Els ulls del pintor

Isabel Clara Simó

El pintor mira la realitat i la transforma. La transforma en tres sentits diferents i simultanis: la transforma donant-li sentit; la transforma rescatant-la de la quotidianitat que fa opacs els objectes i les persones; i la transforma projectant-hi el seu món alternatiu, que és creació de l’artista. En la primera transformació, el pintor ens explica què ens envolta, desmantellant el discurs del poder; és a dir, oposant a l’ordre establert la justícia vindicativa de la seva mirada; en la segona, renta les ulleres entelades de la percepció programada, segons la qual només percebem allò que esperem percebre; en la tercera, l’artista esdevé revolucionari, perquè copsa el món oficial i l’acara al món alternatiu que ell ha creat i fa, en aquest sentit, un acte llibertari. Crear és, doncs, transgredir i ensenyar-nos a mirar.

Quan passegem per una ciutat, aquesta tasca del pintor es fa essencial, perquè remunta la ciutat del turista (“oh, què maco!”, que en fonètica del nord es ridiculitza anomenant als extasiats acrítics els “camacus”), la ciutat ordenada del guàrdia urbà i la ciutat de l’opulència d’aparador que ofega a la ciutat de les persones.

El cas d’Antoni Miró és, en aquest sentit, transformador i transgressor, i per això mateix, especialment colpidor. El seu ull, l’ull de Tallista, penetra la pell de la ciutat i mira de vegades la cara obscena de la misèria, de vegades la cara domesticada dels vianants, de vegades la severa cara dels edificis oficials o dels solemnes tributs al prestigi ciutadà. Miró assenyala amb el dit una façana, o unes noies que somriuen, o la mà estesa d’un captaire i ens els revela, els extrau del teló de fons i els posa en primer pla. I el que veiem no ens agrada. És com posar-nos un mirall davant la nostra cara atribolada, o la nostra cara culpable, o, en resum, la nostra cara de rinoceront (recordeu l'Ionesco? Va escriure una obra de teatre inoblidable: El rinoceront, que, a l’estil de les metamorfosis de Kafka, ens presenta un ciutadà que va engrossint la pell a cada passa que fa, fins que és tan gruixuda que tot ell ha esdevingut un rinoceront).

L’home i la dona moderns s’han fet urbanites i, alhora, s’han posat a enyorar furiosament la natura, en una contradicció permanent. Les urbs contemporànies tenen un tret característic: que s’assemblen les unes a les altres cada cop més; les diferències, rauen en els barris antics de les ciutats; però un aeroport i un altre, un hotel i un altre, un museu i un altre, un passeig il·luminat i un altre, un teatre i un altre... Fins i tot hi ha artistes que han superposat el mapa de les xarxes del metro de les ciutats més populoses i hi han vist els codis coincidents. El segon tret característic és que s’empassa la individualitat; l’ésser humà que s’hi passeja esdevé anònim per decret, i, com a tal, intercanviable per qualsevol altre. El tercer tret és la hipocresia: amaguem la misèria (no sempre amb fortuna), la prostitució i els delinqüents i, quan vénen les visites (els turistes, que arriben disposats a deixar-se els quartos per veure el que mai no veuen a la seva ciutat, com ara museus o esglésies), les autoritats li renten la cara i li posen, a la ciutat, la seva roba dels diumenges. I aleshores apareix Antoni Miró i ho mira amb ulls nous, grata la pell de la ciutat (com Dalí aixecava la pell del mar) i, fent veure que és objectiu, com un bon retratista, el que fa és projectar una llum nova que, sense poder evitar-ho, ens burxa la consciencia.

En aquesta nova sèrie, la dels vianants, Antoni Miró se’ns apareix en la seva màxima originalitat. I, com sempre, es burla del que veu i de nosaltres, sense oblidar mai la seva densa, inestroncable font de tendresa. És la sèrie de l’Antoni Miró més humà. I més inquietant.