Salta al contingut de la pàgina principal

La memòria de les muntanyes

Jordi Botella

Molts anys després, front als marges del riu Guadalest el pintor Antoni Miró recordaria el matí que l’atzar el va dur a aquella fortalesa penjada d’una roca esmolada. Acarat a llevant com si fóra la proa d’un barco format per la Serrella i l’Aitana, el poble creixia fora d’un camí entortolligat que regolava des del port de Confrides per a dissoldre’s en el mar.

El pintor, en travessar tàlvegs d’ametllers que es perdien pels confins del Comtat, havia deixat esgolar el seu automòbil pels gorgs d’argila que les torrenteres havien traçat a queixalades. Venia d’Alcoi i la presència d’aquells dos cetacis que formaven la Serrella i l’Aitana, en creuar les seues entranyes, l’agombolava maternal com una cançó de bressol. “Segueix avant, viatger”, deia la cançó, “no perdes l’esma per molt esforçat que et siga el camí, pensa que sempre a llevant t’espera el mar”.

Fou després d’una corba que veié tremolar l’escata de l’aigua, lluny encara, com si fóra la cua d’una sirena tombada sobre una roca. Aturà el cotxe i enfilà a peu el camí que el menava envers aquell castell que fitava la vall. El sol s’obria pas entre Callosa i Altea gratant les branques de garroferes i nesprers, com si volguera agafar força per endinsar-se pels gorgs que el durien serres enllà a les terres de l’interior, punt d’origen d’aquell viatge.

El pintor s’instal·là en una caseta que havia servit per allotjar els manobres que construïren el pantà. Amb aquella obra els homes havien desafiat el vassallatge que imposava una naturalesa indiferent davant els aiguats que es perdien pel mar després de clivellar les feixes morisques. Condemnats a la submissió granítica de la Serrella i l’Aitana, els homes de la contrada s’havien resignat durant segles a la barbàrie dels aiguats precedits de gran sequeres i a la inutilitat de tot treball per esmenar-lo.

En aquell refugi on s’havien hostatjat els treballadors del pantà, Antoni Miró inicià la seua estada a Guadalest. Per a ell que procedia d’un poble com Alcoi on els seus habitants havien esmerçat molts sacrificis per traure profit de fils d’aigua que movien molins i batans d’una indústria primitiva, aquella humil caseta fou una retrobada amb ell mateix. Només que ara tenia els ulls en el llevant. “No perdes l’esma per molt esforçat que et siga el camí”, deia la cançó de les muntanyes. “Pensa que sempre a llevant t’espera el mar”.

Allí mamprengué el seu primer estudi fora de la llar alcoiana. Anys després en posseiria una altra a Altea. També a llevant. Tanmateix, a la casa dels manobres del pantà s’arrecerava un mite que sempre l’acompanyaria al llarg de totes les passes que donara arreu del món: la voluntat per conciliar l’interés públic amb la bellesa.

Al llarg de quatre dècades, la seua obra estaria guiada per l’esperit que habitava aquell refugi on havien conviscut un grapat d’obrers convertint la força de la naturalesa en un bé general.

La creació d’Antoni Miró, d’aleshores ençà, estaria marcada per aquesta voluntat. Per un costat, la recerca del plaer producte de la màgica combinació dels colors, els volums i les línies. Per altre, la insistència en la necessitat de trobar una utilitat -una riquesa en forma de coneixement, plaer o denúncia- que arribara al major nombre de persones possible.

Quaranta anys més tard, fidel a l’esperit d’aquell humil domicili, al treball dels obrers anònims i al profit de tots els destinataris d’aquella mampresa hidràulica, Antoni Miró pot donar-se per satisfet: la memòria de les muntanyes l’ha dotat de la força suficient per mantindre fix l’esguard en el punt on el llevant junta el mar i la serra, la bellesa i el sentit comú.