L’artista Antoni Miró aborda la seua creativitat, la major part de les vegades, en sèries de llarg recorregut pictòric. Aprofundeix els seus interessos cercant, incessantment, en fonts de variada aportació semàntica. Els conceptes utilitzats per a expressar el seu univers informatiu són diversos, com també la temporalitat inclou gran part del seu treball poètic-pictòric.
Nascut a Alcoi el 1944, (País Valencià, Estat espanyol). La seua vasta obra està present en nombrosos museus i col·leccions de tot el món, i ha sigut analitzada exhaustivament en l’extensa bibliografia que la recorre i estudia profusament. Qualificatius que ha merescut la figura de l’artista: autodidacta, treballador incansable, senzill, lluitador, compromès, solidari, acollidor, imaginatiu, comunicador, reflexiu, assossegat, metòdic, artesà, pacient, inconformista, cronista plàstic, agent i gestor, preocupat, crític, inquiet, irònic i, sobretot, pintor i apassionat pel món de l’art. Gran defensor de la Humanitat, per la qual ha desplegat, sempre, els màxims esforços en pro de la igualtat i la fraternitat.
El procés vital, unes sèries
- El procés vital Sèries I
- (1972) Amèrica Negra
- (1974-1980) El Dòlar
- (1980-1991) Pinteu pintura
- (1991-2001) Vivace
- (2001-2012) Sense Títol (S/T)
- (2012-2015) Personatges S/T
- (2012-2015) Mani-Festa
Amèrica Negra
1972
Antoni Miró porfídia en l’eloqüència de la ressonància icònica que agrega, a la veritat última de la informació quotidiana, un món extrasensorial on nien els records, o impactes rebuts des del coneixement de la veritat sense filtres preliminars.
El Dòlar
1974 - 1980
La identitat simbòlica que s’estableix en aquesta sèrie pictòrica, abraça la necessitat de dibuixar una posició, certament sòlida, que consolida la metàfora sobre les forces recorregudes pel mal. Un dibuix, quasi arcà, que il·lustra la matèria primera dels vincles creatius de l’autor-pintor amb la denúncia d’altres fonts d’esclavitud.
Pinteu Pintura
1980 - 1991
Una reflexió crítica sobre la pintura, o sobre els marges on conviuen, sense prudència, els tombants de la Història de l’Art. L’humor, la ironia, fins i tot el sarcasme, troben feliç acomodament en aquesta particular manera que té Antoni Miró de mirar el discurs creatiu al llarg dels temps. Les obres ixen del museu, i es nodreixen d’un cabal, enormement eficaç, de vida i esperança.
Vivace
1991 - 2001
L’asèpsia no estreny vincles. Per contra, la sèrie Vivace exhibeix tota sort de parentius amb la fronda espessa que es deriva dels suportes mass-media. Es liqüen els dits poètics en funció de la màxima expositiva dels objectes sostrets de la realitat. S’inverteixen les raons de la denúncia última en favor de la causa social, gens més, aparentment estètica. La Naturalesa reverteix les seues formes a un segon pla, i s’aconsegueix tota l’agressió, però també tota la voluntat, en llenguatges, per diversos, atents a àmplies morfologies del transsumpte pictòric.
Sense Títol (S/T)
2001 - 2012
Durant un període bastant extens en el seu quefer artístic, el pintor Antoni Miró construeix una llarga sèrie d’obres amb la referència comuna de Sense Títol (Sense títol), amb una clara intenció irònica, on la forma i el color es lliuren a una intensa profusió d’objectius documentals. El pintor, que atén amb preferència, dins la seua vasta obra, a la denominació estratègica de les seues composicions, en aquesta ocasió, i per elevació semàntica, no concep l’adscripció significativa com a estat concret, i per contra, insinua la inhibició exacta del complex àmbit connotatiu. I en la sèrie que apuntem en aquests moments, viuen subsèries que amplien l’espectre en la semiòtica de la representació. Variables que atenen als diferents centres d’interès del poeta-pintor, i que es dirigeixen, amb idèntic esperit crític, cap a la lectura benintencionada del receptor de les propostes.
Personatges (S/T)
2012 - 2015
Se substancia en aquesta nova faceta de retratista del pintor Antoni Miró, no una simple galeria de personatges la veu dels quals ha sonat, o ressona, amb especial èmfasi en els àmbits socials, per contra, la veu de cadascun dels “personatges” s’afilia als sentits identitaris del pintor, que els resol en obra d’art. Un virtual “regatí” s’immisceix en la mirada de l’espectador, amb la funció expressiva de la cerca dels signes que atribuïsquen la naturalitat de les conviccions. L’artista es nodreix de totes aquestes veus, de tots aquests rostres que enformen la garantia de pertinença a unes idees i a unes causes molt concretes, sempre veïnes del terme lliberteu. Els personatges són una indústria d’emocions, de records, de vivències, d’anhels, d’adscripció als ideals de la cultura plena de debò i sense contemplacions. Pintures, retrats, que són carícies en els termes de la lleialtat patriòtica. Quan la pàtria és una llengua i una cultura essencials, i sempre com a vehicles de proximitat insubornable.
Mani-Festa
2012 - 2015
Mani-Festa exhibeix, en quasi totes les seues propostes, una mirada enormement inquietant. I és inquietant perquè registra, a manera de panòptic, una realitat, on la vulnerabilitat dels concurrents, transmet la insídia de la societat que marceix la tija de l’esperança. Una societat on els comediants aguaiten els disloques del clam compulsiu. I els desnonats són l’últim veredicte de la causa dels diners, malmesa instància del capital injust que se sadolla de cadàvers, cada dia, i a cada moment que passa.
Estudis breus, Josep Sou
L’obra plàstica de l’artista Antoni Miró s’associa, des de la lògica creativa del seu corpus estètic, amb els instruments que faciliten la seua plena comprensió: el pensament, l’espai conceptual i la interiorització de la cultura com a eix vertebrador d’un compromís ètic irrenunciable. En els estudis breus proposats, s’analitzen i valoren les convergències que es poden arribar a establir entre el pintor Antoni Miró i pensadors i intel·lectuals que han significat moments fonamentals en l’esdevenir de la reflexió crítica en qualsevol moment de la història.
Antoni Miró: la força de l’anàlisi kantiana
L’imperatiu categòric kantià, en les seues tres formulacions, incideix, tant en el fet d’aconseguir la universalitat de les conductes o obres dutes a terme per l’ésser humà, com també advoca perquè el fet d’humanitat és tractat, sempre, com una fi, mai com un mitjà. Així com ressalta la necessitat d’universalitzar les finalitats amb els quals l’home atingui les raons del seu procedir en l’àmbit social. Què he de fer?, Què puc fer? En el primer cas la resposta la trobem en la moral, i tal vegada, a la segona qüestió, la crítica, amb el valor intrínsec d’anàlisi, respon amb certa exactitud a l’interrogant.
Antoni Miró: els solcs de Bertolt Brecht
El dramaturg i poeta alemany es va caracteritzar, entre moltes altres coses, pel seu compromís amb la societat a la qual va pertànyer. Compromís polític, social i, també, estètic. Va promoure el distanciament de les coses fútils, superficials o anecdòtiques, en favor de la intensitat en la contemplació, i de la presa de postura bel·ligerant per part dels espectadors. Un distanciament que apressava la consciència crítica dels receptors, també dels actors, allunyant qualsevol besllum de sentimentalisme irrellevant i innecessari.
Referents d’identitat: V. A. Estellés i Joan Fuster. La coherència d’Antoni Miró
La veu poètica de V. A. Estellés exerceix, tant com el pensament filosòfic-conceptual de Joan Fuster, un enorme influx en la societat valenciana dels últims temps. Tots dos creadors, i personatges il·lustres de la cultura catalana, signifiquen un referent d’identitat per a moltes generacions d’intel·lectuals que han transitat, pel rigor i des dels afectes, cap a la força nutrícia del fet diferencial de la cultura pròpia. Els versos del poeta, i la reflexió permanent del pensador i assagista, conciten l’adscripció cap al substancial, cap al profund del sentiment col·lectiu que vertebra una societat contemporània: la importància que per a tota cultura té, en primera instància, la llengua que la conforma i nodreix.
Antoni Miró i el sentit del viatge
Com Homer, o com Odysseo en l’eneatipus dels laestrigonis, arribat al país on existeix la llum permanent, així Antoni Miró construeix la seua obra a colps de nocturnitat, residenciant la llum precisa, ja sostreta al dia amb suficient antelació, sobre la matèria de la seua reflexió creativa. Els quadres abismen reverberacions i eleven la síntesi del seu pensament profund.
Construcció de la Història: A. Miró amb Bergson i Proust
Si per a Bergson la història són les accions dels pobles cap a la llibertat, atenent al valor intrínsec de l’esperit en favor de la creativitat i en contra del reduccionisme, també Antoni Miró dedica bona part del seu esforç creatiu, a la defensa de la llibertat o, més aviat, de les llibertats. Una història, la d’Antoni Miró i la de la seua obra pictòrica, que eleva els significats a través de les constants connotatives. Des del llenguatge simbòlic organitza un univers distintiu, i obri camins des de la denotació sense necessitat d’hipèrboles excèntriques. La història cap a la llibertat, o el temps detingut, només un instant, per a facilitar l’anàlisi o, tal vegada, afavorir el compromís dels receptors de la reflexió creativa.
La música i Antoni Miró. Un reforç sensorial
No solament la metàfora del so dels pinzells esquinçant la superfície territorial del quadre, no. El Sopalmo: la casa, el paradís, el museu, l’àgora, la ciutat de les trobades, i tantes coses més, és un albir de música clàssica, de tenaç presència i de complicitats sense terme. El pintor, l’artista, el creatiu, escolta les músiques que s’enfilen en l’atmosfera del seu estudi, i que li genera la cobertura ideal per a dibuixar mons sense ancoratges.
Antoni Miró: de Gades a Sol Picó
La dansa. Les mans que trenquen el difícil equilibri de l’aire quan reposa suspès sobre l’escenari. Els impulsos que descriuen l’essència mateixa de les emocions. I la mirada travessant la llum en flames, perquè en la mirada es balancegen els desitjos fets de la roba de l’amor per l’art. Tot diu. Tot expressa. Quan Antonio Gades es retorça construint arcs de misteri amb el tors suós, Sol Picó enfonsa els peus en les mateixes arrels d’un poderós cactus salvatge, o vola incorporada sobre la metamorfosi felina de la seua passió. Perquè de passions expliquen, per sobre de totes les coses, les històries conformades amb l’esperit de la comunicació artística.
A huis clos: el naturalisme en Sartre i Antoni Miró
Una feliç coincidència resol que el dramaturg francès escriga la seua obra A huis clos el 1944, any del naixement de l’artista Antoni Miró. I el que sembla ser, o és, una mera coincidència, també transcendeix a l’àmbit dels posicionaments estètic-conceptuals. Sartre estableix la poètica existencialista d’aquesta obra teatral amb la determinació de situar com a protagonistes de l’experiència reflexiva als espectadors. L’acció que suggereixen els personatges gens més culmina en la mirada de l’altre, en l’ocupació d’un espai reduït i quasi impracticable, ja que l’enfer c’est les autres. En un altre ordre de coses, i sota el prisma estètic del pintor Antoni Miró, les seues innombrables propostes en l’espai social, concedeixen llicència d’interpretació, després de la interpel·lació constant als espectadors de la seua causa creativa. La mirada del pintor i la dramatúrgia de l’escriptor concerneixen, i necessiten del concurs de l’espectador, per a tancar l’experiència comunicativa.
Opus Magnum d'Antoni Miró
Aquest treball d’anàlisi i recerca comporta una aproximació per les propostes que, al nostre parer, signifiquen una justa fita en la producció pictòrica de l’artista Antoni Miró. Obres que, en qualsevol cas, i sempre sota la mirada potser interessada i subjectiva de qui açò escriu, han procurat al llarg del temps un impacte especial en els receptors, tant per la seua vàlua concreta com pel ressò que han produït entre teòrics, analistes i crítics d’art d’arreu del món. Per tant, i per aquest motiu, ens hem demanat la llibertat de fer el nostre propi recorregut, la nostra tria personal, perquè després de la mirada atenta que hem prestat, pensem que totes aquelles propostes que hauran de figurar al nostre particular marc de referència, mereixen l’especial qualificació d’Opus Magnum, tot respectant, com no podia ser d’una altra manera, altres mirades, altres possibilitats i altres aproximacions, a la fi, tan valuoses com aquesta que ara en proposem. I no ha estat fàcil decidir-nos-en, ho podem ben assegurar. La qualitat junt a la quantitat han dificultat la labor.
Josep Sou
«Vida i obra, una mateixa identitat » Trajectòria de l’artista Antoni Miró
Treballa amb amor, no cal justificar-te res, perquè cap justificació esborra la íntima i veritable realitat. Treballa amb passió, amb dignitat, també amb perfecció, o no esperes res, doncs la vida és això… Treball. Solament l’home que treballa i pensa en què el seu treball siga útil i servesca per als altres, és autènticament humà.
Han escrit sobre Antoni Miró
Una vasta, exquisida i eloqüent nòmina d’escriptors, crítics, creatius, etc., s’han aproximat, des de molt diverses òptiques i punts d’interès, a l’obra plàstica d’Antoni Miró, convocats des de la mirada rigorosa i atenta, per a establir vies eficaces de comprensió en el complex univers, tant formal com a semàntic, del pintor.
Antoni Miró, Pintura musicada
[...] “Antoni Miró, pintura musicada” és un exercici poc habitual: Musics i cantants conjurats per a crear nou cançons inspirades en nou quadres d’un mateix pintor en diferents moments de la seua trajectòria. Una mirada musical conformada per diversos estils i accents: Mara Aranda, Pau Alabajos, El Diluvi, Cesk Freixas, Miquel Gil, Lu Rois, Mireia Vives i Borja Penalba, Júlia, Feliu Ventura. [...] La figuració crítica, la crònica de la realitat fins a la descripció descarnada de la inhumanitat de les ciutats i del món...perquè malgrat el desastre global contemporani, en Antoni Miró, «El color, llavors, en contraposició amb allò que es denuncia, té notes alegres». Aquestes línies, perspectives i colors estan recollides en “Antoni Miró, pintura musicada” [...]
