El Tribunal de les Aigües: una lliçó d’art, una lliçó d’història

Isabel Clara Simó

Cada dijous, a les dotze en punt, el Tribunal de les Aigües inicia la seua sessió jurídica. Estem a davant d’un tribunal ancestral i d’una eficàcia corprenedora.

La rica i fèrtil albufera valenciana divideix en sèquies les seues aigües i no hi ha ningú al món que hi puga dirimir excepte el Tribunal de les Aigües. Segurament d’època musulmana –uns grans coneixedors de l’agricultura– (es diu que l’any 960), i continuat pel gran Jaume I, el Tribunal fa efectives les seues incontrovertibles sentències. El famós “parle vosté” o “calle vosté”, o “els denunciats de la sèquia…”, són frases que coneix tot el poble valencià.

El Tribunal només té una llengua: el valencià. És a dir, el català. Fins i tot en la més fosca època del feixisme franquista, el Tribunal no sols tenia jurisdicció inapelable, sinó que sempre va parlar en valencià. Franco no va gosar interferir-hi.

Antoni Miró, amb el seu precís i punyent retrat de la realitat, cosa que fa amb tècniques acurades, modernes i àgils –lluny de l’artesà– i un estil inconfusible, mostra el Tribunal amb unes peces dignes de tot elogi. Mai no havia estat tan celebrat el veterà Tribunal i la seua contundent forma d’interpretar la llei, i, per tant, la vida.

El genial pintor ha pintat vint-i-cinc teles, dèsset dedicades al Tribunal i huit a les sèquies, d’una lluminositat sorprenent, a les quals hi ha afegit vint-i-cinc obres gràfiques digitalitzades, d’un veracitat corprenedora.

Antoni Miró no s’assembla a cap dels seus contemporanis. Ell és ell. Ara ens mostra la Porta dels Apòstols de la catedral de València, ara els seus membres, ara els síndics, que, amb tota solemnitat, practiquen la justícia i fan rendible la fertilitat valenciana.

Antoni Miró sempre és punyent, sempre és l’ull crític, sempre és el denunciant. Però és també el ciutadà que mira el seu poble i se’n sent satisfet. En aquesta sèrie, Miró hi ha posat molta tendresa, un acostament tangible, un tribut a l’aigua, a la terra, a la saviesa atàvica.

El pintor mai no oblida el seu àgil sentit de l’humor. Aquí, hi posa l’ull meravellat del savi-nen que se sadolla amb les arrels de la vida, del poble, de la història, de la vida.

La sèrie és molt més que una grandiosa obra d’art: és també una lliçó d’història, un tribut als anys i a la saviesa. Quan acabes de mirar aquesta darrera obra, et comprens una miqueta més a tu mateix i a la gent que t’ha criat, i als ancestres que han fet de la història comuna la teua història.

Cal ser un gran artista per aconseguir tot això.

Estem a davant d’un home que treballa sense parar i sense abaixar mai el llistó. Estic parlant d’un geni, que es diu Antoni Miró.