Antoni Miró o la revolució subtil

Isabel Clara Simó

És molt difícil —impossible— definir que és l’art, capaç d’adoptar infinites formes i expressions, inesgotables, inesgotables, i sempre sorprenent, com el llampec irisat d’una flor vermella que esclata entre la monotonia de la neu. Contemplar l’art és l’únic moment en que et colpeix la inequívoca sensació que aquesta espècie humana és alguna cosa més que una col·lecció de budells famolencs que caminen. Potser la bondat, desinteressada per definició, també té aquesta qualitat —paradoxalment, alhora angoixant i tranquil·litzadora—, aquesta mena de reconciliació amb la trista i mortificadora aventura humana.

No: no es pot definir l’art, ni tan sols amb aquella simplicitat clàssica que parla de la recerca de la bellesa —car, no és bona part de l’art contemporani l’exaltació de la lletjor?—, però, en canvi, sí que es poden trobar uns quants trets que apareixen quan hi ha art: el dolor, per exemple —un dolor subtilíssim, inaferrable, en la gràcia alada de la verge a l’Anunciació de Giotto o en la radiant vista de Delft de Vermeer; o un dolor abrupte, punyent, en el crit de Munch o en aquell inquietant gos vermell de Gauguin-; l’empremta personal del seu autor, de manera que s’esdevé una manera nova, inèdita de pintar, com si ningú mai hagués pintat abans; el domini de la tècnica, des dels ingenus trets del naïf fins a l’exigent pintura fotogràfica de l’hiperrealisme, de manera que la improvisació i l’amateurisme no ultrapassin l’anècdota artística.

Potser n’hi ha més, de trets comuns a l’art de totes les èpoques i estils; potser, no: segur, com per exemple la subversió de l’art; no estic parlant del realisme social, que ens ha deixat un llegat més aviat minso, sinó de la subversió de l’Art, en majúscula; aquella subversió a què fa referència la famosa paradoxa del Rei i el Poeta: el Rei necessita al Poeta, per a prestigiar el seu reialme, i el Poeta necessita al Rei, per fer possible el seu art; alhora, el Rei i el Poeta es repelen mútuament, ja que el món possible del Poeta no és el món que controla i domina el Rei, i així el Poeta esdevé una amenaça per al Rei i el Rei una amenaça per al Poeta.

Tanmateix, els tres trets que he destacat —el dolor, la veu pròpia i la tècnica— són precisament els trets que caracteritzen l’obra d’Antoni Miró. El dolor és explícit en moltes de les seves èpoques; en d’altres, el dolor esdevé sarcasme; i, en d’altres, s’oculta rere netes i surreals imatges que apareixen bruscament del fons de la tela com una revelació: la revelació que el món no és el que havies mirat fins ara sinó el món d’Antoni Miró, que t’ofereix els seus ulls novíssims per transgredir la mirada domesticada que has rebut en herència. El pinzell personalíssim de Miró és el toc de gràcia més impressionant de la seva obra; és impossible no identificar una obra d’Antoni Miró, no hi caben les mistificacions: un Antoni Miró és un Antoni Miró i cap altre pintor se li assembla ni ell s’assembla a cap altre pintor. Fins i tot en la seva famosa sèrie Pinteu pintura, en què fa un homenatge honest i brillant als pintors que admira, apareix el toc Miró: aquell Dalí ja no és un Dalí, ni aquell Picasso és ja un Picasso, ni aquell Magrit te és ja un Magritte, sinó que són obra inequívoca d’Antoni Miró. I, finalment, la tècnica, d’un obsessiu rigor en tota l’obra de Miró, que li permet recórrer totes les gammes i sotjar tots els camins amb la soltesa de qui sap la ruta de memòria.

Un pintor com Antoni Miró podria haver nascut en qualsevol indret de la terra, i, tanmateix, fa tota la impressió que només podia ser un català d’Alcoi. La historia de l’art és prou sorprenent perquè rebutgem la idea mecànica que cada país dona uns pintos: d’una mena determinada i de cap altra. No: és cert que un holandès del XVII és més holandès i més del XVII que ningú, i es cert que un abstracte americà del XX és més abstracte i més americà que ningú, però les coses no són tan senzilles: Guatemala, per exemple, ha donat més artistes que Suïssa, i els Països Catalans, vençuts i humiliats a principis del XVIII, han donat, d’aleshores ençà, més artistes que l’exultant Castella.

Tampoc no funciona la mecànica en l’estil de cada pintor: els pintors dels detritus són sobretot fills dels opulents Estats Units; ni tampoc és cert que la llum és exclusiva dels mediterranis —la llum de Goya enlluerna, literalment—. Tot amb tot, Antoni Miró, tan universal, només podia ser d’on és. I no precisament per caure en els tòpics amb què ens defineixen sovint als valencians: ni és un pintor sentimental ni és mai groller, les dues característiques amb què ens simplifiquen a nosaltres, els valencians. Tot el contrari: la pinzellada, neta, plana, clara, diàfana d’Antoni Miró és més a prop de l’apol·lini que no del dionisíac, i hi ha, en les seves teles, tanta intel·ligència com passió. Per què, però fa aquella sensació que només podia ser un català del sud el qui pintés així? Impossible contestar aquesta pregunta, però el cert és —jo n’he fet la prova més d’un cop— que qualsevol espectador, fins i tot aquells que no són experts en pintura, estan d’acord que l’obra de Miró pertany a un determinat punt del Mediterrani; exactament a Alcoi, on no arriba l’olor de salobre ni la humitat marina, però que té una volta del cel dura i diamantina i uns colors —de l’ocre al verd— d’una especialíssima intensitat.

Recórrer l’obra d’Antoni Miró és una oportunitat única: l’oportunitat d’obrir una finestra, que fins ara estava tossudament tancada, i albirar la màgia insòlita d’un món nou; o, millor, una mirada nova sobre un món vell, Una subversió, doncs; i una subversió d’una tal profunditat que l’espectador es transforma mirant Miró, i s’adona que la vida, les coses, els pensaments i el sentiments ja no seran mai més els mateixos, perquè Miró ha transformat la realitat i ha actualitzat aquell món possible del Poeta que tant inquieta al Rei. A tot els reis de la terra, a tots els poderosos del món, a tots els qui, portant corones o galons, han perdut la facultat de mirar, i probablement la de viure.