Suite Havana

Josep Sou

«Rosa negre, rosa roja
(frec a frec)
sota l’ampit d’una porta
en l’espera de la nit
i gaudir, camins de delit,
l’instant interminable
de la còpula.»¹

És l’hora del capvespre. El moment en què el sol s’ajup, a poc a poc, per curar les ferides del dia radiant, tan sufocant de calors i humitat. És l’instant on, sobrant ja la roba xopa damunt la pell del cos, colrat, amerat, i lluent de suors emergents, cal abaixar el ritme i abandonar la fosca intempèrie en l’abisme dels carrers. Les cambres resten obertes, de bat a bat les finestres, amb la voluntat d’engolir una mica d’aire que refresque l’estança ardent de tota la casa. La lluna s’obre pas entre tant de núvol desmaiat a l’horitzó, i projecta la seua llum vehement sobre la mar calma, que gairebé no oneja, però sona tímida a la vora de la platja, i del Malecó. Els cants sense cuirassa, nus i nets, dels joves sentinelles de la nit insomne, reverberen la melodia capital de la sensualitat caribenya. El món sembla deturar-s’hi, encara que roda per la inèrcia de les forces que, ben mirat, a ningú no li importen pas d’on són ni d’on venen. Les coses estan bé com estan, i encara podrien restar molt millor si ningú vingués a emprenyar-les. La nit, la nit, la nit, com un veritable retret al dia. La fosca com una nova fragància que guareix la voluntat d’ésser ben lliures i arriscats per a collir allò millor, i més tendre, dels camps on Venus va sembrar l’embriac dolç de l’existència..., a la fi, no desitjar res és no viure, reconeix Paul Géraldy. I clar està que el desig fulgura per l’entrellat de la vida, amidant les forces, quasi tel·lúriques, que germinen al si de la consciència dels homes. La realitat és una altra cosa que viatja, a vegades, a la recerca espessa d’un falç consol. Retrona desficiosa entre llums i angoixes no remeiades, doncs n’hi ha la tristesa d’acceptar l’espasme indolent de la depressió orgànica. No. No cal esperar res de res de la realitat quan l’esperança s’hi belluga nerviosa per obrir-se camí a l’endins dels sentits. La victòria potser siga fotre-se’n de la raó i fer cas dels astres que fulguren a l’entranya del negre vaixell de la nit, perquè tot desig estancat és un verí, promou André Maurois. I clar és que els nusos impertinents que afebleixen l’ànim quan lliguen la fusta tova del sexe enaltit, blasmen contra la voluntat d’exercir la fertilitat de l’encontre; l’estratègia del dansaire resulta principal matèria per minvar la resistència, o l’opacitat d’un entusiasme recíproc. I és que en matèria d’amor, massa és encara molt poc, perpetra, negre sobre blanc, Beaumarchais.

L’hora de la fresca creix entre ardides nostàlgies. Al rebaix de les finestres s’hi acomoden cossos que necessiten jugar els jocs de l’amor. Les cent mirades furtives fan via al lluny a la percaça d’un altre cos que s’hi agermane i visca per a fruir, només, l’hora de les afinitats benvolgudes. Sense cabòries, però dempeus la llibertat. Fruir i fruir, cada cop més encara, doncs la legítima carassa fruitosa dels cossos determina, sempre, una excèntrica novetat, un àgil sentiment de perspicàcia que s’arrossega pels jardins de l’alegria i, la nostra alegria és igual que l’aigua bellugadissa dels rius, que solament deu la seua frescor a la constant fugacitat, manifesta André Gide, el poeta francès, quan incorpora la necessària originalitat, o la comprensió dels actes recíprocs al bell mig d’una nova mar creixent en la geografia de l’instint.

L’artista Antoni Miró construeix un univers, aquest món, aquesta suite, on els cossos s’hi revelen com essència cristal·lina i màgica alhora. Una sort de dansa del desig que rebota de desfici davant l’oportunitat de conquistar la dolcesa de l’abraç. L’estreta fusió dels membres vinculants, o la clàmide que s’arbora per ocultar la densitat del desig en hores de fragant harmonia. I les nues, al tàlem, s’ofereixen lliures, en hores de llibertat. Tiba la pell, tan formosa, mostrant les natges; insinuant la ferida de l’amor incert a unes providencials hores de la nit, i la gràcia, més bonica encara que la bellesa, se li acut, i ens està servit de forma esplèndida, a La Fontaine.

La Suite Havana, aquesta meravella orquestral que salmodia un temps de privilegis per a la satisfacció sensual sense penes, indica un treball creatiu, en direcció constant, per a enaltir la vera condició d’humanitat. No hi ha cap indici de renúncia, ni de resum estantís de la prudència, doncs allò que alena és l’oportunitat de la matèria en vol directe cap al desig. La literatura, aquella i aquesta, la pintura de tostemps, l’escultura (la que ens arribà en fèrtil viatge de cultura), etc., supuren per la ferida de la llibertat a l’hora de mostrar i mostrar-se evidents. La netedat resta a la mirada, al llenç viu la proclama de la justa perdurabilitat: «...y el joven, invadido de deseos, con mirada insaciable/contemplaba las liberadas redondeces de sus muslos desnudos/², ens alliçona Nono de Panoplis, quan tracta de posar en valor allò que significa l’amor ardent del desig, ara sense metàfores hipòcrites ni fetitxismes indiscrets que no ens condueixen enlloc. Antoni Miró en fa la cursa substancial de les mirades, quan objectiva la virginal promesa de l’amor. Pietosos, quasi amerant la circumstància d’un aplec fonamental per al plaer, els cossos s’il·luminen al si d’un habitacle que en farà grata la veritat sacrificial de la joia. És tan grat el voler; és tan austera l’exigència de la lliure reciprocitat, que a l’hora en què FORTUNA s’hi rendeix als humans sonen atifells de música a la volta exacta de la celístia càlida. És el Carib que canta, ja. És el ver color de Cuba. Són els membres vigorosos que percudeixen, amb ungüents de fecunditat, les portes mig closes de la necessitat carnal. I la pintura d’Antoni Miró s’insinua, i canta, i riu, i pampallugueja infreqüent, i blasma d’alegria quan l’eternitat només és un ai!, de plaer gratificant: «...yo el último deleite te pedía,/tú me lo rehusabas con empeño,/el Amor nos miraba y se reía...»³, com un joc, en aquestes dionisíaques, la circumstància elemental del qual, s’aprèn als llibres de la vida, i del gaudi i de la tossuda recerca de la felicitat.

Ja des de la prehistòria hi ha hagut una pintura d’alt contingut eròtic, passant per la Grècia Clàssica, el Renaixement i fins arribar als nostres dies. Doncs bé, ara, Antoni Miró s’hi capbussa al si d’aquesta portentosa matèria prima per a la pintura que és el cos humà, preferentment el cos de la dona, i ens ofereix una mirada clarament distintiva on l’alegria i l’expressió de la íntima llibertat li confereixen la càlida fretura que l’existència atrevida demana. Si a l’Edat Mitjana la foscúria, la repressió o la condemna havien estat l’exercici del poder bàrbar de l’església, en aquest punt de la modernitat hi ha veus que s’aixequen per a afavorir el batec impulsiu del cos, on la dansa dels instints amatoris forneixen el cànon vivencial de l’esperit emancipat. Ara, com la mitologia ho fa, en Antoni Miró creix amb enorme força l’expressió de la carnalitat. La seducció com a metàfora de la vida que s’hi desenvolupa a les estances d’un enfony per a estimar i estimar-se. Els cossos enfervorits per la necessitat de les mans: acaronadores, de contacte luxuriós, percudin les zones on s’hi ajup, subtilment, l’entusiasme: «...sin ti no hay placer de Venus/que la buena forma apruebe;/pero lo hay, si tú lo quieres./¿Quién compararse osaría/con un dios como éste”⁴, ens regala, a propòsit d’aquestes reflexions, el poeta llatí Catul, amb ferma voluntat d’assegurar la necessària participació d’elements diversos per a l’acompliment del fet amorós.

També la lascívia, la sensualitat, el voyeurisme i, fins i tot, la provocació, ocupen espais d’exhibició a l’obra pictòrica en la sèrie Suite Havana d’Antoni Miró. La roba que oculta, a vegades, la femenina intimitat, pertorba, encara un poc més, que l’absoluta desinhibició de la carn que brolla a saltirons damunt el llit d’una cambra en penombra. És una pintura que va de franc, una obra que no s’amaga de dir, una intensitat que facilita els encontres amb la determinant manera d’entendre la vida plena. Perquè també entenem els versos d’Oscar Wilde quan llença, sense cap temor a l’absolut concupiscent, però arriscat de maneres i afanys: «...el oculto secreto de la felicidad eterna/conocido del griego, aquí podría encontrar-se;/¡Oh! Tal vez tú y yo ahora lo hallemos si Amor y Sueño son/amables.»⁵ Aquestos camins, i tants d’altres, recorre la pintura d’Antoni Miró, quan assaja la plenitud en la mirada que transita les vies del desig, i de la satisfacció sempre pertinent del mateix.

Cal pensar, però, que des d’un punt de vista biològic el comportament humà ens nodreix i assegura una gran quantitat d’experiències diverses. Totes elles assumibles amb l’empara que ens propicia la llibertat en cadascun dels nostres gestos, fins i tot els més isolats, just al darrere de la comprensió metòdica i objectiva dels fets que ens esperonen. Així, l’erotisme, el sexe o l’amor arriben a ser alguna cosa més que paraules buides de contingut físic, i també alguna cosa més que paraules sense contingut explícit. La pintura que ara ens mostra Antoni Miró reviu el llarg curs de la tradició i en fa, de la seua especial manera de tracta l’erotisme, un àmbit per a la recerca d’experiències personals, on la lúdica fantasia s’hi incorpora, amatent, al tràfec de la il·lusió: per a abastar el cim, per a capir el més fràgil del nostre endins, per a alliberar la matèria cordial que bomba, incessant, tones de sang imperiosa: «...si era això, ara,/em podies reclamar més i més/que jo t’ho entregava tot,/i els llavis/i els pits/i les cames/i el cul./I t’hauria besat complaguda, la bèstia,/ara convertida en vaixell diligent/navegant feliç dintre del meu cau./»⁶

I no resta sol, ja ho hem dit abans, l’artista Antoni Miró. El sender en l’exhibició del cos humà ha estat, si més no, gratament solcat; feliçment travessat de banda a banda, d’interludis no en parlem, en les fosques posicions de tants mancats autòcrates com hi ha hagut al llarg de la nostra història comuna. Pensem ara, a tall d’exemple, només, amb l’Orestes de Pierre et Guilles, forjat a partir d’una bellíssima captura fotogràfica i arrodonit amb uns intel·ligents tocs de pinzell. Pensem amb Picabia, amb Alexandre Cabanel, i comprovem al seu treball com la sensualitat regalima, tan efervescent, pels marges de les seues propostes pictòriques. Així, també l’artista Antoni Miró conjumina l’estudi del cos humà, del cos femení per a major precisió, amb la voluntat d’aportar una grossa càrrega eròtica per al plaer militant de l’esguard còmplice. Tots ens beneficiem d’aquesta aportació, d’aquesta manera de pessigar el món, de la forma de servir un fragment, o tants motius de vida viscuda. La versemblança de les situacions, quan reboten contra la tanca que les sotmet i estreny, viatgen un vol lliure al voltant de l’arbreda que hi ha a la vall dels sentits. Cal sentir la fermesa de la pulsió allà on s’agita, des de fa massa temps ja, només a la memòria: «...vaig posar-li les mans a les natges i vaig prémer el seu ventre contra el meu. Ella podia sentir la fermesa de la polla i els seus pèls em feien pessigolles als collons...»⁷ Apollinaire (dixi omnia quum hominem nominavi) (quan he anomenat l’home ho he dit tot), amb la freturosa presència de l’ànsia per tastar, de la carn, el bocí més substanciós, s’esllavissa pels costers de la passió. I el seu/seus personatge s’allargassa per les felices avingudes amb l’embranzida que li permet de viure l’intens episodi de l’aproximació carnal. Com ho fem nosaltres quan ens hi apropem, potser amb la humitat necessària, als teixits de la sensualitat, recercant la bonior d’un camp que se’ns ofereix atapeït de flors, o de pits dispersos sota l’ombra d’un teix miraculós, en la ciustòdia, sempre, de l’autenticitat que ens proclama éssers sense traves, i sense la torpesa dels incòmodes afanys: “...la corriente profunda del deseo era un cauce que ponía en peligro todo su ser. Y si la dejaba correr en vano, todo estaba perdido...”⁸, així ho veu D.H. Lawrence: cal no perdre l’objectiu de vista, doncs fuetejats per la impaciència, la causa primera en la recerca del plaer pot fracassar. No és cap axioma, aquest. Només la virtut llibertària front a l’abisme de les claudicacions. Potser, tot, és qüestió de fer-li cas a la vista. Antoni Miró així ens ho recomana, una mica burleta, però sempre discret.

1. Rodríguez Mir, Antoni, (Rosa negre, rosa roja) en Les Hores del gaudi, Col·lecció Regata de cul, Germania, Alzira 1995, p. 132

2. De Panoplis, Nono, (Dionisíacas) XV.VV. 169-228. en Antología de la Poesía Erótica de la Grecia Antigua, a cargo de Máximo Brioso Sánchez, Ediciones El Carro de la Nieve, Sevilla 1991, p. 181

3. «Sueño deleitable» en Cancionero de amor y de risa, S.XVII, compilación a cargo de Joaquín López Barbadillo, Akal Editores, Madrid 1977, p. 87

4. Catul, Poesía Completa, (C. Valerii Catulli Carmina), versión de Juan Manuel Rodríguez Tobal, Ed. bilingües, Poesía Hiperión, Madrid 1998, p. 137

5. Wilde, Oscar, Poemas (selección, introducción y traducción E. Caracciolo Trejo), Libros Río Nuevo, Barcelona 2001, p. 31

6. Enguix i Borràs, «Gener del 93» en Les hores del gaudi. Col·lecció Regata de cul, Germania, Alzira 1995, p. 75

7. Apollinaire, Guillaume, «Les proeses d’un jove Don Juan», La Marrana, Biblioteca de Literatura Eròtica. Edicions La Magrana, Barcelona 1995, p. 81

8. D.H., Lawrence «La Primera Lady Chatterley», en la Novela Erótica Contemporánea, Edaf, Madrid 1976, p. 223