Per a Antoni Miró

Quan la llum és a dintre
esclata en el llenç, fàcilment,
i en fa corbes sensibles, algun
rostre, una albada daurada
i una dona ajaguda, oferint-se.
 

Quan el foc és a dintre
i bull, i els colors es
disposen tots sols, cadascun
en la forma escaient, i
voldries plorar quan ho
mires, i cridar. I fer un pas.
 

Quan la vida és a dintre
i Toni la veu, fit a fit,
i d’un glop beu la terra
i la pàtria, i la posa en la
tela. Et foraden la pell
els ullots de Picasso, i
el dolor de l’oprobi.

Mortadelo fa llengots
als jerarques centrals
—acer i gel la mirada mortal—.
 

Quan el talent és endins
i és tan fàcil pintar, pulcrament
el batec del nítid perfil
d’uns malucs que semblen de carn.
 

Quan s’és Antoni Miró, un pintor que
fabrica el misteri de l’art,
pam a pam, i jo el veig
i m’agrada mirar devanida
la gent i dir en veu alta:
«Veieu? Doncs és amic meu...».