Silencis i crits

Isabel Clara Simó

El silenci pot ser un esparadrap sobre la boca, i pot ser un moment de meditació. Pot ser un edifici buit, on no hi ha eco, perquè sense veu no ressona res: per això es diu tornaveu. El silenci són els precs muts dels captaires, que porten un cartellet on diu que tinguem compassió. Però nosaltres preferim l’ordre públic que la justícia, i preferim la pau dels somriures satisfets que no l’aspror del retret i del clam. El silenci és la i de la guerra i és l’estupor angoixant del refugi, abans del xiulet sinistre de les bombes. El silenci és un grup de xiquets i xiquetes, amb el cap abaixat perquè el mestre ha cridat que callen. Ell crida, tu calles. El silenci és la resignació, i és també la bellesa expectant d’una sala de concerts abans que els instruments de corda comencen a afinar-se, amb aquell dolç estrèpit que precedeix la bellesa del so.

El silenci és un ancià, assegut en una cadira, brandant convulsivament el cap i amb els ulls aigualits, com un raïm partit per la meitat. El silenci és l’hospital, el dolor mut. La mort.

El silenci és l’agonia de Giuseppe Verdi, a Milà, car, durant la seua malaltia, els conductors dels cotxes de cavalls —l’únic mitjà de transport urbà en aquell llunyà 1901— van embolicar en draps les rodes i les peülles dels animals quan havien de passar per davant de sa casa, per no molestar el moribund; l’Ajuntament havia cobert de palla aquell tros de ciutat. Perquè la mort de Verdi era la mort de tots les italians.

El silenci és l’instant fugaç que precedeix el petó entre dos enamorats.

El silenci és la volta del cel, quan es fa de nit.

El silenci és casa teua, quan estàs sol i tens por.

El silenci és una Biblioteca on llegeixen llibres cultes els aprenents de savi.

El silenci és una mà d’home tocant el pit tremolós d’una dona, just abans que s’encete el desig i vinguen els sospirs i el cataclisme sexual que sacseja el món sencer.

Antoni Miró pinta el silenci. El pinta des de dins. Perquè aquell captaire, aquella dona tapada pel burka, aquell “Desvalgut “ amb la boca tapada, o aquell home agenollat mirant a terra, com si volgués desxifrar-ne un missatge, tots ells, són el primer motor del silenci. I una maleta que no sap on va, perduda. I un torturat, potser a Guantánamo, caigut sobre si mateix, amb les manilles i la caputxa de la ignomínia. El silenci d’Antoni Miró és un NO escrit en una paret del Cabanyal.

Els silencis d’Antoni Miró criden, des de les parets o les peanyes on estan enlairats. Els seus silencis són una bufetada, per si de cas encara no tenim la pell de rinoceront, com explicava Ionesco.

Si en un cantó posem la pintura decorativa, en l’extrem oposat hem de posar la pintura d’Antoni Miró. En l’endemig, hi ha tot el que vulgueu: excelses provatures abstractes, dones boniques que ensenyen la seua intimitat, camperols que resen quan es pon el sol o fràgils nenúfars que suren com un somni.

Però Antoni Miró no és en aquest endemig. És a l’altre extrem. Demostrant que la pintura no és decoració.

Demostrant que el soroll que fan les llengües dels llepaculs és capaç d’ensordir els sentiments.

Demostrant que tot sovint un museu és una baluerna on les pintures arrenglerades semblen soldats disposats a obeir les ordres dels de dalt.

Demostrant que no n’hi ha prou, amb bona voluntat ni basta amb el primer horror. Podem treure un captaire del carrer, perquè ve el Papa de visita, o podem donar-li de menjar i donar-li feina. Però no s’hi val dir mira què sensible que sóc que ara estic commogut perquè he vist la realitat amb els ulls d’Antoni Miró. No, no s’hi val.

El silenci dels estels circulant per la volta del cel és només aparent: produeixen una música inoïda. Potser, sovint, són crits.

No, diguem no, crida Raimon.

Vull més espai, crida la fera ferotge d’Ovidi Montllor, el gran Ovidi (com l’enyorem!).

Ara escolteu: dels quadres d’Antoni Miró ix l’inequívoc so dels plors dels homes i les dones derrotats.

Antoni Miró és únic.

Escoltem-lo.