L'artista davant 'espill

Josep Sou

«Que la teua saviesa siga la saviesa de les canes,
però que el teu cor siga el cor de la infància candorosa»
Friedrich von Schiller

Tota galeria de personatges il·lustres, i potser il·lustrats a bastament pels seus hagiògrafs de capçalera, intimiden els visitants de la sala. Cal, fins i tot, posar-se en guàrdia per a defensar-se de tanta mirada sublim, de tanta reconvenció des del marc adust del retrat, i que fita el terreny com a hisenda particular, ben farta de guanys que li han merescut la glòria... Açò en un altre temps ha estat moneda comuna, i relíquia per a fer-ne trasllat a la posteritat, de les particulars maneres que s’han esdevingut per a guardar la memòria dels més grans, o dels més significats, o dels més rics, perquè de tot hi ha hagut al cronos dels dies periclitats, i marcits per la pàtina fosca de la pols reverencial...

Podríem estar parlant de qualsevol sala dedicada, des d’un museu imaginari, a les figures emblemàtiques que la posteritat ens ha regalat per a exemple de conductes pròpies, i alienes també. I segurament així serà, o haurà estat al llarg del temps en què la pintura ha garantit la immortalitat dels prohoms de la història. I a vegades sembla un sarcasme, perquè els «il·lustres» en qüestió n’han fet de grosses. I si atenem tot allò que significa, potser, l’àmbit del retrat al si de la pintura, podem arribar a concloure que allò veritablement essencial defuig la mirada convencional, i s’arrauleix a la intimitat insondable dins l’esperit del personatge retratat. Una mena de viatge, o trajectòria a l’endins de la moralitat i del caràcter determinant del personatge en qüestió.

Doncs bé, l’artista Antoni Miró, ben lluny de sufragar la victòria humana dels personatges que ha triat per a pintar-los, i regalar-nos-els, permet que ens capfiquem ben a dintre, i des de la seua mirada, de la matèria cordial, tan humana, dels seus personatges. I, a poc a poc, en aquestes breus línies que anirem construint, tractarem d’explicar el perquè d’aquest posicionament: tan racional com emocional. Res no és debades en aquesta indústria del retrat, o de les diferents maneres de realitzar l’abordatge intens, fins i tot, quan es dóna de forma fefaent, l’aproximació tècnica dels retrats propis.

N’hi ha molta de moralitat, de presa de contacte, de patrimonialització de les causes nobles, de necessitat de confessar de qui provenen, en gran mesura, les lliçons que els hòmens bons han dictat al llarg de la intrahistòria de la seua peripècia vital. A banda, clar està, de l’exemple que ha significat per a tantes generacions entendre com han estat pastant el món amb el rem amatent de la terra. O diguem-ne, senzillament, complicitat. I l’artista Antoni Miró se situa «davant l’espill» per a dir dels altres en una clara afirmació de contraris, o s’ha disposat a realitzar un truc de màgia eloqüent: els personatges parlen tothora de la vida, de les vides infinites que la diversitat de treballs pot arribar a satisfer, i el pintor captura l’endins de les veus, les fa pròpies, i com que s’hi ressent des de la seua enorme fràgil sensibilitat, permet que s’enlairen i visquen cimeres des del marc de la seua pintura, des de la seua exquisida matèria existencial alhora. La reverberació de la imatge, de les imatges, és d’una tal magnitud que nosaltres, per la mà del pintor, s’hi fem amb elles una comunió farcida d’empremtes de dignitat i de voler. De pur reconeixement per l’alçada d’unes trajectòries que en parlen, i ens diuen a cau d’orella, la darrera veritat en la causa indeleble dels hòmens que la bondat pontifica.

I el realisme és una altra cosa a tenir ben present: realisme on la neutralitat procura el benefici de l’audàcia. És a dir, l’aparença externa dels personatges reflecteix la veritat de les conductes, doncs la fotografia, o el marcat impressionista, diposita les gotes precises al vas del reconeixement dels mèrits contrets.

No són, aquesta galeria de personatges, els fantasmes que ens han vingut a visitar per a intimidar-nos amb la seua adustesa, no. Aquests personatges ens regalen, perquè així ho ha volgut l’artista, la seua amorosida condició d’humanitat. I el seu esguard, des del marc del quadre, ens confirma la generositat de la vida viscuda, i ens assegura que l’artista els dignifica i assoleix amb franca abraçada, per a fer-nos trasllat de la seua esperançada tasca de creatiu. A la fi, ha pagat la pena l’esforç. Segurament, àdhuc, s’obre una via de comunicació que garanteix l’interregne participat entre els personatges principals i els ciutadans que s’hi acosten per transcendir, només siga una mica, els reflexos que la història encomana. I tot amb un cert grau de silenciosa perseverança, d’assoliment de les veus principals, d’una fragant manera de viure en la complicitat dels dicteris que la saviesa procura. Una sort per a l’artista, i una gran sort per a tots nosaltres. Alegrem-nos-en, doncs!

I el que diem, quan parlem de la representació de la moralitat, del veritable i també real tarannà dels personatges, és que se’ns acut pensar en l’evidència d’un comportament que s’hi recreix a les riberes d’humanitat, i que ben expressa la voluntat de pertànyer a la confraria dels hòmens delicats: «el comportament és un espill en el qual cadascun mostra la seua imatge», assegura Goethe. I l’artista ja procura posar harmònicament en contacte la versemblança entre la imatge representativa del personatge, i la pietas que il·lustra el seu rerefons; el llegat que a tots ens ha arribat, i continua arribant-nos, d’un clar compromís social, i que realça els mèrits per a la distinció. A vegades, tot és qüestió de proximitats que s’hi vertebren al llarg de camins que tan sols l’artista reconeix. Potser.

I en dèiem, en línies anteriors, que potser per a l’artista Antoni Miró les veus dels seus, i nostres des d’ara també, personatges, són una mena de companyia per a l’aprenentatge, tan estimat i benvolgut per al pintor, i per al creixement particular de la seua vida. De tots aquests personatges, homes i dones que han lluitat per fer ben rendible la seua condició d’humanitat, ja ho hem dit, Antoni Miró ha tret la lliçó puntual que li han facilitat els teixits de la seua saviesa, o de la seua experiència vital. Tot alhora: «el consell d’un amic és com el vi generós en copa d’or», admet Soló. I de generositat, si en parlem ara, no cal fer un gran esforç per a significar la conducta del pintor en aquest sentit: fins i tot ens regala amb els seus personatges el seu sentiment, la seua particular visió del món i de les coses. ¿És possible una generositat més gran que aquesta? ¿S’hi pot ser més generós que, tot apel·lant des de la infinitud del pensament propi, ben dir quins són els paradigmes de la seua personal condició humana? Açò sí que n’és de generositat, i de netedat a l’hora de marcar la posició individual dins el món al qual pertany. L’artista «davant l’espill». Una altra vegada. Com una constant a la seua obra, en aquesta i, també, la que coneixem.

Així doncs, i avançant a poc a poc en aquesta, potser, minsa reflexió, ens agradaria posar de  manifest com els personatges que s’hi conjuguen en aquest verb tan precís com és estimar, hi ha causa que legitima l’harmonia de l’artista, perquè com assenyala V. Hugo: «les muntanyes sempre han fet la guerra als plans.» I els personatges que hui viuen, sí, viuen, a la geografia dels seus retrats, sempre han estat eficaços combatents de la defecció de la condició humana. De raons n’hi ha a bastament per a posar en relleu tal afirmació. Només cal repassar, encara que siga una curta estona, la prèdica que ha estat present a la vida dels nostres personatges. Com han alçat la veu, i han ajudat que els altres s’enlairaren, per tal de marcar la posició davant els reptes del viure quotidià. I no ha estat senzill, ans al contrari ha estat un molt agosarat fonament existencial. El camí, els diversos camins que han solcat tots ells, han conegut l’empremta inefable dels dies de pluja a bots i barrals. I el pintor amb el seu impressionisme versemblant n’ha volgut experimentar el trasllat mitjançant l’espill del seu esguard privilegiat. Com dèiem, una sort per a tots nosaltres. Una gratificant experiència que ens arriba amb el reconeixement que en fem dels traços complexos de la història, i de les persones que escriuen gran part de les línies que, seguit, anem llegint. Amb respecte. Amb rigor i, clar que sí, l’ajuda que tant agraïm.

I tot condueix, ara també, a nodrir l’esperança. Ni els paradigmes, ni els camins francs, ni les posicions compartides, quasi res, són possibles sense una engruna d’esperança que ens ajude a fondre’ns dins l’espill que alimenta la multiplicació de les imatges colpidores. Hòmens i dones que han servit d’equilibri primer, després de motor per a engegar i moure les voluntats, i darrerament per a dur a terme la marxa col·legiada. Una estratègia que s’hi veu reforçada al través de l’espill que l’artista ha polit per a construir el seu àmbit de modernitat. Des del segle V a.C., ja se’n feien de retrats, i que apareixien a les monedes de curs legal, tot agermanant economia, orgull de poder i dignitats diverses. Ara, en aquesta irreductible modernitat que presideix l’obra de l’artista Antoni Miró, l’esperança en allò millor, i que encara, en bona mesura, resta per arribar, és un vast territori per a construir un llegat, sí, el de la seua ingent obra, però també per a identificar els hòmens amb la seua identitat col·lectiva; amb ells, amb els hòmens, també tots aquells que han estat guia compromesa, s’hi afermen: treball, estudi, reflexió, creativitat, civilitat a la fi..., amorosida condició d’humanitat. «L’esperança és el flux de la vida. Quan no hi ha lloc per a l’esperança sorgeix la mort», comenta, i tant com ens aprofita, Jorge Guillén. No, però, quan parlem d’esperança com a alguna cosa sense substància informativa clara. Com alguna cosa que viu als encontorns del coneixement aprofundit de les coses. Ans al contrari, la pensem com una alegrança que ens forneix un gaudi anticipat del futur. Una esperança, ara, que arriba a ser força elemental per a acarar, sense reserves, els reptes que la vida ens proposa. Una esperança que ens commou. I com diria A. Maurois: «no basta tenir esperit. A més cal tenir suficient esperit per a evitar tenir-ne massa.» I els personatges en saben, tots ells, el significat de la paraula, o del concepte abstracte de l’esperança. No s’hi pot capir, ni prémer, ni adjudicar per reial decret. L’esperança és, potser, una condició per a impossibilitar les renúncies. Els personatges, també la persona del pintor Antoni Miró, generen esperança des de la vocació irrenunciable de fer camí, i dins de les marques importants de la llibertat. I aquesta sense condicions, ni tampoc arbitrarietats justificatives de cap renúncia davant l’exigència d’humanitat. Ara sí, potser, una condició prèvia: condició irrenunciable filantròpica. I tot polit per la mà d’un artista que viu vint-i-quatre hores, damunt de vint-i-quatre hores més, abraçat a la noble fusta de l’esperança que percudeix l’indret més íntim de la seua existència. I tot, ara també, i com ja hem assenyalat en altres reflexions, dutes a terme sobre l’obra d’Antoni Miró, transitat per la mà i per l’esperit de l’experiència. Conviu, en nombroses ocasions, amb la trajectòria vital dels personatges que pinta, i això confirma un alt grau de coneixement que li permet de capficar-s’hi dins el caràcter dels éssers humans que vol traslladar-nos, ara. Una mena de discurs narrat des de dins, o des de l’espill, i cap a fora; cap a la contemplació dels que hi som presents a la sala dels miracles, on la reverberació de la personalitat dels personatges, ara, també ens identifica a tots nosaltres. Perquè creiem en l’esperança d’una troballa col·lectiva en un univers on, la cultura, i la llibertat per a exercir-la, siguen la força motriu de la nostra condició humana: «l’ús fa brillar els metalls», intervé el poeta Horaci.

Allò que també mirem, i reconeixem, als retrats d’aquests grans personatges, és la força que traspuen, tot admirant la bonior als pinzells d’Antoni Miró damunt els llenços on reescriu la història: la passada i la més recent, encara. Perquè d’això també podem parlar-ne, només siga un xic, en aquesta reflexió que hui fem de la proposta del pintor Antoni Miró. I endevinem la força perquè ella viu al si en els rostres dels personatges il·lustrats. L’esguard eficaç de l’artista esvaeix els perills de la melancolia en favor de servar la força en el caràcter dels retrats. La posició dels personatges s’hi vessa cap enfora per tal d’assegurar-nos el contacte directe. L’espill on s’hi mira l’artista acull, també, la mirada universal dels receptors. Una sort de metallenguatge per a guanyar la possibilitat d’entendre l’origen, i els resultats de la travessia, en aquest temps miraculós de l’existència comuna: la sala d’exposicions, la mà prèvia de l’artista, la condició de visitants arrecerats al cau íntim de les confidències. I la força s’hi trasllueix en la barrada manera d’exhibir el plànol que reconeix el personatge, ara pictòric. De carn viva, i de record també: «sigues ferm com una torre, el cim de la qual mai no es torç a l’embat del temps», ens afirma, ara, Dante Alighieri. Així, ni abans, ni ara, ni després, el temps que passa serà prou causa per a substituir els nostres coneixements, els nostres aprenentatges, talment com ho fa Antoni Miró, bestrets de la memòria, i de l’exemple també, d’aquells que han viscut, i viuen, per nodrir d’esforçada esperança les hores dels hòmens, en la càustica conformitat de viure discrets.

Sentim, però, la necessitat de dir, ben fort i ara, que vivim una mena de gratitud interior, atorgada per la contemplació d’aquesta esplèndida galeria de personatges. Per una banda perquè ens reconeixem en l’espill de l’artista, per l’altra perquè se’ns facilita la veu per a alçar-la en franc compromís amb la història que cada dia, ensems, anem solcant: «si atorgues un benefici, mai no el recordes; si el reps, mai no l’oblides», i nosaltres, com Quiló ens aconsella, mai no volem, ni podem, oblidar els beneficis rebuts per l’audàcia que significa la cultura en aquests personatges. La seua lluita mereix el descans en la mirada del pintor. El seu combat, al llarg de la vida, bé mereix el record en la mirada, dins el mirall, de tots nosaltres. Una mena d’aplec convergent solidari, però sense pifres estridents que salmodien fal·laces vanitats. Ara, en aquesta galeria, en aquest mirall que recupera la memòria discreta dels valuosos personatges que contemplem, la música elemental de la sinceritat curulla la cintra màgica del nostre voler. Antoni Miró pinta. Ho fa com qui escriu en les llustroses pàgines d’un llibre d’història, antic i modern alhora, per a dir, i comentar-los als hòmens que vindran, que el seu temps, el nostre temps, ha estat fantàstic en el conreu de la fecunda dignitat. En l’esforç per bastir la ciutat màgica dels prodigis: amorosida voluntat de creació i de recreació en l’idioma bàsic i elemental de la cultura. ¿I, per què? Doncs perquè: «l’únic deure que tenim amb la història és reescriure-la», dirà el savi O. Wilde. Alhora que Antoni Miró, fent valer la seua consciència de «treballador de l’art», a la tossuda percaça de la comunicació estètica, determina que el seu univers, o el seu major passadís s’hi troba ancorat entre les parets capitals del seu estudi al Mas Sopalmo. I viu la insistència del menester creatiu amb la intensitat en la recerca formal del seu esperit, de la seua condició d’humanitat, com hem dit línies amunt. I reformula cada dia aquest valor primordial per tal d’obtenir, si no respostes, almenys capacitats renovades per a fer-se’n de preguntes cabdals. Sí, perquè la tasca del pintor, amb el seu aprenentatge constant, i tot assolint les veus que vertebren, també, el seu propi discurs animat, s’insinua mitjançant un vehicle carregat de preguntes, a vegades sense respostes, però farcides de curiositat, i de necessitat de retre-li tribut a la voluntat d’estudi: «el jo no és alguna cosa que és, sinó alguna cosa que serà. És una tasca», diu, i li ho demanem prestat perquè, ara, ens convé, Kierkegaard. I efectivament el jo d’Antoni Miró s’hi troba en estat de permanent construcció, perquè la seua tasca, la de construir un univers, que hui passa per aquesta galeria de personatges, sempre resta a foc batent en llargues nits de feina i de reflexió. Els personatges dicten consells a cau d’orella, i el pintor els atorga el benefici de la complicitat. També del somrís irònic i de l’humor plaent. Com dèiem, una sort per a l’artista. Com dèiem una sort per a nosaltres, que mirem pels vidres d’un espill que acull esguards, tot reflectint un munt de paraules irisades.

Hi ha, però, una clara harmonia entre la vida dels personatges que visitem, mercè la força creativa d’Antoni Miró, i la pròpia del pintor. Podríem intuir un comú denominador: la llibertat. Els uns per a laborar, a pesar d’entrebancs i misèries, al si d’una societat ansiejada per manca de referents. L’altre, el pintor, per acudir permanentment vers aquest valor, i que s’insinua inviolable dins la seua obra, marca inconfusible de la seua creativitat: per la veu que poderosa s’alça entre les runes de mil silencis espasmòdics, i per l’honestedat a l’hora de proposar-ne l’evidència del seu univers formal i discursiu. Una sort, també ara, quan ho diem: «llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats», argüeix I. Kant. Llibertat com a eina, on la creativitat significa un instrument a favor d’una tan noble causa per a la vida. Llibertat com a mitjà per a resoldre els conflictes que provoca tant de silenci còmplice. Els personatges en coneixen l’eina, i han posat els mitjans per a fer possible la força de l’esperança que encara, ara, anem recordant en la nostra modesta reflexió.

Així mateix considerem que els nostres personatges són, també, els nostres savis. Aquells que escriuen amb lletres majúscules els misteris del profund coneixement: llengua, literatura, història, política, dansa, art, compromís social i cívic..., assumptes que mai no clausuren les portes de la vida, doncs la vida, o l’existència plena, s’inscriu als llibres de la volença universal: «tota la terra resta a l’abast del savi, doncs la pàtria d’un esperit elevat és l’univers», manifesta, el també savi, Demòcrit. I d’esperits elevats, de generositats creatives, i de fidelitats manifestes a la cultura pròpia i puixant, la galeria dels personatges que ens il·lustren resta acomplerta. I és Antoni Miró qui parla per ells; qui mirant l’espill bestreu les imatges que senyoregen la seua sensibilitat, perquè: «l’orgull dels grans consisteix a no parlar mai de si mateix», com afirma Voltaire. Doncs el pintor, l’artista generós, pren la paraula, alça la veu, i per mitjà d’un espill inexhaurible d’esguards infinits, emet el judici de l’afecte i del reconeixement. Així. Perquè al remat de les paraules viuen els somnis. Somnis que foragiten monstres inversemblants. Somnis que abracen causes justes per a minvar la tragèdia dels hòmens. I perquè el somni particularitza la realitat de l’artista. El somni és propi, és plaent, i és desitjable. Sempre. El somni ajuda a comportar els dies passats, presents i els que hauran de venir. Una mena de salconduit per a fer transitable l’experiència de viure, i facilitar el dolç avenir: «el somni és independència», comenta i assegura Gérard-Henry Bauer. Eleva la condició d’humanitat, tot esguardant els horitzons creatius. I perquè somniar és aliment de savis, que ben ràpidament, agafant les banyes de les dificultats, aprofiten l’esperó per a alçar les veles de la curiositat. La travessia resta amatent quan el vaixell avança per l’esforç comunal i: «deixeu que cadascú s’entregue a la pràctica d’aquell ofici que conega bé, insinua el vell savi Ciceró.

¿I, per a què tot? Doncs per a poblar els fràgils ponts que garantesquen un pas segur, o quasi, i per a conduir les passes que inevitablement hem de fer. I l’artista ho sap ben bé. Ocupar ponts és, també, escoltar les veus que en parlen de lleialtat als principis, amb fermesa i probitat. I integrar les veus és construir imatges, retrats si volem, que identifiquen l’orgull i pertinença. O simplement un fragment de vida: «viure és néixer a cada instant», proclama Erich Fromm. Antoni Miró empeny la roda de l’admiració i ens trasllada la voluntat, perquè la fem ben nostra, del seu corpus admiratiu.