Pinteu la història

Josep Sou

(Crònica plàstica de l’Hospital Sueco-noruec d’Alcoi)

El pintor Antoni Miró mai no deixarà de sorprendre’ns. I també passa el mateix amb la seua obra, el seu treball acurat i força generós, dones si la captura de l’insòlit és un fonamental exercici del conreu plàstic, o artístic, en la pintura d’Antoni Miró la sorpresa resta garantida de debò, tant per la profunditat del tractament que en fa de la matèria orgànica, com pels vincles que estableix amb la realitat i el seu temps. També amb la memòria.

I de recerca del temps vençut, i de relectures d’un temps solidari recent, parla l’obra que basteix aquesta magnífica visita per les sales de la historia. Àmbits on el drama, en el seu sentit últim de moviment, flueix, alliberant l’atmosfera cordial deis homes que s’hi troben. Obra que creix a cops d’intensitat; tanta com de segur hi hagué ais dies que s’inscriuen al si de la crònica que s’hi dibuixa: on es perd l’interés es perd la memòria, assegura Goethe. I amb ell, clar està, també ho pensa Antoni Miró.

I ara, si establim un correlat, només siga per veïnatge textual, entre allò que signifiquen la historia, o la manera d’aproximar-la a través deis textos, i la literatura, i tot plegat ho posem en valor al costat del treball pictòric, que labora tossudament per fer-nos-en trasllat, mitjançant les imatges, deis fets de la historia, o deis textos que ens en parlen, faríem bona la màxima horaciana quan diu: ut pictura poesis (així com la pintura és la poesia). Al llarg del temps, s’han establert relacions de proximitat entre el comportament que dimana de l’acció pictòrica i Ics maneres d’abordar el fet literari. El postulat horacià refereix la contaminació que s’hi produeix entre les diferents maneres d’abordar allò creatiu; no és menys certa, però, la posició d’aquells que no veuen clara tanta proximitat en el tractament de la matèria artística, com per exemple G. E. Lessing que, al seu Laocoont (1766), assenyala l’especificitat de cadascuna de les disciplines creatives per a contribuir als espais de coneixement. Allò que resta clar, no obstant això, és que tant la literatura, com la història, o fins i tot la intertextualitat (com ara el treball de Joan Brossa, el còmic i el desplegament textual d’Art & Language), també la pintura com a retrat de certs moments de l’existència dels homes, signifiquen instruments per al coneixement.

Doncs bé, l’obra que hui contemplem, la que ens fa trasllat d’esdeveniments del nostre mon immediat, pintura abillada amb els contrastos nostàlgics del passat, deixa lliure una tendra aroma poètica on el silenci també s’escolta: la pintura és una poesia muda, ens xiuxiueja Simònides. I la pintura d’aquesta mostra, des del silenci harmònic dels llenços, això no obstant ens parla a bastament del temps que reinterpreta, dels contorns de la història viatgera, dels matisos, a vegades tan prims, dels esdeveniments que formulen, mitjançant la distància, l’arrel dels símbols de la concòrdia. Aquesta pintura, exercida des dels camins de la veritat, i que furga les fronteres, o els marges, en els llibres dels prestatges oblidats de la pols, anima a escorcollar el passat recent i a fer-nos les preguntes càustiques del perquè de tantes misèries i de tantes vides sense vida ni esperança. Un moment, no obstant això, per als encontres que faciliten el rescat de la pròpia certesa. Així, amb Sèneca, direm: el llenguatge de la veritat ha de ser simple i sense artifici. També en aquest vestíbul principal del temps, Antoni Miró diu la veritat quan pinta, quan abasta l’atmosfera d’un passat que ens importa, quan poetitza la quotidiana manera de sentir el paisatge de pedres i que ara son com els fulls d’un almanac reconegut en els gestos. En gran manera, el pintor, el poeta, en un fantàstic acte d’aproximació ais esdeveniments, sent abans de comprendre. Passió i sensibilitat.

La pintura, com evidencia aquesta exposició, utilitza l’evocació de les imatges per a manifestar-se. Forma i contingut s’agermanen amb una certa disciplina eficaç per a palesar el cabdal que viu al si dels episodis substanciats. La pintura té al seu interior una vertadera aproximació mimètica a la realitat, encara que l’aproximació ais continguts de la realitat siga una mica subtil i escàpola. Aquesta proposta, aquesta realitat plàstica, recerca en el moviment, i en la imaginació que s’hi incorpora, una qualitat que defuig l’estatisme. Moviment que, no sent propi de l’art pictòric, atrapat com està en la doble dimensió, alena fort i trenca la tanca del bastidor per a cavalcar, des de la memòria, fins a la meravella còmplice del compromís. I si l’home, els homes, no poden esgarrar les ombres pròpies i saltar una mica més enllà, trobaran a l’embranzida del quadre una perxa que ho possibilite. O com ens suggereix Rilke: converteix el teu mur en el ten esglaó. La qüestió és desfer l’entrellat, o estripar la madeixa.

Potser siga també un tast, aquesta pintura que veiem, que vincula el nostre gust a la necessitat de saber-ne més i més de tot allò que hem estat. Una labor que concentra tantes hores d’estudi com s’han fet per a posar en blanc sobre negre la vida de l’Hospital Sueco-Noruec. Pintura com una crònica pacientment construïda en immenses nits de vigília. Dos vessants creatius que, incorporats, mestissos, atorguen carta de qualitat i versemblança. I és que com diria Hegel (i en el cas que ens ocupa ho vincularem també a la pintura amb voluntat de crònica d’una realitat veïna): la historia és el progrés de la consciència de llibertat. I Antoni Miró ho ha entés perfectament.