Mira Miró

Isabel Clara Simó

Quan Antoni Miró pinta, enfoca la realitat amb llum potent, que, rebotant-hi, et va directa al cor i et sents culpable. Antoni Miró és el desassossec. Tot el contrari que els impressionistes –altrament ben meritoris i estèticament molt agradables–, que reflecteixen una dona, un berenar, un paisatge, sota una capa d’amabilitat, i et sents confortable. Són l’assossec.

És una pintura vigorosa i alhora precisa i delicada, on cada detall esdevé protagonista.

Ens agafa de la mà, ens planta a davant de la seva obra i ens diu: “Mira!”. I és aleshores quan comprens que en art, la tècnica no té importància, perquè és només un mitjà. L’art és qüestionar-se el món i sentir-se’n part. És compromís.

Antoni Miró és alcoià, com el gran Ovidi. L’un pintant i l’altre cantant porten posada una samarreta vermella, no necessàriament feta d’un cortina vella. Però roja, ben roja.

Hi ha qui creu que l’art –siga pintura o literatura– és per fer bonic en una paret o en un prestatge; que serveix per passar l’estona, per dir jo he estat al Louvre, quin mareig de quadres o jo he llegit aquell llibrot tan entretingut. Però no és així: l’art ha de fer pensar i ha de fer sentir, si no, esdevé una eina, com unes tenalles o un clau o qualsevol objecte d’una ferreteria –altrament utilíssima–. Si només fa pensar és un tractat de filosofia o una sàvia al·legoria; si només fa sentir és una telenovel·la o un cromo llagrimós.

Què té Alcoi que produeix uns gegants com aquests? És difícil de contestar, però l’orografia, l’isolament durant segles, el sentit del treball, les muntanyes tan properes que semblen a tocar de la mà, els ponts, d’un perfecció exquisida, la gent, la rialla sobtada, la cadència de les festes, l’aire transparent. Podria ser. O podria ser que hem tingut la immensa sort de parir-los tots dos.

Una vegada Picasso va fer un retrat de Gertrud Stein, i el germà d’ella, Léo Stein, va exclamar: “No s’hi assembla gens!”. La rèplica de Picasso és d’antologia: “Doncs ja s’hi assemblarà”. Què volia dir el gran Picasso? Volia dir que la realitat és saber mirar i no sempre és igual al que es clava en la retina. Volia dir que l’art sap mirar i veu coses que alguns, o molts, no hi veuen. I que la realitat de debò no és la de l’ull distret sinó la de l’artista. Per això Antoni Miró ens planta al davant els seus nombrosíssims quadres, de vegades immensos, i ens diu: “Mireu la realitat de debò! No camineu distrets. Obriu els ulls. Mireu de debò”.

La teoria de la percepció ens adverteix que si de sobte ensopegàrem amb un artefacte absolutament desconegut no sols no l’entendríem sinó que ni tan sols el sabríem mirar. I ara, què ens està passant? Tanta informació, tants artefactes reproductors i nosaltres no veiem més enllà de la punta del nas. I continuem ensinistrats, obcecadament, en els missatges que ens arriben del poder –el poder polític i de l’Íbex 35–, i repetim com lloros les consignes més absurdes. Sents: “¡Nadie romperá España!” i et preguntes què passa amb Portugal, que es va independitzar, o el tan cobejat Gibraltar. I els més poderosos encara –els amos del món– que prediquen una guerra imminent i absurda i no diuen ni un mot sobre els milions de refugiats sirians.

M’agrada Antoni Miró. La seua pintura. La seua integritat personal. La seua lluita.

I és alcoià, que conste.