s’hi perquè núvols de ciclistes t’envaeixen per tot arreu; doncs ara ja no; mentre les ciutats europees van substituint la moto per la bicicleta, els vietnamites substitueixen la bicicleta per la moto; fan la mateixa cara de felicitat que els nostres joves pedalejant les bicicletes de tota la vida; i és que el ser humà és no sols contradictori sinó dificilíssim d’entendre. Miró pinta bicicletes perquè és la seva manera de contestar la sofisticació inhumana de les actuals comunicacions. Pintant una bicicleta, el pintor diu: “D’acord, hi ha el telèfon mòbil i la vídeo càmera amb què puc veure un quadre meu penjat a Austràlia; o t’operen del genoll (el genoll que necessites per anar en bicicleta) estant tu a Alcoi i el metge a Nova York. Però també hi ha els míssils, que maten milers de persones tocant un botonet. Tot això hi ha. Però no ens oblidem que hi ha un estri còmode, barat i pràctic que es diu bicicleta i que no sols no ha perdut vigència sinó que cada cop té més adeptes. I és, sobretot, com deia Fuster, manllevant Protàgores, un estri fet a mesura humana”.

Quan Miró es posa a pintar bicicletes li surt, a més, la seva vena més irònica. En comptes de selló, et posà una banya. O li planta una barretina a l’aparell. O fa divertides transformacions d’allò que es diu “els impossibles d’Eisher”. I ho fa amb tendresa, com aquell home solitari que, el dia de Nadal, li posa un barretet cònic al seu gos i li diu: “Apa, Tom, ara brindarem tu i jo amb cava del bo, d’aquest del Penedès”. I el gos li llepa la mà i el mira amb ulls lluents i agraïts. I és que una bicicleta és gairebé un habitant més de la casa, plantada al passadís, a l’abast de la mà. Recordant-nos la nostra inexorable petitesa.