El combat d’Antoni Miró (presentació)

Isabel Clara Simó

Antoni Miró és un artista diferent; i no sols perquè hagi trobat camins nous, formes expressives terriblement originals, ni tampoc perquè aboca en cada obra tota la seva saviesa tècnica i artística; no: és diferent perquè s’involucra en nosaltres. Ell és l’antítesi de la torre d’ivori, on els senyors del pinzell solen tancar-se. Ell s’involucra, es compromet. No ens deixa sols, ni permet que l’art sigui una barrera. Tot el contrari: l’art d’Antoni Miró és un vincle. Un vincle on diposita no sols la seva dignitat sinó també la nostra precària i angoixada dignitat.

L’ésser humà és temps. És història. Transcorre pels segles com una criatura que passés els seus ditets per l’aigua del mar: sense deixar-ne rastre. De vegades, però, hi ha una pedreta, un minúscul univers que fa un dibuixet a l’aigua. De vegades és una roca gegantina que marca onades o configura ella la lluïssor del mar, que esdevé combatiu i la colpeja. Antoni Miró és aquesta roca. Ell no es deté deixant-se endur pel flux de l’aigua, sinó que hi oposa resistència: combat. Combat amb lucidesa i amb les armes poderoses d’uns pinzells i uns pots de pintura.

A Antoni Miró el fan riure les modes: ell és la seva moda! I pinta per denunciar la realitat, per mirar-la amb ulls de foc, per trencar el silenci de la resignació i de la fatalitat. Quan mira la nostra història, Miró està amb els vençuts, però no arrossegant els peus en retirada, sinó indignat i irònic, posant un mirall davant dels vencedors i deixant que la seva calavera s’hi reflecteixi amb la seva lletjor fètida.

Antoni Miró és un combatent. I tanmateix, és tendríssim i carregat d’amor. Digueu-li solidaritat, si voleu…