Salta al contingut de la pàgina principal

El dòlar

Isabel Clara Simó

M’agradaria poder explicar qui és Antoni Miró de manera clara i amb poques paraules. Això és dificilíssim, no hi ha dubte, i no sols en el cas d’Antoni Miró, sinó també en el cas de la més anònima de les criatures, A mi m’agrada Antoni Miró, no hi puc fer més. M’agrada perquè és alcoià, com una servidora de vostés, perquè és independentista, com una servidora de vostés, i perquè té una manera de produir-se sense complexos, i això en els nostres Països és raríssim.

Ara bé, tot i haver vist tantes obres de Miró, en trobar-se amb un gruix tan considerable aplegat en aquest llibre —sis anys de la seva producció—, és fàcil quedar aclaparat. Seria massa fàcil dir-ne uns quants adjectius i llestos. Però la veritat és que un es queda amb unes ganes immenses de compartir impressions amb d’altres, perquè, al marge de la seua bellesa, aquestes obres ens suggereixen el tema de la funció de l’art.

És un altre pintor, Antoni Tàpies, qui diu: «El gran artista ha d’aspirar a canviar el món, perquè tot gran artista espera a desvetllar-nos l’autèntica naturalesa de les coses, l’autèntic funcionament de la realitat, en el qual és inclosa la realitat social». I és curiós que ho digui això —unes paraules que tant s’adiuen a Antoni Miró— un pintor d’estil tan radicalment diferent al del pintor alcoià. Ens trobem així amb l’art com a denúncia de la realitat, però no com el pamfletari realisme socialista —allò d’obres sofrents, generals il·luminats, masses enfervorides, explotadors diabòlics i tot això que té més de mística que de marxisme—, sinó com el realisme social que, per exemple, en la literatura representa tan admirablement Bertold Brecht.

També veiem en Miró quelcom d’allò que fou la «nova objectivitat» alemanya dels anys 20, amb la seva perfecció formal, i la seva implacable denúncia. Miró és tot això i moltes altres coses, perquè és ell mate ix, i és la crítica qui s’ha de molestar a encasellar-lo. No fa místiques ni metafísiques, és ciar, què voleu en país tan petit i tan concret com el País Valencià? I, ara que se’n parla tant, és d’un país mediterrani, que és com dir mesurat, burleta i sensual. Però, com que Miró és intel·ligent, no s’enamora d’un pinet o una olivereta, sinó que s’enfronta ais nostres mals reals, els autèntics, els que amb prou feines ens amaga Hollywood i el technicolor: la dependència, l’uniformisme. El dòlar i la coca-cola.

Aquest llibre potser l’haurien d’haver repassat els parlamentaris espanyols abans de decidir-se a fer-nos entrar, si vols per força, a l’OTAN. I és un llibre que no hi ha altre remei que entendre. I quan l’has acabat d’entendre i el tens ben paït, resulta que et trobes amb una bola pesada a la boca de l’estómac, i en un estat de ràbia que no pots neutralitzar més que encenent el televisor, al menjador de casa, i empassant-te el darrer serial americà...