Ser pintura

Isabel Clara Simó

Des de l’art rupestre fins avui, quantes pintures deuen haver existit? Hi comptant olis, guaixos, aquarel·les, llapis, pastel, tinta... i sumant-hi les reproduccions artístiques de totes les èpoques, i independentment del seu valor artístic. La quantitat és esborronadora. Pensem en nosaltres mateixos, maldestres analfabets en l’art pictòrica: els nostres deformes dibuixos infantils, la flor o el peix que, a l’atzar, dibuixem mentre parlem per telèfon, el cor que gravem en un arbre en companyia de l’estimat o l’estimada... La quantitat és tan monstruosa que ens ultrapassa. El cas és que, un cop la nostra espècie va tenir mans -va tenir un polze prènsil- va córrer a fabricar dues coses: ginys de guerra i dibuixos o motllures recreatius. Abans i tot que els vestits i els atuells per menjar. Tenim dret a sospitar, doncs, que l’espècie humana és aquella que produeix art. Ja veiem doncs per que tot de pedagogs avançadíssims i competents proclamen la necessitat de l’art en l’ensenyament de totes les criatures, i no sols això, sinó també del disminuïts psíquics, que hi troben un gaudi que només s’entén si acceptem prèviament la premissa que la nostra espècie és una fabricadora innata d’art.

D’aquesta muntanya inabastable de pintares i dibuixos, hi ha una part, molt més petita, que constitueix el que s’anomena «obres d’art». No ens penséssim pas, però, que no sigui també enorme el nombre d’obres d’art. Fixem-nos només en els museus que hem visitat -no en els que hi ha al món!-, i els quadres que hi hem mirat... Mareja pensar-ho. Així doncs, a la definició primera que la nostra és l’espècie que produeix art, podríem afegir que la nostra espècie ha donat molts talents en aquest camp, i que cadascun d’aquests talents ha tingut incontinència productiva. Un sol exemple: quants quadres impressionistes -per esmentar només la tendència que sol ser la que més agrada al personal que visita museus- deu haver-hi? Quant va pintar Renoir, per exemple, o Monet? Jo, per més que viatjo, me’ls trobo sempre, a tot arreu. La pregunta que ve a continuació és la que s’encadena a aquestes consideracions de manera obvia: per què? Vull dir: per què pinten els pintors? Què volen dir o expressar? I per què pinten tant? El que volen dir és inexhaurible? El seu discurs és interminable, sempre incomplet?

Els estudiosos de la pintura han mirat de contestar aquestes preguntes de mil maneres, i cap de les respostes sembla completa, definitiva: ni l’art és només per fer bonic, ni és només per explorar el propi jo, ni és només per denunciar una societat anorreadora i abusiva.

Centrem-nos en un sol pintor, un excel·lent pintor: Antoni Miró. Si algú em preguntés quants quadres li he vist, aixecaria les mans i les espatlles en un gest d’impotència comptable; i, a sobre, si bades, ja t’ha pintat tres o quatre sèries més, d’unes quantes dotzenes de quadres cadascuna. Sense oblidar els seus gravats -Miró domina totes les tècniques- i sense descurar els molts llibres sobre la seva obra que, infatigablement i amb tanta cura, va editant. Per què pinta Antoni Miró? Què busca? Què vol demostrar? Què vol ensenyar? Ho dic així, sense l’empegueïment dels mots cultes amb què la història de la pintura ha batejat els diversos períodes i tendències; de fet, es tracta de classificacions, com les que va fer Linneu amb les espècies animals, que són còmodes per a encabir-hi conceptes quan aquests són molt variats, amb el benentès que cap animal concret és exactament com el model de Linneu. D’això se’n diu «paradigma», model, respecte al qual, els individus concrets tenen uns trets comuns, res més. Cap pintor és cubista en estat pur, o abstracte del tot, o figuratiu del tot, o surrealista del tot, o expressionista del tot.

Vull dir: és bo que evitem simplismes, per còmodes que siguin. Si diem que Miró pinta per revoltar-se contra la bota dels opressors, estem dient una part de la veritat; si diem que Miró pinta per explicar-se a si mateix, i de passada als altres, el món que ens envolta, estem dient una part de la veritat però no tota la veritat; si diem que Miró pinta per necessitat emocional, estem també dient una part de la veritat. Però no tota la veritat.

Crec que Antoni Miró és la seua pròpia pintura. Que no podem destilar-los. Ho sentim a dir algunes vegades: l’atleta que s’ha de retirar i que plora angoixat i diu: «És que l’atletisme és la meva vida», o el músic atacat de sordesa -el gran Beethoven!- que mira atònit els altres que el compadeixen perquè ell ja no és un home que pateix, sinó un home que està anímicament mort. Això passa algun cop. No té res a veure amb el màrqueting ni amb la fama, no té res a veure amb els preus dels quadres ni amb la voracitat dels col·leccionistes, no té res a veure amb la crítica ni amb els amics. De vegades, un pintor, per exemple Antoni Miró, és pintor perquè ha nascut pintor, perquè porta en els plecs ocults i enrevessats de l’ànima l’esperit de la pintura. Un esperit més poderós i tot que la gent a qui estima, més poderós i tot que ell mateix. Així doncs, la pregunta «per què pinta Antoni Miró?», seguida de la pregunta «per què pinta tant?», perden significat, perquè les respostes són les mateixes: li és inevitable. Pinta perquè és pintor, tautologia indestructible, que s’explica en ella mateixa.

Proust diu una cosa molt dura a propòsit de l’escriptura -estic parlant, como ho he fet amb els pintors, d’aquells escriptors que no escriuen com un ofici, delerosos d’acabar la feina i a punt de fer una promoció ben lluïda i ben maca, sinó d’aquells escriptors que només estan vius quan escriuen, que respiren paraules-; a la seva famosa À la recherche du temps perdu l’escriptor francés diu que les persones que envolten al llarg de la seva vida un escriptor són per a ell com els models per al pintor: eines de treball. La frase és terrible, però certa: un escriptor utilitza els altres, fins i tot la gent que estima més apassionadament. És terrible però també magnífic, perquè l’escriptor agafa aquests models i els fica a la seva obra com un escultor esculpeix a partir de pedra i de fang. La franciscana humilitat amb què és políticament correcte parlar avui sobre l’escriptura fa aquests discursos modestos i falsos, i així sentim que un escriptor declara que és el captaire de la vida, o que és com un pescador pacient i immòbil en les aigües de la realitat. Romanços: tot escriptor se sent Déu. Tot escriptor és Déu. I el pintor? I és clar que és Déu! Déu i dona, perquè les dones parim, donem a llum. Déu ha sigut dona durant mil·lennis -per això només s’han trobat estàtues de deesses en el llarg període de la Prehistòria-, fins que el patriarcalisme li va posar barba a Déu i el va dotar de mal geni. Tot artista és Déu i és dona, sí senyor.

Antoni Miró, que és ateu i misogin, haurà de posar a contribució tota la seva ironia per no deixar anar una riallada; però insisteixo: Antoni Miró és Déu i és dona. Encara que Déu no existeixi i encara que a ell li agradin les dones amb la voracitat riallera amb què les dones agraden als valencians heterosexuals. Pinta, doncs, perquè està constituït anímicament per pintar.

Una altra cosa ben diferent és com pinta, l’Antoni Miró.

I una altra, també de ben diferent és per a què pinta.

Com pinta? Dones sol pintar amb pintura plàstica. Té una certa predilecció per les teles i per les mides grans -enormes, sovint-, i és un pintor figuratiu. Aquests són els atributs més externs, més epidèrmics. Mirem d’aprofundir una mica més: Miró no ha pintat mai un quadre pompier (aquelles pintures, una mica llepades, que no han pogut desempallegar-se del llast de l’academicisme i de les aportacions del classicisme), ni ha fet mai un pastitx (el quadre en què el pintor imita les tendències d’una altra època), però podria perfectament afegir algun element pompier o assajar un pastitx desmitificador si li ve de gust. Tampoc és un autor d’efervescències sentimentals, sinó que, com preconitzaven els cubistes, considera que el sentimentalisme és per a l’art romàntic del XIX i més val que s’hi quedi allà. Georges Bracque deia que l’emoció pictòrica és una emoció continguda; no és la llàgrima sinó el nus a la gola. Precisament penso que Miró està molt a prop dels cubistes, encara que formalment no ho sigui gens; perquè conrea a la perfecció, com els cubistes, l’arquitectura pictòrica. Seria el seu un cubisme concret, en comptes de ser un cubisme abstracte: línies geomètriques, colors plans. I, alhora, Miró té també alguna cosa de fauve, que és l’expressionisme basat en l’exaltació del color, però el seu és un fauvisme pop, travessat d’ironia. Afegim-hi encara que Miró fa una pintura marcadament mediterrània i llatina -per a Apollinaire, el nacionalisme en art no és allò que s’ha atribuït als romàntics, sinó que és la defensa d’un concepte de cultura: el nord o el sud, la vena germànica o la llatina, l’interior o el mar-. I encara un altre tret: l’amplitud de l’espectre de mitjans que empra Miró en el seu impol·lut taller de Sopalmo. Perquè tant fa un cartell, com un collage, com una instal·lació, com la portada d’un llibre, sense renunciar mai al quadre magnífic, ample, que respira de gust.

Per a què pinta Antoni Miró només ho sap ell. Nosaltres mirem els seus quadres i deixem que ens penetrin pell endins. Les seves intencions romanen en el seu interior, potser nítides i planxades o confuses i arrugades. Pinta, crec, algun cop per fer política. D’altres per aferrar el desig eròtic. D’altres per burlar-se de nosaltres, de la vida i probablement d’ell mateix. La majoria de vegades, des del meu punt de vista, per capturar la seva pròpia i originalíssima mirada sobre el món: per mostrar el món interpretat. En tots aquests casos, tu pots compartir l’objectiu amb el pintor o no compartir-lo. Mirar un quadre no és un acte passiu: la mirada del qui mira està afegint el seu propi univers, està capturant el quadre i interpretant-lo des d’uns paràmetres personals. No cal coincidir amb el pintor; l’únic necessari és no destorbar el quadre, no ofegar-lo, no sobreposar-li el «nostre» quadre intern. Tota la resta és lícita: mirar un quadre també és un acte de llibertat.

En el cas d’Antoni Miró hi ha sovint una complicitat entre el creador i l’espectador que, malgrat la càrrega política d’algun dels seus quadres, és comprèn a tot arreu del món. Tothom sap que ha exposat als llocs més remots i que té obra en els museus més il·lustres o més exòtics. La complicitat és un element molt important en la seua pintura, sobretot en la seva famosa sèrie «Pinteu pintura». El que ens vol dir, deixeu-me que acabi aventurant-ne una hipòtesi, és que les coses no són el que semblen. Com deia Magritte en el seu famosíssim quadre del qual n’ha fet emblema sovint l’Antoni Miró, Ceci n’est pas une pipe, frase que, com se sap, està escrita a sota d’una pipa.

Apollinaire també deia que s’han d’eliminar els elements anecdòtics, tant en pintura com en escriptura; en diu, pel que fa a la literatura, trompe l’oreille. Antoni Miró, en pintura, ens fa, còmplice i partícip de les nostres sensacions d’espectador, un trompe l’oeil intel·ligent i magnífic. Lliurem-nos-li.