Salta al contingut de la pàgina principal

Mani-Festa i Personatges s/t

Josep Sou

(accions en la pintura d’Antoni Miró)

“O tots o ningú- O tot o res. Un de sol no pot salvar-se.
O els fusells o les cadenes. O tots o ningú. O tot o res”
Bertolt Brecht (L’esclau)

El món resta encès. Vivim un instant carregat d’urgències que gambegen, tothora, per la vora del temps. Tot resta, sembla, sota control, però tot flueix perdent l’esma, i les fronteres ja no són mai més els mateixos obstacles d’altre curs veí del nostre. I les fogueres, ara sí, llancen el fum, com el pànic indissimulat dels més valents adoba les flames fora de control. Sí, el món resta encès. I ho sabem. Ho veiem cada dia, només llevar-nos de matí, quan la son encara clou els ulls farts de tenebra lasciva i de mandra. I a vegades no ens ho volem creure, però és que sí. La cosa no pinta massa bé, o pinta ben malament, segons s’hi mire. I del silenci no en traurem gaires coses, com no s’hi cull de l’arbre ja fora de temporada

I diuen, aquells qui les notícies, que els hi caurà, al damunt, tot el pes de la llei, perquè així ho han demanat els qui manen. Els de sempre. Siga quan siga. La nissaga mai no s’amaga de dir-ho, perquè el dit cesari dictarà sentència quan estime convenient. Qüestió de metall i de franca gosadia. Qüestió de legitimitat, diuen. Les eines per a aconseguir l’èxit a les operacions, senzillament, seran les apropiades en casos semblants: gasos lacrimògens, pilotes de goma, maces folrades de cuir, tancs amb canons d’aigua i pintura per a la delació dels aventurats…exclosos, marginats, o potser, enfurits. Tots són, però, ells. Homes i dones que ocupen el carrer o les avingudes, com inunden la vida les imatges que s’afarten d’expressions doloroses que arreu viatgen, tan ràpid, per les constants inversemblants d’una història que cal contar. De matí, o bé de nit, però val a fer l’esforç inequívoc de la solidaritat necessària que estimbe la por per l’abisme de la misèria. Les ones de la ràdio i les cançons que alenen al rerefons de les coloraines de la televisió, podran ferir de mort les garanties en el fet d’humanitat, mai però seran suficient verí per a conquistar la veritat que rau al si de l’existència. Això és una altra cosa de consum, segurament, domèstic. Entre col·legues que trepitgen, cada dia, el solar de la vida.

I què significa canviar el món? Potser massa coses, i potser molt poc. Una qüestió d’esperança per a gaudir-ne del futur? A vegades, s’ho pensem com una necessitat d’immersió dintre dels codis de la recerca individual, segurament per a no badar. Altres, però, ens reafirmem amb la grandesa de les idees que, emergides de la provocació quotidiana sense massa retòriques venials, ens adoben l’ànim per a fer front a la violència que viu, tan ensinistrada, als comportaments socials, i tan acordats en talls de raó equívoca i perillosa. Ara bé: “el deure és un déu que no consent ateus”, com diria Víctor Hugo. Perquè el que cal fer, allò que indefugiblement ja forma part del quadern de notes, no pot ajornar-s’hi massa dies. I tot resta, ja, compromís. Acció enterca. Si més no, civisme. Un batec, tan possible com cordial, que ultrapassa les esferes del cafè diari, amb les engrunes primitives de la responsabilitat.

La revolta, la necessitat d’un clamor que s’enlaira, els rius de foc en tirabuixons de la constància, la fressa a cada cantó de la ciutat, l’oblit circumstancial de la por, la seguretat de no trobar resposta justa a tanta inseguretat, els salms constants del cor de la tragèdia col·lectiva… “l’única força que ens afavoreix és la nostra força”, ens confia, sense retrets, Hug Betti. I ho podem ben assegurar. La força que ens empeny, nascuda d’un cel invisible, és l’argument fonamental del combat. Ara sí, la realitat s’ajup a la vora d’un foc creixent que acaba conformant la carn principal dels dies de tasca dura. A cada cop un tomb, però el saltamartí mai no resta al terra tot el temps: vençut, abatut o derrotat…

Doncs val a aprofitar les lliçons de la història. A vegades amarga l’arrel, que viu sense sol i sota terra, però l’esqueix resulta dolç si l’acarona l’aire i el banya la rosada. Tots els dies s’hi fan cançons, cada dia brollen milions de paraules de química confusa, però el resultat resta evident, i l’espectacle rutlla fàcilment: els límits per a aprofitar les possibilitats de fer guanys abundants no ens resten marcats. Només cal, però, la màgia de la voluntat. L’esperó de l’audàcia per a aixecar els pals de les banderes que ens pertanyen. Les que ens visiten en somnis victoriosos. Com un continu, on el llevat ja no és la fantasia, altrament la realitat que burxa les esquenes dels menestrals que massa temps han gaudit de l’ombra obaga de l’arbre sense cap fulla. Són els dimonis de la nit que ens visiten per a franquejar el destí, i fer rendible la sort que ens persegueix, ara i des de sempre. La pensàvem, però, molt llunyana: “Ai d’aquells que lluiten tota la vida! Aquestos són els imprescindibles”, manifesta Bertolt Brecht, tot guaitant, des d’un angle, certament imprecís, la màquina que incorpora damunt la voluntat de l’home el rigor ètic del seu treball constant. Sense defalliments. Encara els entrebancs. I decidit a solcar els camins de la victòria, coste el que coste.

Com ara l’artista Antoni Miró que, amb una voluntat clara posa la seua acció, tant personal com creativa, al servei d’allò que creu just, i digne, per tant, d’ésser defensat, donant forma al compromís que significa l’obra d’art. Compromís, amb la subtil sensibilitat que caracteritza el seu llenguatge pictòric, i amb la llibertat que marca la fita del discurs poètic subjacent. No es tracta, però, d’un discurs narcisista, on el signe poètic transita les contrades d’una inspiració sotmesa al reclam de la pròpia envergadura, altrament es tracta d’una paradoxal manifestació de la presència de la voluntat col·lectiva al bell mig de l’obra que agita els dimonis de la necessitat comunicativa. Per tant s’arbora, ara i ací, a Mani-Festa un compromís amb la gent i amb el temps. Un present que reviu, amb enorme bellesa, però amb eficàcia constant, totes les ferides que la vida atorga els qui no s’agenollen davant el clamor que supura la injustícia. I els carrers s’emplenen de metàfores, perquè la lectura excèntrica de les pancartes propicia la retòrica sense admiracions, i allí resta present l’home, el poeta, el pintor, per a fer front a la magnitud del combat que s’hi lliura damunt l’asfalt, però al si del desgast i de la fel que raja sense continència possible. Allà resta a la recerca de la imatge, a la captura del fil prim que conduïsca vers el coratge quan s’alça la mà contra el vent…”Si afegeixes un poc a allò poc i ho fas, així, amb freqüència, aviat arribarà a ésser molt”, insinua Hesíode, i executa Antoni Miró, des del claustre amatent de la seua estança; lloc per a la química dels pinzell en la causa dels més dèbils i, potser, malcorats. Restaurador de la consciència, des de les posicions de l’avantguarda, cadascuna de les accions singulars de la pintura, manifesten el trànsit cap a l’acord generós del combat, on les idees descansen, però no s’afebleixen com el cànem ho fa després d’un dia de pluja. “…el temps, en la seua acció, destrueix i enderroca tota potència”, afirma Plutarc, i se’n fan guanys evidents quan l’esperança allibera la força dels oprimits, tots alhora, potser. Antoni Miró, mostra un art immensament generós, perquè va molt més enllà de les marques contributives de la pintura, i evidencia a les imatges alguna cosa més que harmonia i bellesa, també genera, per convicció i talent, les emocions, i les sensacions, que s’hi viuen al si de cadascuna de les seues propostes. Una hermenèutica que regula el capital de la informació que genera la versemblança de la contemplació. Un assaig minuciós que arrodoneix el volum imprescindible per a romandre informats dins la vida de cada dia. Una crònica oberta que satisfà la necessitat de seguir les ones del solidari compromís amb la realitat que s’hi juga al carrer, on s’hi troben els éssers humans. Perquè “Un poble viu, per danyat que s’hi trobe, cull de l’adversitat medul·la i forces”, resumeix Ibsen. I efectivament, Antoni Miró rep l’encàrrec interior de transmetre un món quotidià, desajustat per la incúria dels poderosos, però afermat en la grandesa i la voluntat del coratge existencial dels combatents.

I les geografies de la dissort són massa obertes, i amb dificultat reconeixem els erms on s’hi substancia la revolta, encara que la contemplació de l’obra de l’artista Antoni Miró ens aproxima l’evidència d’una densitat ferotge, per abundant i mesquina. Les veus de ferro ja no juguen la proesa del fer i desfer sense obstacles, ara sí contribueixen a l’espiral de la violència que no resisteix un dia més de dolor i vòmit. La potència de l’autoritat s’agermana pertot arreu, i els sintagmes del dolor mai no fineixen la iniquitat, A cada colp, un sarcasme, si ens mirem qui paga els comptes. Al bleix de la mirada dels gendarmes de la por, s’hi fa sang collada de desgràcia i de misèria. La bogeria tova dels benestants són l’adob que germina les sendes del mal. Un colp més i la sort s’esmuny per sota de la porta, com l’aire fred quan s’escampa pels racons calents de la història…”i la desgràcia acaba per minvar. El vent no bufa sempre des del mateix quadrant ni amb la mateixa força”, presumeix Eurípides que haurà de passar, segur. I ho creiem, perquè també ho pensem. Com garanteix Antoni Miró, perquè la seua obra d’art apareix com una entitat restauradora de l’essència de la creativitat quan executa les imatges, tan poderoses, amb la voluntat d’alçar camins entre els individus i la pròpia societat. Una pintura, la de l’artista Antoni Miró, que valora la profunditat del missatge, i irradia tota la càrrega simbòlica que l’ocasió demana. Quan els mass media es mostren tan reticents a la crítica dels nous valors de l’economia, que tot ho aclaparen i confonen, el tractament ampli de la realitat, des dels cànons de la bellesa pictòrica, salmodien la veritat que viu dins els quatre cantons d’un món que regalima blasmes i fosca podridura. “No t’inclines davant l’adversitat: ans al contrari fes-li front audaçment, tant com t’ho permeta la teua sort”, aconsella Virgili. I d’un savi a l’altre, perquè Antoni Miró, que amb els pigments transforma la realitat per a apropar-la en benefici de les paraules que no cal pronunciar, engega la potència del motors que hauran de bastir la tragicomèdia de l’agitació, que s’hi resol física als destins de les consignes que han volat pel sostre obert de les runes de la vida. Són moltes les imatges que no renuncien a posar el matís de la veritat, de la realitat que s’hi acredita després d’un colp de guardià, amb porra i visera.

Però si “la justícia és la veritat en acció”, categoritza J. Joubert, Antoni Miró multiplica les seues accions, com diversos són els ordres d’atenció que marca l’evidència creativa d’aquesta mostra d’art intens que significa Mani-Festa. Els lligams expressius de la seua comunicació són el resultat de la complicitat que s’hi resol al vers interior de cadascuna de les imatges que se’ns presenten. Les empremtes individuals de l’enginy creatiu viatgen cap a l’essència col·lectiva, propiciant des de la seua calidesa les preguntes que cal respondre amb la fidelitat de l’exigència necessària. Es tracta, per si no ens havíem adonat, de la vida. I res més que la vida. Malbaratar segons d’emotivitat potser siga un fracàs imperdonable, o la feblesa que ens corprèn l’entusiasme de seguir la senda de l’exigència, o de la lluita. A pesar de tot. A pesar de tots. Com un sol home, i amb un nord comú, perquè “l’home lliure és aquell qui no tem anar fins al final del seu pensament”, consent Léon Blum.

Mani-Festa exhibeix, a quasi totes les propostes, una mirada força inquietant. I ho és d’inquietant perquè registra, a amanera de panòptic, una realitat, on la vulnerabilitat dels concurrents, transmet la insidia de la societat que marceix la tija de l’esperança. Una societat on els comediants sotgen la brama del clamor compulsiu. I els desnonats són el darrer veredicte de la causa dels diners, malaguanyada instància del capital injust que s’afarta de cadàvers, cada dia, a cada instant que passa. I Antoni Miró amb els lluentons del circ i de les corbates de seda se’n fa un jaç de llaçar pintura, des de la nit i vers el dia. Sense ànim de perdre la paciència, però amb la fermesa de l’acer glaçat de la foscúria. I de rerefons una música que mai no atipa els sentits, tampoc els sentiments, que són de noblesa ben contrastada pels anys de labor callada. “La societat no són els homes sinó la unió dels homes…”, comenta en veu, quasi inaudible, Montesquieu. I Antoni Miró, que s’ho sap ben bé, no dificulta la restauració de l’evidència al si de la seua magnífica obra. Un mural, potser còsmic, és el relat d’un temps verament universal. De nord a sud, i de llevant a ponent, la terra és una mateixa cosa: la pulsió plena per a aconseguir el cel de la victòria, o els racons de la intimitat, que tothora ens guareixen del fred intens de la intempèrie, o de la violència gratuïta. Els salvatges, els hipòcrites, els del barret amerat de mosques insuportables, els del cigar insultant amb anells de ric panxacontent, cerquen hostatjar-se a les portes d’una nova clandestinitat: el menyspreu dels qui combreguen, encara que l’horror, què és pare de la crueltat, estimula els apetits dels perdedors. I això, segur, sempre serà un perill immens, car, com diria, ara, Balzac “no hi ha cosa pitjor que un home anul·lat.”

I amb aquesta crònica de la realitat, amb aquest continu permanent d’estratègies per a capir el món que ens envolta i, potser, aclapara, Antoni Miró dóna veu als qui no la posseeixen. Inicia el pintor un camí plural que s’arriba des dels confins de les cartes de navegació de l’existència. I s’esdevé en illa la veritat: “un a un, tots som mortals, junts som eterns”, verifica Apuleu. Perquè les idees, compartides, i vessades al gibrell de l’acció potent, pasten un discurs fora de neguitoses posicions. Seran, serem, dins la consciència dels convocats, i la llum a les pintures d’Antoni Miró verifica la causa de la llibertat. Per a dir, i per a fer, de la vida una causa, i de la fidelitat als principis, una lògica, que retorça el braç que col·loca les cadenes.

Veritablement, l’art ens canvia la manera de mirar-se el món, i també les coses. Els paradigmes que fins ara ens han servit els homes, poden restar a una altra banda de les nostres necessitats, o desitjos. Per tant, la contemplació, la lectura i posterior aprenentatge que arribem a fer d’una proposta artística, com ara la que ens ofereix Antoni Miró a la seua mostra Mani-Festa, ens dirigeix cap als comportaments socials que cal afermar sense claudicacions. La terra, a sota dels peus d’un gegant, quan s’hi torna aiguamoll, possibilita la relliscada de l’infame. Per contra, en el risc de l’acció perillosa hi ha l’esperança. Potser només un moment de delit per a regraciar, de dolç, tant de coratge avinagrat. Però les banderes acaren un cel renovat, transformat pel daurat univers d’un dia de glòria. I el gegant, que ja no camina amb facilitat, enfonsa els genolls dins les aigües tèrboles de la seua misèria inefable. I Antoni Miró, amb la línia segura del seu vers exquisit, però útil, amerat de color, o de boira espessa, reviu l’instant que, potser, ha esdevingut en símbol, i també en clamor de victòria. Tot argumentant que l’art, que la pintura d’Antoni Miró, és una representació, i sempre ho serà, el temps viscut ens aporta, fins i tot, les aromes del succés. Una flaire que intervé altres sentits per a retre altres sentiments. Un tot harmònic que presenta la realitat d’altre temps en constant de vida, on la litúrgia significa, il·lustra i incorpora discurs potent al teixit del nostre coneixement. La pintura esdevé coneixement, i causa que substancia la freqüència en la necessitat d’ésser present.

I la crònica d’Antoni Miró, com ara quasi tots els estudis que delimiten les estratègies en la defensa dels pobles, assegura, perquè així ho podem capir, que els homes s’organitzen molt bé per al dolor, inclús per a combatre el dolor, davant la realitat hedonista de l’assumpció del plaer. Potser siga una virtut, potser siga un daltabaix per la commoció que significa negar la realitat, també, del gaudi. Però el mercat no deixa enregistrar les penyores de la satisfacció, car dintre de la carn sempre hi ha l’esquelet. I la força resulta quimera si no s’atura la màquina d’enderrocar la volença elemental de la terra. Un home, els homes, nodreixen de còdols les façanes de la història, les tàpies dels cementiris, les places i els carrers: “tan sols la violència ajuda on regna la violència…”, canta Bertolt Brecht.

Darrerament, en la proposta que hui ens convoca a la pintura de l’artista Antoni Miró, hi ha homes i dones que són, ja, personatges d’una història reconeguda. Éssers humans on la passió de viure ha inspirat cants, també milers de paraules. Compromís constant a l’alba dels dies primers; satisfacció del deure acomplert. Persones que són testimoni i no s’ho pensen, perquè la vida, en bona mesura, els ha convocat per fer rendible la veu plural, la veu de la revolta. I l’espill de les carències afecta les hores de vida regalada, però la sang fulgeix, i inunda tot d’esperons, travessant les escletxes de les persianes de mitja canya. Així de domèstics. Així de grans: “ai de tu si tens por”, sentencia Nietzsche. I la nòmina dels reconeixements que allibera Antoni Miró expressa tant com il·lustra: poetes, narradors, gramàtics, cantautors, artistes plàstics, polítics, tots units pel mateix compromís, la construcció d’una història comuna on la humanitat ens encomana el deure inexcusable de la llibertat. I dels versos de Salvador Espriu, o d’Alberti, de Fuster o d’Estellés, collim la penyora de l’esperança, però de la lírica rodona, tota de majúscules construïda, de Valls, o de Jordi Valor, guanyem un espai al mar infinit de la vocació de pertinença. Quan canta l’Ovidi, sempre constant a l’univers mironià, les emocions s’arrapen contra els murs invisibles, massa vegades, de la injustícia. Isabel-Clara, tota de misteris, de carícies, d’exigència, viu al balcó florit d’una primavera que mai no ha d’acabar. Ballen Gades i Sol Picó, no importa el nom de l’escenari, perquè la vida els ha ofert la possibilitat de commoure fins les entranyes del temps: s’alliberen formes en la captura del dies de gaudi i de passió. Retrona, a cada passa que fem, a cadascun dels esguards que deixem anar des d’aquest horitzó veí que fitem, el discurs transitat per l’ètica d’una vida plena on mana el combat: Allende, Ché Guevara, Marcos, Puig Antic, Companys, Jara, són, ja, des del llenç d’Antoni Miró, pura vida. La que imaginem dins el traginar de cada dia, a banda hermenèutiques que retorcen la mà de la naturalitat dels comportaments cabals. La vida que capim, quan ens endinsem per la veu reconstruïda a partir de les noves presències que ajuden a viure a tants i tants. Una gran galeria de retrats, la que basteix Antoni Miró des del seu endins, perquè els ha sentit, els ha viscut còmplice, ha fet la transhumància des de la nit pregona del mas Sopalmo, arrecerat sota la llum metàl·lica de l’estudi feiner. Imatges, totes elles, que no són imatges, doncs el perfum de la voluntat del pintor, i la serena virtut que els acompanya, alimenta la intimitat que se’ns regala. Coneixem, clar està, la substància clàssica de tots els components de la galeria, però fruïm el vertigen que significa anar més enllà del temps; creuar la frontera de l’existència per a guanyar la carícia d’un capvespre on el sol es lliura fantàstic. Amorosit.