El cartell al País Valencià

Isabel Clara Simó

Diuen els que saben d’aquestes coses que els cartells no són cosa d’artistes, sinó de grafistes. I que, si hom vol fer un impacte que atregui l’atenció del públic, millor seria fer servir les tècniques, que tant han progressat, del reclam publicitari. Hi ha, és veritat, veritables genis en la qüestió, que han estudiat cada color, cada ratlleta, cada lletra de cada paraula per tal de convèncer-me a mi, per exemple, que tal cosa és la que més s’adiu als meus desitjos, que tal espectacle és el que més em farà fruir o que tal idea és la més abellidora del món. Que conste: no ho dic amb ironia, sinó amb el gran respecte que m’inspira qualsevol tècnica reeixida.

Aquestes persones que diuen aquestes coses se’n fan creus que, quan algú pensa en la necessitat d’encarregar un cartell, de seguida es repassi la llista dels artistes per veure quin serà més accessible.

La qüestió, em sembla a mi, és si donem prioritat a la bellesa o a l’eficàcia d’un cartell: pot ser lletgíssim i arrossegar la gent, tanmateix, o potser d’una bellesa plena, profunda, intensa, i, tanmateix, no atreure l’ull del passavolant, i si l’atreu, ser a causa de l’harmonia o la subtilesa dels colors, però no de les coses que anuncia, que presenta o que vol difondre.

Tot això, és clar, té algunes excepcions. Al País Valencia sobre tot —la referència a Josep Renau és inexcusable—. I sobretot si hom té l’encert de dedicar uns moments de la seva vida a mirar els cartells que Antoni Miró ens presenta en aquesta mostra, i que aplega la seva producció del 1965 al 1983. Una servidora, que no passa de «voyeure» de l’art pictòric, i que es considera, per tant, una persona perfectament vulgar, és un bon exemple de com atreu la mirada cadascun d’aquestes cartells, de com resulta d’«irresistible» l’impacte visual, i com és d’evident que això ho aconsegueix Antoni Miró sense doblegar-se gens ni mica en les tècniques publicitàries i les seves hàbils insinuacions.

He de confessar que, de tota aquesta producció —tan immensa, tan aclaparadora en la seva abundor i qualitat—, a mi m’arriba directament al cor sobretot el cartellisme polític d’Antoni Miró. Es cert, les emocions que desperta la pintura són ben sovint indescriptibles. Un altre artista, aquest de la ploma, Martí i Pol, té uns versos, però, que un diria dedicats a aquests cartells d’Antoni Miró:

«Que és bo saber restar quan tot incita
a desistir».

I, al mateix poema, diu:

«Saber restar, vet aquí la consigna,
i preservar cadascú el petitíssim
terreny en què proclama, altiu, més vida».

Ho diu, magistral, Martí i Pol. Ara mireu els cartells. Digueu si no és cert que Antoni Miró fa exactament aquesta proposta...