Personatges d’Antoni Miró

Josep Sou

«Raram facit mixturam cum sapientia forma» (Rara vegada s’uneix la bellesa amb la saviesa)
Petr. 94.1

Potser aquest projecte, aquesta vocada realitat da bastir un amplíssim mosaic de retrats, ultrapasse els marges teòrics de la pintura. I diem açò perquè s’evidencia alguna cosa més que pintura; s’hi arboren ressorts, ben especials, que impulsen la necessitat de dir al través dels quadres que podem contemplar en aquesta franca aventura creativa de l’artista Antoni Miró. Hi ha pintura, és clar, però també hi ha una enorme càrrega de profunditat que alena, no obstant potser, ben a la superfície del concepte que l’harmonitza. Hi ha la lleialtat als principis vitals, hi ha el consentiment en la causa essencial de la cultura, hi ha la vívida referencia a les creences i posicionaments socials, hi ha la voluntat d’agrair el consell dels savis que retroalimenten els dies del pintor, hi ha l’esperança en cada traç, la vocació de conversar sense límits ni pretextos amb la vida, i totes i cadascuna de les herències que comporta abraçar-la sense excuses ni recança.

Tot açò esmentat, i encara bastants coses més, podem trobar a la fina i delicada estança que significa el territori del llenç en els retrats d’Antoni Miró. El món subverteix l’ordre natural de les coses, garantia de permanència i de futur. Al sedàs resta poca ganga doncs els àtoms de l’esperit amorosit han pogut burlar la xarxa vaporosa del parany, encetant dinàmiques de llibertat. I des d’aquesta penyora principal es genera un viatge auster cap als afectes. Que d’això també s’hi tracta en aquesta galeria que avui podem visitar tranquil·lament. Antoni Miró s’hi nodreix de les converses amb els seus savis estimats. Aprèn a cada passa que fa, i vincula el seu treball, noble de creativitat, i també el seu esforç, a la paraula en forma de raonament filosòfic, de versos, de cançó, de ciència encoratjadora, de veu i paraula de combat per la justícia i per la llibertat dels pobles i dels éssers humans..., la dignitat a la fi que cerca recer allà on la sensibilitat de l’artista custodia la volença dels orígens. És certament un món tot açò que comentem i que a la vegada ens tractem d’explicar. Dons, per què? Perquè imaginar la imatge imaginada és un concepte que afecta la pregonesa de l’instant creatiu, i l’eficàcia rau en preservar el cant propi a partir de l’herència que formalitza un tan especial estat de gràcia personal. El pintor, l’artista Antoni Miró, a les nits, mai no resta sol: «...a quants amics voldria convidar»¹ ens ajuda en la reflexió Hölderlin. Perquè efectivament, a les nits de la pintura i de l’art, en són amics els convidats, i reviuen mercè a la voluntat reparadora que l’artista assaja tothora. La pintura com una porta oberta de bat a bat per on precipitar bona parta de l’experiència vital. Una manera específica de guanyar espais de felicitat personal. Posant per cas que aquesta abstracció no estiga només una realitat circumstancial.

Hi ha diàleg a la nit. Hi ha converses que ultrapassen els sentits elementals. Hi ha, però, necessitats que satisfer. Doncs clar és que cal posar dempeus la importància d’aquells que marquen camins; assagen senders per a la col·lectivitat i causes mereixedores de lluita constant. Els paradigmes, o referents, també tenen eixes coses. Cal escoltar-los; cal resseguir totes les fronteres amb el dit identitari per a dir, i més dir, cada paraula en consonant fidelitat. Potser ningú no resta sol. El vent conspira obertament i ens acosta la veu, les veus que vagaregen per l’eix fonamental de la consciència. I en aquest cas, a tots ens corprèn la intensitat del cant, doncs perquè a la fi també ens ben nostra la melodia: «...un pas vostre significa l’aixecament dels homes nous i la seua marxa enllestida»², comenta ara Rimbaud. És la noble i compromesa labor dels creatius. Cal obrir camins, marcar els ritmes d’un viatge sempre acordat i dinàmic. Potser és part substancial de la vida, i de les conseqüències que en comporta el viure. Antoni Miró foragita els monstres d’allò no pertinent i s’esllavissa pel coster de l’autenticitat, i pinta. Pinta per a dir. Crea per a garantir signes de proximitat i de criteri. L’art, però, clar està, genera consciència, també discerniment per a la tria personal que cadascú de nosaltres haurà de dur a terme individualment.

El pintor, ho podem comprovar amb certa facilitat, reserva dinàmiques expressives al si de la memòria. Bestreu, després, quan la necessitat li fa el reclam, tot allò de subjacent a la pregona estança de la seua intimitat. La fluïdesa que dicta el seu particular arbitri commou el retrat. A la superfície emergeix tota la càrrega volitiva que fins aleshores havia habitat el seu endins: «...sofreixo l’obscura/pressió del temps/-callades distàncies,/records insepults-/damunt la memòria/i dintre la sang.»³ Assegura Pere Quart. I nosaltres, com ho ha fet ell, ens disposem a manifestar, pel que fa a l’exercici creatiu que en fa Antoni Miró, que inevitablement la primera aventura d’aquesta esplèndida col·lecció de retrats, s’hi formula mitjançant la revolta dels sentiments que bateguen dins la sensibilitat de l’artista. La franquesa d’aquest dir pictòric beu de la font de la lleialtat, ja ho hem dit. El murmuri d’aigües netes saltirona la fantasia i tot ho emplena de realitat, després..., i de llibres, i de cants, i de paraules que són veus lliures, de metàfores escaients, de ciència i de llengua, i de tanta bromosa humanitat.

Aquesta pintura de l’artista Antoni Miró potser siga un assaig per a la permanència dels seus convidats. Mai no voldria, el pintor, que cap dels seus amics fes la partença. Vol, desitja i necessita, ara, que tots romanguen al seu costat, o a la vora del món i de la vida. És per açò que pinta els retrats. Potser siga una recerca de consol, un vocada naturalitat per a seguir esguardant, conjuntament, la sortida del sol cada dia. El cau on habiten els colors resta ben il·luminat quan l’imperi dels sentits comanda la trajectòria existencial: «...y entonces sólo entonces/el no ser sigue para siempre.../⁴, aprofundeix Mario Benedetti. El guiatge d’una eternitat tan merescuda com necessària. De les grans éssers humans, la contribució dels quals ha estat garantia per al viatge col·lectiu, ens cal una engruna, només siga un xic, de memòria. L’art, però, i la vocació del pintor Antoni Miró fan la resta, tot assegurant-nos l’esguard..., si més no, el futur.

A vegades no se sap ben bé a quina cosa obeeix la nostra voluntat, o la nostra força, doncs ens sorprèn aviat el ritme existencial que guia els nostres passos. Entre els draps de les veles veiem la mar que bull amb fermesa, però en tenim un pregon desconeixement del ritme que mou, en sotrac permanent, el fons marí. Són ben nítides les formes, la imatge de la mar quan s’arrissa volenterosa i lliure, però ens manca la bona lectura dels instruments de navegació. Tot plegat hem d’acudir a il·lustrar-nos-en, a retre hores en la documentació que la vida, arreu, insinua. La causa de la saviesa té les seues exigències, però els savis en són garantia de conformitat i per al descobriment dels tresors de la constància. En tindrem, però, sempre el reflex que abelleix, amb llum precisa la il·lusió: «Prisión de cal i canto,/ataúd de piso y techo,/anclado en la cruz exacta/de los espacios y el tiempo,/en mar de campos, marina/de horas mansas, tierra adentro...»⁵, transita la veu de Dámaso Alonso. Fulguració del temps en l’espai on s’hi cou la vida. És el que pensem d’aquesta pintura que avui ens proposa Antoni Miró.

1. Hölderlin, Obra Poètica Completa, Bilingüe, Volum II. Libros Rio Nuevo, Ediciones 29, Barcelona. p. 97

2. Rimabaud, Obra Libros Rio Nuevo. Ediciones 29, Barcelona 1983, p. 127

3. Quart, Pere, Poemes Edicions 62. Barcelona 1994, p. 88

4. Benedetti, Mario, «La vida ese paréntesis» en Inventario Dos, Poesia Completa 1986-1991. Visor, Madrid 1994, p. 397

5. Alonso, Dámaso, Antología 1915-1931, en Poesía española Contemporánea. Taurus, Madrid 1974. p. 353