Salta al contingut de la pàgina principal

Les ciutats del silenci

Josep Sou

Una gran ciutat és, per desgràcia per a molts, un gran desert.
Thomas Fuller

Què no deu haver-se dit ja al voltant de l’obra de l’artista alcoià Antoni Miró? Una allau de paraules, si més no ben assenyades, sinceres, agosarades, instruïdes, etc., commouen la densa bibliografia sobre el pintor del Sopalmo. Un munt de reflexions, de raonades troballes i d’espirals analítiques, s’han bastit com a corpus elemental de coneixement del seu quefer creatiu. I bé. Doncs anirem per la nostra feina particular. I des de la modèstia, però també des de la passió, afavorida en aquest cas per l’afecte, haurem de dir la nostra, tot solcant un camí, encara que difícil, no menys atractiu. Les sendes de la intuïció i de les emocions, que pensem que rauen en el si de la immensitat pictòrica que significa l’abordatge de l’obra del pintor, ens serviran per a practicar una aproximació des de la medul·la fins les finíssimes aromes que vagaregen en la superfície de la pell.

Si atenem a la retòrica tradicional, el binomi ciutat i silenci semblen ser una afirmació de contraris, perquè el tràngol ciutadà esdevé molt allunyat d’allò que considerem que és el silenci. Però no en aquest cas concret que ens ocupa. Les ciutats que ens presenta Antoni Miró en els seus quadres resten transitades per un silenci espès, dur i ben difícil d’empassar-se’l. Ciutats, però, que presenten l’objecte creatiu, o significatiu, una substància informativa reblida de personatges. Homes i dones que viuen sols, que miren sols, que trauen la mà demanant almoina, que supuren la misèria cridanera d’un desarrelament impropi d’humanitat. I recordem les paraules de Valeri Màxim, que ara ens fan peça, “les ciutats són un miserable reducte on es contenen totes les derrotes humanes”, per a significar el valor simbòlic de la ciutat deserta, la ironia fonamental que alena als edificis on rau el poder, encara que siga el poder cultural, la tràgica soledat dels homes que diuen, i no parlen, amb la mirada trista i fugissera. De vegades els fumerols dels automòbils són les petjades d’una civilització captivada pels eufemismes de l’existència benestant i buida. “Ciutat gran, soledat gran” dirà, i li ho prenem de bestreta, Estrabó. I tot això, la soledat, el silenci, la química dels desheretats, creixen al brollador de les aigües fecals del clavegueram en què s’han transformat, de debò, les ciutats i, potser també, els pobles.

Creiem, molt sincerament, que Antoni Miró, amb ferma disciplina espartana, calla i retria, del paisatge urbà que l’envolta o coneix, la millor escena, per a convidar-nos a esguardar la veu del silenci. En un agosarat salt en el buit, ens precipita a contemplar les imatges precises que ens hauran de bastir les simfonies de l’absència o de la soledat participada. L’home viu sol, i morirà sol, encara que ens adonem que les mans aprofiten per a prémer-les en el complex reialme de la desesperada necessitat d’afectes. Antoni Miró, de la mateixa manera que ens mostra Píndar en les seues odes, moltes vegades aconsegueix una major impressió de les coses quan calla que quan guarda silenci. Silenci que fa mal, perquè és un fidel reflex de les mancances i de la pressura. Silenci que foragita el misteri de la vida quotidiana, immersos com estem en la jungla malalta de les ciutats, ara impotents per a bastir la tendresa, i potser el reconeixement de l’altre. Recordem Sartre: l’enfer, c’est les autres.

També, però, les ciutats buides, que amb massa dificultat alenen pels porus saturats de misèria, precipiten, com si d’una vulgar reacció química es tractara, l’embalum dels pretèrits. La corba a l’esquena de l’àvia ens fa mal; la mà estesa del pidolaire ens repugna; la cigarreta amagada del transeünt que demana és, si més no, una forta ironia; l’home estès, fart de vi barat, anuncia l’ensorrament possible del alts castells que viuen als refranys ridículs. Recomanar sobrietat al pobre és grotesc i insultant a la vegada. És com dir que menge poc a aquell que es mor de fam, li demanem prestat a Oscar Wilde. I la fúria, que quasi és, però, imperceptible, encara que resta ben present en les paraules mai no dites, rellisca per les extremitats dels quadres tan ben pintats, tan ben acabats, tan exquisidament il·luminats. Una fúria que es mastega als queixals de l’enteniment, profunds com la gorja immensa de l’entranya suburbial. A l’epicentre del caos fumegen els vehicles, saturen l’atmosfera de química podridura, bàlsam del suïcidi col·lectiu. Cotxes que no fan soroll, escàpols com són de la senda versemblant de la història. De vegades tot s’assembla al somni. Al misteri que viu en els somnis. I en aquest cas Antoni Miró, com ho fa també Joseph Conrad, aboca: vivim com somniem: sols.

El silenci però, n’estem ben segurs, pot esdevenir-se, per la màgia oculta en la profunditat de les esperances treballades, a poc a poc, i per als homes, també per a Antoni Miró, una mena de recurs audible, si ara escoltem les veus cordials del sentiment i de la voluntat de reeixir. El silenci és el mur que envolta la saviesa, assegura un vell adagi àrab. Antoni Miró ha triat, no de bades, la nit per a laborar a l’obrador del Sopalmo. Un silenci furtiu, folrat de veus anònimes que s’escolen, al través dels pinzells polits de la perfecció, al bell mig de la multitud que habita la intel·ligència. I tots, ara, sense malenconia, però amb certa nostàlgia de futur, van prenent veu, i van dient la seua, perquè el pintor, l’artista, com un demiürg generós, presta la gràcia de la representació. Des del no-res, creix l’andròmina d’una vida possible, mercè a la voluntat, que mai no s’atura, del pintor. El silenci és el gran art de la conversa, opina i defensa William Hazlitt. Cobra veu el silenci perquè existeix la singular estratègia de la comunicació plàstica, o el que és el mateix, perquè habita en el si del silenci la necessitat de gaudir dels beneficis de la comunicació.

Des de la pintura, des del conreu de l’art d’Antoni Miró, i pels camins d’un silenci reconegut en la distància, retrobem, a cada passa que fem, una voluntat de fer molta feina per la cultura, la pròpia, és clar. Silenci propi, revestit d’esforç i sense claudicacions, que dirigeix les seues passes cap a l’àmbit principal de la cultura. Emergir mons, acréixer edificis cridaners, potser neuràlgics, esprémer els cítrics de la fantasia i viure tantes vides que possibiliten la trobada eficaç dels homes: la cultura allibera ben de debò. O només la cultura és franca matèria primera que nodreix la substància primordial de l’esperança. Ja tenim alguna cosa. També ho testimonia Unamuno: solament la cultura dóna llibertat. Ho podem prendre com una garantia de futur. I això ho sap i ho coneix a la perfecció Antoni Miró, ja que és un nord que, des de sempre, guia la seua particular conversa amb la pintura, el seu particular univers creatiu que li facilita, com cap altra cosa li ho permet, el compromís cívic i la passió per a viure abraçat a la terra. I quan parlem de cultura sabem el que estem dient. No es tracta d’una cultura de masses, d’una cultura farcida de la desproporció i de victòries, d’una cultura que empeny la roda del consum insubstancial, d’una cultura d’enrenous i tan càustica, no. Es tracta, però, d’una cultura arrelada a la matèria cordial, d’una cultura que fa guanys sense adonar-nos-en, sense sorolls, però pesant com una gota d’essència damunt del vestit del diumenge. La cultura és una cosa i el vernís una altra, ens ajuda a matisar Ralph Emerson. Doncs en la pintura d’Antoni Miró viu, franca, la senzillesa, dins l’objecte pictòric. I entenem el criteri d’austeritat perquè ens trobem ben instal·lats en el si d’una realitat que participa en l’elemental viatge de la compassió humana. Que d’això també es tracta. Per a sentor, i per a indiferència, ja tenim bons exemples a les ciutats on habita el silenci llampant. Ens agrada reconèixer-ho, com més i més esguardem la pintura d’Antoni Miró, i com Filliou, ens transformem en infants, amerats de subtilesa. I això, ens sembla, està molt bé. També ens recorda Nietzsche que la senzillesa i la naturalitat són la darrera finalitat de la cultura.

En cap moment, però, tot el que hem anat desballestant al llarg d’aquest petit article d’aproximació al pintor Antoni Miró, i al seu treball creatiu, resta lluny de conseqüències plàstiques en el reialme de la bellesa. No podem oblidar, ni volem, que es tracta d’un artista, i que labora per conquerir, mitjançant una tasca aprofundida, i també acariciant, les engrunes precises de bellesa que es requereixen per a participar als altres la seua voluntat: ser un home complet, en què el compromís amb la societat estiga ben clarament raonat i precís. Segurament no es tracta d’una bellesa a l’ús, més aviat podríem referir que assistim a l’obra del qui es mira l’existència a través d’uns ulls que orbiten al voltant de la condició d’humanitat. Exercici natural per a Antoni Miró, a qui agraïm el regal que ens fa quan visita, una vegada darrere de l’altra, l’essència fràgil de la memòria. Perquè també, com assenyala David Hume, la bellesa de les coses existeix en l’esperit d’aquell qui les contempla. Una espècie de vasos comunicants en l’exercici de mirar. Mirar i reconèixer el talent, també la capacitat de capficar-se en la sensibilitat de les persones. I això és ben fantàstic. Perquè la bellesa és immortal en l’art, com bé assegura Da Vinci. El seu conreu ens facilita el viatge cap al coneixement, i des del coneixement podem, ben bé, guanyar la llibertat.