Nus i Nues, Antoni Miró
Isabel Clara Simó
Despulleu a una persona, de qualsevol cultura, i quedarà inerme; se sentirà avergonyida i no es comportarà amb naturalitat. Hi ha dos fets indiscutibles: quan vam començar a cobrir-nos, segurament a causa del fred, això va generar una pell sense pèls, excepte els raconets que necessiten protecció o aquells que són inaccessibles a les vestimentes.
L’altra fet és d’origen religiós: sustente la teoria, després d’haver comprovat que les persones d’edats remotes, excavant, només s’hi han trobat deesses, que hom vivia glorificant les dones. El fet que les dones parim, les va col·locar en un lloc reverencial, com la reina de les abelles. Però aviat algun espavilat va comprovar que els naixements eren nou mesos després que la dona en qüestió hagués copulat. I així, en períodes diferents els animals. Res, es van dir, la llavor és de l’home, elles només posen el fornet on jeiem dins de la panxa, com també dependrà d’elles l’alimentació. Però la llavor, el creador, és l’home. I així va començar el patriarcat.
La superioritat de l’home sobre la dona és molt intrigant: per què no va disminuir, de manera dràstica, la demografia després de la Segona Guerra Mundial? I hi van morir milions, la majoria homes. També posa en qüestió les lleis de la mar: “Les dones i es infants primer!”, ordena el capità en un naufragi. No, no estan, davant la mort, afavorint els febles: és la crida fosca de l’espècie que no es pot permetre la mort de les dones, tant és així que en la majoria de cultures la dona és preservada de les guerres.
Però el fet més important per abolir la nuesa és la religió, totes les religions. Algú em pot explicar de què serveix la virginitat, tan lloada i admirada? Jo sospite que és la garantia que té el mascle de què el fillet és seu. Encara hores d’ara, en un part, totes les dones que hi són, i en totes les cultures, s’exclamen: “Igualet que son pare!”, perquè aquest s’ho crega. Hi ha estudis, sobretot a l’hospital de Sant Pau, que avalen aquest teoria.
Hi ha llocs maliciosos d’striptease, on a mig despullar es veu que una dona resulta més atractiva. També hi ha cultures en què la dona exhibeix els pits, sense ofendre ningú, però els mascles, sempre tapadets, no fos que no siguin titllats de poca fortalesa sexualment. I hi ha també platges on el nu està permès, per a satisfacció dels usuaris que s’acosten més a la natura.
Ara bé, per a un artista, la realitat és fins i tot el que està ocult, siguen caníbals o siguen dones en etèria nuesa.
Antoni Miró és el millor dels pintors contemporanis, i li agrada mirar endins endins. Al seu llibre “A la Base”, on reprodueix quadres sobre la nuesa, busca la puresa del nu, i no sols això, tots els raconets del cos, amb preferència per les parts sexuals. El resultat és enlluernador; només els ignorants ho miren amb excitació.
Antoni Miró ha fet del cos humà un altar a la bellesa, des del forat del cul fins als altius mugrons. Ha trencat normes -que sospito que és la cosa que més li agrada al món- i hi ha anat abocant-hi la bellesa, que han negat de sempre les religions. Us imagineu un seminari sobre demografia a Montserrat, per exemple?
El pols del pintor no tremola en cap instant: és precís, d’un figuratiu palpable, i d’una celebració al que fa mil·lennis que ha estat prohibit. Sí, és cert, a sota d’aquestes belles pintures es nota el somriure del pintor. Que ens repta i ens diu tot el que és natural i sense ficcions pertany a la humanitat. I sobretot als artistes. Genial, un cop més.
Antoni Miró és un excel·lent pintor i ens toca l’ànima amagada mostrant-nos el que no convé mirar. Les barbaritats bèl·liques o els amagatalls del cos. No puc més que enviar-li una besada de gratitud i amistat i també, per què no dir-ho?, amb un puntet de lascívia.
Més textos Isabel Clara Simó referits a Antoni Miró
- Els ulls del pintor
- Les impostures
- El cartell al País Valencià
- Silencis i crits
- A Toni Miró
- La conjura Miró-Llorca
- Ser pintura
- El dòlar
- Per a Antoni Miró
- Sexe bell
- Quan Antoni Miró ens desvetlla
- Les bicicletes d’Antoni Miró
- Quan dic Alcoi, dic Ovidi Montllor/Quan dic Alcoi, dic Antoni Miró
- Papers-Davantal
- Món d’Antoni Miró
- Antoni Miró o la revolució subtil
- El combat d’Antoni Miró (presentació)
- El Tribunal de les Aigües: una lliçó d’art, una lliçó d’història
- ABECEDARI
- Mira Miró
- L'obra d'Antoni Miró