Salta al contingut de la pàgina principal

Elogi de l’experiència

Josep Sou

“Solament la pròpia i personal experiència fa a l’home savi”.
Sigmund Freud

A hores d’ara ens caldrà bastir un bon grapat de reflexions que vinguen a posar en valor l’acurada intensitat en el treball creatiu de l’artista Antoni Miró. I assumirem la dificultat que significa aquesta labor perquè no debades restem davant d’un pintor que ha fet del seu treball una ben noble i justa raó de vida. I aleshores açò, conjuminat amb la voluntat permanent de crear, resol que a una obra extensa, ferma i d’una enorme complexitat formal, haurà de correspondre també un munt d’interessades anàlisis per a construir, no sense un cert i rigorós respecte, quelcom de veritablement pròxim.

Cada dia, potser quan el jorn ja declina la seua llum, tot marcint un horitzó acollit per blaves serralades, la tasca comença. Els colors esdevenen matèria elemental per a estampar realitats, idees i pensaments; els pinzells foragiten la mandra quotidiana i, frenètics, freguen l’amplada del vast territori del llenç; la vida, una altra vegada més, acut cimera, fent valer la capa freàtica de la sensibilitat sense límits: “la inspiració és treballar tots els dies”, sentencia Charles Baudelaire.

I no són coses així com així les que viuen a l’entrellat complex de cadascuna de les propostes reflexives del pintor. No. Són corporacions d’universos que parlen des de l’endins i per a arraulir-s’hi al cor plural que viu enfora, perquè el treball artístic del pintor funciona així, ben lluny de l’amical complaença i, potser, ben pròxim a l’interès de la mirada col·lectiva per a créixer i per a estimar. Tot plegat. Són condicions irrenunciables d’una activitat que s’hi transforma en actitud expressiva, però també militant: “L’art no és una cosa, sinó un camí”, assegura Elbert Hubbard i nosaltres, però també el pintor Antoni Miró, admetent la màxima de Hubbard, acciona la maquinària de la seua intel·ligència en aquesta direcció i per a erigir, sense episodis banals, el corpus fonamental de la seua expressió poètica, o pictòrica, que en aquest cas potser siga el mateix, fins la recerca de la complicitat sempre necessària.

Així doncs, lluny del manierisme significatiu surt, al capdavall, la darrera intenció de l’artista, dirigint el focus de la seua mirada des de l’interior de la passió creativa fins la recerca de la passió necessària. I no ens palesa la mostra de la seua visió del món que l’envolta, per contra ens atorga el privilegi del seu pensament, doncs així com pensa, pinta. O reescriu, amb la pintura reflectida al plànol bidimensional, la cosmovisió íntima de l’entrellat que significa la filosofia que li presta tota l’essència d’humanitat. Mana, potser, el pensament. O el gaudi per manifestar tota la seua filagarsa existencial. I això no solament és un mèrit, també és una poderosa virtut, doncs la veritat, la pròpia veritat, bestreta dels camins de l’experiència, resol el conflicte a favor de la llum, de les paraules inequívoques que sublimen cada traç, cadascun dels detalls que viuen a l’espai comunicatiu de la seua obra ingent. Així ho considerem. Així ho expressem.

I l’experiència, ben lluny d’obturar la dinàmica creativa de l’artista, permet aixecar o rehabilitar, com sols ho fa la novetat, realitats nostrades, com ara el Tribunal de les Aigües. I ressonen, des dels llenços agosarats, la dramatúrgia de les veus que inventarien casos i fets de casa nostra. I com una tragèdia grega, el temps s’hi detura per a marcar l’avinença dels déus a l’hora d’acomodar sofisticades solucions per als conflictes dels homes, ben terrenals. Antoni Miró en fa causa pròpia i vincula la seua anàlisi al temps bastit per la memòria. Tot callant o bé parlant, els homes savis executen, pietosos, veredicte. El pintor que ho veu, els hi presta la seua mà per a enaltir l’audàcia perpètua d’un temps que creix compassat, històricament novell i arrenglerat amb els sentiments de pertinença als cànons de la tradició. I són camins que s’entrelliguen. Són camins on l’experiència dels savis s’hi correspon amb la voluntat de l’artista per atiar les brases de la complexa tradició. Tot, però, s’hi nodreix amb cura, amb determinada vocació de correspondre als interessos generals. Tant com la necessitat d’impartir justícia a tot aquell que la demana, s’hi correspon, des de l’observació del seu quefer creatiu, l’obra artística. Un consens de voluntats o un acord unànime, previ però. I l’artista, sense perdre l’esma, resol ben satisfactòriament la seua posició mercè una inqüestionable voluntat d’exercir la modernitat. Aquella que s’insereix al si de la mateixa condició del Tribunal de les Aigües. La pintura no incorpora cap reducte de la mirada, sí, però de l’interès per una joia que s’hi afig des del passat per a projectar-se cap al futur. I l’obra d’Antoni Miró, amb exigent temperament, manifesta aquest criteri sempre al dicteri de la modernitat. I és, potser, un autèntic paradigma també: “La bellesa de les coses existeix a l’esperit d’aquell qui les contempla”, posa d’empeus el savi David Hume. I Antoni Miró fa de la bellesa identitària un fet creatiu i vertebra, amb els pinzells, un pronòstic favorable devers la història o bé el futur.

La gaubança que aporta, ara també, el comportament elemental en el procediment de la justícia s’hi pot ensumar per les fines escletxes que emparen els vidres del calidoscopi secular. Unes actituds règies, però laxes també, agermanen els mèrits de la perpetuació al llarg dels temps. L’artista ho sap, ho reconeix, i en fa trasllat panòptic al comú que s’hi acosta per veure, també, però, per escoltar. I com dèiem abans, les mans de la tragèdia presten eficaç motivació per a executar, en el vent, les veus canores en el destí dels homes. Ara un tribunal, el Tribunal, empara igualment els beneficis d’una justícia lliure, potser inclús arriscada, solemnial a la fi. L’artista Antoni Miró ha capit el repte d’emplenar la màrfega amb els colors que en parlen al voltant de la celebració que ve des de molt lluny i encara, ara, la modernitat també: “Qualsevol cosa ha de prendre’s seriosament, res, però, tràgicament”, acompanya ara i ací la reflexió d’Adolph Thiers.

L’experiència aconsella el pintor, així tant com la prudència, tenir ben present la necessitat d’expressar la gran vastitud d’un projecte mil·lenari o més encara. I l’obra, per la profunditat de l’esguard llençat, aconsegueix la commoció del temps. Un projecte que viatja quasi des de la cimera de la memòria per a afincar-se en el costumari social, rep un nou impuls creatiu, un alè reinterpretat, que vol capitalitzar el moment que ens presideix. I l’expressió plàstica resumeix, amb plena exactitud i vigoria, el sentiment que guia el respecte intel·lectual a la història que tothora ens visita. Un goig enorme per a una noble causa i per a franquejar la reserva activa dels nutrients que ens alimenten l’esperança i la consideració.

Cal, però, aprofundir també en una especial i ben reservada característica de l’artista Antoni Miró, i aquesta és, sense dubte, la constància en el treball. Fins i tot podríem dir-ne la tossudesa davant la responsabilitat creativa. La vocació congènita. Com també podem parlar-ne del trasllat que en fa de la seua tasca cap al conjunt de ciutadans que hi convergeixen. I els guanys són ben repartits, a parts iguals, sense llevar-li cap engruna al sac comú de la comuna farina. El treball és ben difícil, ben allunyat de posicions maniquees i entregat a la gènesi col·lectiva, com hem assegurat en línies anteriors: “Els esforços personals en duran el progrés general”, manifesta Cesare Cantù. Com ara podem dir que la particular interpretació de el Tribunal de les Aigües d’Antoni Miró és una aposta, des de la intimitat, que va dirigida cap a la contemplació i interiorització del comú sentir de les persones que presten el seu acompanyament. O com també assenyala Goethe: “Sense pressa, sense descans però”. La constància, la paciència, l’esforç quotidià, tot per assolir el suficient grau d’experiència que li permeta a l’artista l’abordatge d’una obra tan singular com ferma en les conviccions. I la comprensió de la importància del repte que significa pintar la memòria o pintar les empremtes màgiques d’un passat que tothora s’hi convoca novament no és tasca fàcil ni experiència que la sofisticació acompanye. Es tracta però, d’exercir la voluntat d’acudir a les portes de la imaginació i franquejar-ne els límits: “Gutta cavat lapidem, non vi, sed saepe cadendo”, ens dicta la sentència del gran poeta Ovidi. I per a què aquest esforç i aquesta constància en favor de l’experiència pròpia? Podem ben assegurar, sense témer una possible equivocació, que el fonament de la cultura resta ben present a les darreres intencions de l’artista Antoni Miró. Sí. La cultura com a eina de reconciliació amb el fet capital de sentir-nos homes, però homes vius i partícips de la societat a la qual pertanyem. Cultura com a vehicle de l’assoliment de la humanitat necessària. Cultura com a matèria cordial que empeny l’home més enllà de l’ombra. Cultura, a la fi, com un cau primigeni per a fer possible, i potser rendible, el tast de llibertat. Inclús com testimonia Émile Henriot: “La cultura és allò que roman en un home quan ja tot ho ha oblidat”. O si més no, Antoni Miró fa, del fet cultural del seu treball creatiu, un regal.

Així doncs, una labor d’aquestes característiques mai no s’hi pot confondre amb els capricis de la moda que tot ho arrabassa. És una tasca tan noble com aprofundida. Tan serena com cridanera contra les inèrcies vençudes per la conformitat, que sempre acaba essent massa injusta. I a vegades, tot el que acompanya la reflexió, tot el que s’ensuma al bell endins de la vasta confraria del pensament d’intimitat sonora, marxen de la mà per a expressar el que es veu, perquè abans s’ha mirat als rastres o en les línies mestres de les lleis de la història. I el que viu dins dels sentiments va molt més enllà, fins i tot, del que s’expressa. Qüestió d’oportunitat o senzillament de voler. Les coses s’acaben marcint. És, potser, llei de vida, dels astres o de la intempèrie. Els fruits carnosos de les idees, com més s’ameren als registres del pensament, molt més enllà s’hi projecten, molt més arriben a viure per a adobar generacions i generacions d’homes que se’n beneficien o, com ens recorda Baudelaire, “allò que és creat per l’esperit és més viu que la matèria”. I sembla fàcil reconèixer-ho, però no ho és tant confirmar-ho, creure-ho i posar mans a la feina. I Antoni Miró executa la màxima i regala, com ja hem ben dit, el primer conhort als homes. I és una sort gaudir-ne. I aprofitem, ara i ací també, la reflexió sànscrita de Kalidassa: “Les grans ànimes són com els núvols: recullen per a repartir”.

Reprenent ara, una altra vegada, el motiu fonamental de la nostra reflexió, l’experiència que dicta vies dintre de l’univers artístic, caldrà manifestar que l’experiència, entre d’altres virtuts que vesteixen l’artista Antoni Miró, dóna suport constant al seu quefer creatiu. Per què? Doncs perquè no solament la destresa en la freqüentació de les formes amida el caràcter del seu discurs plàstic, també, i molt singularment, li ajuda a conformar reptes de caire divers i ben aprofundits. Com per exemple aquest que ens ocupa ara mateix, l’adequació temporal d’un projecte que parteix d’un concepte principal: elevar a categoria artística un fet consubstancial a la terra i a la història. I això, a banda de suposar un gran risc, també ho és d’aventurat i digne de reconeixement. I el resultat és el que ací mateix podem contemplar: una joia al temple de les tradicions que s’han fet carn singular d’un poble. Una mena d’industriosa fragilitat per a foragitar els dimonis de l’estantissa immobilitat. Doncs bé, tot aprofitant el pensament de l’historiador Tucídides, amb ell podem assegurar que “entre home i home no hi ha gran diferència. La superioritat consisteix en aprofitar les lliçons de l’experiència”. I així, un dia darrere d’un l’altre, el temps acreix la mirada quan, ferma, vagareja pels indrets reconeguts de la ciutat valenciana. Un munt de labor amb la penyora del temps sempre present. Sempre amidant les hores que estableixen un cànon de referències antigues, tot projectant les ombres cap a l’esdevenidor i que haurà de significar el triomf de les idees. Sempre les idees. “Les experiències que més t’ensenyen són les de tots els dies”, afirma F. Nietzsche. I l’experiència n’és part de la saviesa de l’home, perquè aquesta s’aixeca i sobrevola els plànols limitats del voler incontrolat. I perquè, com afirma Fedro, “un home amb experiència sap més que un endeví”. La intuïció, només la intuïció, no n’és prou bagatge per a conformar una obra tan singular com ara la del pintor Antoni Miró. Ajuda al tempteig dels camins, però s’il·lustra més eficaçment amb la construcció del propi llenguatge amb una dosi profunda de perseverança en la recerca de nous elements que vinguen a estimular el propi llenguatge comunicatiu. Així doncs, l’estudi, la reflexió, la poètica de l’equilibri i de la forma que puguen establir convenientment la sintaxi de la pròpia obra, no solament són indispensables, també ho són recursos per al bastiment d’un criteri per a la comunicació. I potser siga la mesura exacta, la força i la resistència que guanya. No hi ha, però, neutralitat en els episodis creatius d’Antoni Miró. Hi ha, primer, causa, després, presa de contacte i, darrerament, oferiment de la transformació de les idees en propostes concretes per a l’alliberament del plaer de la contemplació de la bellesa. Encara que allò que veiem al davant ens resulte d’una forta incomoditat, per eloqüent, per punyent, per objectiu i rigorós. I a la vegada tot expressat amb una gran senzillesa: “Senzill és tot el veritablement gran”, assegura Balzac. Doncs bé, la proposta que tenim la sort d’esguardar confirma la voluntat d’afermar-se a allò senzill i captivador, al món on s’hi emet la justícia per l’exigència col·lectiva d’acceptar el veredicte final que tota causa comporta. El Tribunal de les Aigües guia pel sender just per a minvar els encontres indesitjables. L’artista Antoni Miró captura, per la mirada, un món que s’hi manté d’empeus mercè el comportament dels qui s’apleguen. Un benefici segur per al caliu cultural, i també social, d’un poble ben llarg en les seues aspiracions de futur. Beure del passat per a garantir respostes de futur. Una mica, si més no, com ho fa l’art. I perquè “tot el veritablement gran, pertany a la Humanitat sencer”, sense matisos, incorpora Emil Ludwig. I El Tribunal de les Aigües ho és de gran, així com l’obra d’Antoni Miró facilita la millor lectura del compromís amb els homes, però també amb el temps que ens ha tocat viure. Per tant, podem ben assegurar que ambdós en són de grans i que pertanyen al col·lectiu d’homes lliures. Un compromís després d’una clara realitat.

Potser, però, que puguem considerar la història, la de tots i cadascun de nosaltres, com una descripció de la vida que tots plegats anem edificant. I la història, així doncs, ens perpetua al llarg del temps com a gènere que hem decidit caminar junts. Ara bé, s’insinua una senda fosca que lluita per conquerir espais de llum i de dignitat: “La història és el progrés de la consciència de llibertat”, manifesta Hegel. I en la creativitat que basteix tota l’obra d’Antoni Miró hi ha aquesta consciència i també aquesta vehemència, a vegades a crits sords, per conquerir universos d’encontre per a erigir bastides de coneixement. Un dia darrere de l’altre, com dèiem abans, línies amunt en aquest text. I amb el coneixement, i ben aplegada, s’incorpora la fantasia. El gust creatiu i la grandesa de les formes eloqüents que romandran com a testimonis de la història de tots. Allò que és atzarós haurà de passar, però el que és essencial restarà present per a sempre més. La causa, però, la podem endevinar, doncs per a Antoni Miró res del que és humà li és indiferent. Així. No ens calen de fer més asseveracions en aquesta direcció.

Tanmateix no hi pot haver llibertat. Mai no aconseguirem aquest estat privilegiat en els camins de creixement de l’home viu si no hi ha justícia. Imperiosa i entesa com una intrínseca necessitat, perquè “totes les virtuts estan compreses en la justícia”, concreta Teognis. I l’artista Antoni Miró defensa aquest axioma, o aquest tautològic enunciat, mitjançant l’exercici de la pintura. Quan pinta, parla de la realitat de l’home al si del seu univers primordial i recrea els sentiments en el paisatge de l’esperit inquiet i combatent. Els colors prenen la forma convincent de l’acord per l’esperança, doncs la prevalença del bé és constant i consubstancial a la pràctica de la lluita col·lectiva.

I en aquest magnífic exercici de pintar la justícia. L’exercida amb plena llibertat i garanties populars s’hi troba el mosaic dedicat al Tribunal de les Aigües. Un exercici sòlid, educatiu i resolt a favor dels vents de la història. De la passada, també, però, de la present. De la intrahistòria del nostre poble que posa de manifest un acord per la justícia benvolguda i pròxima, capitalitzada per les branques d’un saber universal. Des del tot fins el versemblant del concret, íntim i nostrat. Així com també podem afegir que amb la memòria capim bona part del que som i comprenem el guiatge dels dies manifestat al llarg del temps. Perquè de la memòria mai no ens podran fer fora, ja que ens pertany ben de debò, i viu singular i arrelada al medi particular dels nostres desitjos. I de la memòria, segur, el pintor Antoni Miró en sap un munt de coses. Per damunt de tot, però, en sap de la memòria que aprofita a l’individu, a l’ésser humà, per a projectar-se cap al futur. Ja que, d’una altra manera, la memòria resta com una càrrega insolent que declina qualsevol tipus d’entusiasme feiner. La projecció de les ombres o l’oportunitat de viure esperançats rau, en bona mesura, en l’assoliment de les filagarses de l’esperit quan aquestes ens parlen de coratge i de gosadia davant la tempesta o del segrest cínic de les posicions de combat. I tot açò, i molt més encara, resta present a l’obra d’Antoni Miró amb la força indissimulada de la determinació. I això és un bell auguri per a tots aquells que ens hi acostem a la contemplació. Tot, però, formalitzat amb la paciència que tan bé il·lustra la ciència. Fins i tot amb la tendresa admirativa del quefer metòdic que custodia la mà de la intel·ligència. A més perquè l’artista Antoni Miró, encara que inquiet i home pacient alhora, no és gaire fàcil d’ésser vençut. Els raonaments existencials que conformen l’obra plàstica del pintor són, o tenen, la força motriu d’un comboi ple d’esquitxos de llibertat. Per a pensar, dir i fer el que en cada moment s’estima pertinent. Després, senzillament, alena un corpus místic que viu a l’entrellat i al gest dels seus principals personatges: diguem-ne civilitat. I com bé entén Plutarc, i ens ho diu a cau d’orella: “la paciència té més poder que la força”. Així de clar, encara que no tan fàcil de portar a bon camí. A no ser, clar està, que la raó acompanye la força i en aquest cas especial remet als valors de la no equidistància davant dels conflictes humans. Amatent a tota qüestió principal, essencial o de causa justa, el pintor, quan calla, diu molt més que tots aquells que parlen a dojo o deixen anar el torrent obert de la niciesa. Les concrecions, d’arreu inscrites als llibres sagrats que mai ningú ha llegit amb suficiència i comprensió aproximativa, són una cosa que cal tenir en compte, doncs a vegades il·lustren els queviures del pensament. Cal anar a per la feina que la tasca diària exigeix, tot esguardant ara i ací els matisos cordials de la vida quotidiana. Però cal també aixecar el vol per a prendre’n perspectiva suficient que capacite l’assoliment de la totalitat, doncs, al remat, tots en som part d’aquest bell artifici que és la vida i perquè, com bé assenyala Demòcrit, “la pàtria d’un esperit elevat és l’univers”. I Antoni Miró, amb la seua pintura, en procura l’assaig diari.

Ja hem dit en línies anteriors l’aproximació a la saviesa que facilita el coneixement dels universos possibles on s’inscriu la matèria primera: l’esperit. Cal, però, afegir-hi ara un lleu matís. Parlem doncs del fet de meravellar-s’hi, de restar embadalit davant de les coses, del món i de l’existència, i tot per a treure’n punta al llapis de la felicitat. Si és que açò de la felicitat és possible fefaentment. Però Antoni Miró, segur, ho sabem ben bé, constantment s’hi meravella i pren partit per les raons que convoquen el seu entusiasme roent. Pinta al dictat de la passió i frueix dels resultats quan aquests esdevenen, també, una entesa col·lectiva. I pintar com ell ho ha fet sempre, també ara, donant veu i saviesa al Tribunal de les Aigües, esdevé no solament una singularitat, també una decidida actitud de sorpresa davant la meravella. Davant la conquista d’un temps remot del costumari pairal, amb el desig de dipositar, mitjançant la bellesa creativa, una engruna de pervivència a l’embolcall del quimerós futur. I és una gràcia, i és un encert, i ens sentim gratificats per les conseqüències de l’esforçat treball del pintor. Així com comprovem la posició de l’artista quan pren partit per les persones, perquè entén que això li atorga una gran vàlua a la vida col·legiada. A la vida de tots.

Sí, el treball. Si hi ha alguna cosa que puga identificar amb més exactitud el tarannà de l’artista Antoni Miró eixa cosa s’anomena treball. Dur i constant en llargues nits de vigília. Ja ho hem dit en alguna altra ocasió. Però la realitat és la que és i no s’hi pot amagar. Res no surt gratuïtament. El mall se’n ressent força pels colps de nocturnitat. I aquesta feinada incessant dóna fruits, bons i saborosos (com diria el poeta). Fruits en forma de mil formes que freqüenten la seua obra ingent. Colors que reforcen la passió de viure afermat al rebost de la sensibilitat. La de viure i la de pintar la vida viscuda. La pròpia i la de tants altres anònims éssers humans que s’hi mostren per les finestres de la pintura de l’artista, encara que hagen tingut una ben minsa existència. Tot, amb elevada convergència, canta l’epopeia de l’home discret, de l’home bullent o de la realitat que prem intensament les robes d’un incert destí. Tot. Tot hi viu. Tot regalima protegit pels colors de la fantasia. A vegades massa dura i, potser, sinistra. I bé canta ara el poeta Horaci: “El plaer que acompanya el treball ens fa oblidar la fatiga”. I és ben cert. Però a vegades pesa. Sí, pesa massa. Ens allarga, però, la vida. Una vida que la volem viscuda com a éssers valents. Sense defalliments que ens deixen de convocar la mirada dins dels misteris de l’existència i mitjançant les claus del coneixement. La fermesa pot estar una garantia i una crossa per a caminar quan costa fer-ho. Lluitar contracorrent, com sempre ho ha fet Antoni Miró, amb el vent a la cara, unes vegades glaçat, d’altres ponent extrem. Sempre, però, a la cara i deixant de banda les renúncies. I la seua pintura il·lustra aquesta tossuda posició. Des de fa molt, des de sempre… “Herois són els qui, contra les idees admeses, sostenen les seues pròpies”, conclou Alexis Carrel.

L’art, però, quan s’aixeca de valent, quan s’interioritza amb colps de veritat i de raó, guanya espais de futur i, a la fi, de llibertat. A l’obra d’Antoni Miró hi ha guanys de llibertat perquè aquests s’arrauleixen a la vora del mot veritat. No hi ha l’esclavatge de les falses aparences. Hi ha la garantia de l’autenticitat encara que diga fort, i ben alt, quina cosa significa la lluita per a la conquesta de la dignitat. I tot amb traços majúsculs, sense dimonis inútils. Tot amb l’entusiasme vertebrador d’aliances: “Quan la veritat s’hi digna a venir, la llibertat no serà massa lluny”, comenta, com aquell qui no vol la cosa, Mark Akenside. Però una veritat valenta i decidida, molt capaç de passar a l’atac i guanyar àmbits encalmats per a la convivència en pau. Per guanyar, si més no, l’autenticitat o la virtut que sempre acompanya el brillant fet d’humanitat. Quina penyora! Quin regal més gran ens fa, cada dia que passa, l’artista Antoni Miró! I puntualitza Antonio Machado: “Virtut és fortalesa”.