L'obra d'Antoni Miró

Isabel Clara Simó

Una vegada Aristòtil va dir; “Sembla mentida; amb tan poca informació com tenim i quantes coses que sabem”; ara fa una dècada, el genial lingüista nord-americà, Noam Chomsky, va dir: “Sembla mentida, amb tanta informació com tenim i quantes coses que no sabem”. La paradoxa és clara. I podem aplicar-ho al món de l’art: amb tants pintors que tenim i no hem aconseguit superar els grecs, per exemple; amb tants pocs pintors bons que tenim i quin esclat d’intel·ligència artística amb què comptem, també per exemple.

La veritat és que hi ha èpoques fèrtils en genis de l’art i èpoques de sequera. Ara bé, no hem de confondre l’art en general i la seua utilitat; ho diré en termes contundents: un quadre, un llibre o una simfonia no serveixen per a res; qui vulga coses útils que vaja a la ferreteria. Un quadre no és per fer bonic al menjador de casa, ni un llibre ha de ser entretingut, ni una simfonia és una música de fons plaent en un restaurant.

L’art té dues finalitat: fer pensar i fer sentir. Els racionalistes hi veuen només un motiu de reflexió; els emotius veuen només emocions.

Aquesta és la frontera: una cosa no n’exclou l’altra. Fixem-nos en Antoni Miró: ell crida i clama les injustícies i també ens fa vibrar. Poques vegades es dóna en un mateix pintor aquesta duplicitat. A més, Miró té tocs d’humor, crits d’indignació i l’objectivitat de la raó. Podem afirmar, doncs, que Antoni Miró és un artista complet.

Jose Pla, que era tan enemic del modernisme, blasmava també els impressionistes: les seues obres, deia, no són més que fotos mal fetes, per donar-li més aspecte de ser pintura. No, no: Miró és un autoexigent i no fa mai concessions. El seu suport tècnic és la realitat, però com s’hi implica ell com a pintor i a nosaltres com a observadors, i quedem colpits per un doble sensació: pensem i sentim. Això és art. Art pur.

Hi ha hagut al llarg de la història molts corrents artístics. Em fa la impressió que Antoni Miró és un deixeble de la història, de l’acumulació de punts de vista, de la perfecció, tan difícil d’assolir, en el desenvolupament de la seua obra. Com Noam Chomsky podem dir que tenim molta informació pictòrica, però pocs pintors originals. Fins que tastes la greu, o irònica, rellevància de la seua pintura. Per això Miró no s’assembla a ningú. S’ha forjat a si mateix, cercant aquell punt de vista únic.

Pensament i emoció: vet aquí una bella manera de definir Antoni Miró. És a dir, art. No per fer bonic, sinó que ens plantem a davant amb la màquina de pensar i la màquina de sentir -que són , totes dues, les que ens fan persones-, i a cada quadre tenim la sensació que és una mica nostre. Com si l’essència d’Antoni Miró, ens hagués penetrat pels porus de la pell i inundat tota la nostre racionalitat i tot el nostre lirisme.

Únic i que no s’acaba mai, perquè el seu missatge és llarg i ell un treballador infatigable. Jo crec que ens fa una mica més persones contemplar l’obra d’Antoni Miró. Lloat siga.