La Nuesa d’Antoni Miró

Josep Sou

«Potentissimus est qui se habet in potestate»
Sen. Ep. 90, 14

A manera d’exordi.

Potser com un arcà, quasi sense alteracions transgressores del corrent que empara la determinació d’anomenar, o definir, una i altra vegada, el pintor Antoni Miró, els epítets llueixen expansius. I diuen, sempre, veritat. Bé és cert. Però pensem que n’hi ha d’altres maneres de reconèixer la freqüència activa d’un quefer que ve de molt antic, encara que semble oportunament nou i arrelat a les circumstàncies que la vida va escampant arreu. Doncs sí, hi ha d’altres maneres de dir d’Antoni Miró. Hi ha d’altres tan exclusives formes d’habilitar adjectius qualificatius, i que fiten de ben a prop el perfil emocional del pintor, que ens haurem de capficar en la labor d’insinuar un altre ferment que apuge la massa potent d’una especial manera de ser, i de comportar-se, també.

Aleshores hem dit de l’artista: compromès, lluitador, aferrissat contra la injustícia, tossut valedor dels desheretats, denunciador dels abusos dels poderosos, somniador de furs i de llibertats, etcètera...

I també podríem dir, altrament: artista tan sensible, esteta de la percepció, curador de la forma, incardinat en la metafísica del color, especial abellidor de metàfores roents, càustic observador de la condició humana, humorista benhumorat, imaginatiu, ambiciós en la recerca del plaer conceptual, aclaridor de la referència d’allò primordial, constant escorcollador d’universos precipitats des de la causa ingent de la pintura, amerador, en silenci, del gibrell on s’hi fonen les idees abans d’esdevenir-se joia de la pintura. Ara, podríem assajar un món ideològic a partir de la confirmació adjectiva. Ens cabria, també, la possibilitat d’alterar el que ja coneixem i se’ns ha dit abastament. I si ho férem no informaríem en defecte del coneixement que hauríem de procurar. No. La pintura, el «treball» creatiu de l’artista Antoni Miró, no té un fàcil resum, clar està. I per què? Doncs perquè la intensitat de la producció és d’aital magnitud que dificulta un discurs magre, escàs i, potser, indigent de conceptes més o menys il·luminats. Ara bé, el que sí accepta la anàlisi és l’atenció directa sobre la potència de l’instint que flueix al si de cadascun dels traços que conformen l’òrbita general de la tragèdia (l’obra total, com una gran tragèdia): des del «προσκήνιο», i calçats els coturns, una màscara revestida amb la pell del τράγος, convida a seure al «Κοίλον» els espectadors, delimitant les distàncies entre el desig i la realitat. La pintura quan és tan essencial com ho és la d’Antoni Miró, no il·lumina amb el far de la il·lusió, pel contrari fa camí a l’endins de la carn que ja no pot defugir les regnes del destí. La pintura, ara, en aquest cas, transita des de la boira de l’inconegut fins la llum que s’aprima per tornar-se veu: sempre hi haurà un fil d’esperança a punt de germinar, mentre els iconoclastes llancen pedres vers un cel ennuvolat i tèrbol que no s’adiu amb la voluntat, ni tampoc amb la fermesa de les actituds quasi dissímils en el temperament lliure dels homes. Els adjectius són poderosos, doncs integren la possibilitat de la definició, però són encara molt més valuosos quan suggereixen estadis de vida, o de provisional manera d’engegar la dinàmica existencial de la creativitat.

1.- Què entenem per nuesa quan ens referim al pintor Antoni Miró?

La nuesa en té moltes i variades possibilitats de filiar-se a la semàntica més diversa i radical, però, inter alia, nosaltres entenem aquesta nuesa, la del pintor Antoni Miró, com una veritable aproximació a la netedat. L’obra, parlem en termes generals, clar està, manifesta una voluntat de foradar els murs, d’aclarir comptes amb els nutrients que s’esllavissen buits de continguts. L’obra s’hi singularitza per acomodar la percepció a la realitat, per dir poèticament més que no mostrar evidències, per fer-ne el trasllat d’un llenguatge que tots entenem per la diafanitat del cos i tipus de lletra emprats.

S’altera, ara, per voluntat d’una emancipació de l’esguard (sempre present la mirada amb les seues particulars pertinences), el conjunt d’allò que s’hi resol epidermis amb tanta freqüència malaltissa. La força punyent del pintor va més enllà de les icones que vesteixen els seus llenços, i també procura l’escorcoll particular que haurem de fer per a trobar la matèria arterial del sentiment, i de la joia. Tot, a vegades, és qüestió de temps. I a mesura que la veu minva el sonor cant, o s’afebleix esgotada, o quan s’allibera dels contagis roents de la desfeta significativa, s’acreix ben esponerosa la causa, les causes, que determinen la puixança remota dels versos pintats, o de les pintures cantades. Tot s’aproxima en dansa permanent. I els testimonis ja no són suficients, doncs obeeixen a la concreció d’un jorn inaugural. El pintor agafa de la mà el temps, i en fa una circumstància per a pintar el que hi ha de veritable al si de la comèdia general de la vida. Ni tampoc és cosa de maniqueus, ara i ací. És qüestió d’oportunitat, de freqüentar la veritat, de travessar la frontera i vèncer el filferro de la impotència col·lectiva. No és un testimoni temporal l’obra, és una aprofundida manera de dir, poèticament, que la ira del viure permanent té un sentit si s’abraça la matèria orgànica del repte en la memòria. El que hi ha, hi ha, i per tant existeix, però amb molts matisos que poden incorporar-se al través de les arestes de l’art.

Potser siga, prima facie, una altra manera de mirar, i això, clar està, és ben particular, i potser identitari del cant en la pintura d’Antoni Miró. I quan diem nuesa, també diem llibertat en la tria dels hàbits que hauran de vestir la malaguanyada severitat dels temps que corren. Nuesa com a símbol d’una veu sense paranys ni metàfores adjacents. Nuesa com a exemple d’allò que rau a l’endins de la condició creativa del pintor. Nuesa com a rerefons radiant del clam de la penyora col·lectiva. Nuesa com una substància fràgil, però armada fins les dents de sinceritat i de gosadia, a la fi: «...a mesura que passen els anys i parles amb veu més baixa/mires el sol amb altres ulls;/...deliri de la carn, bella dansa/que fineix en la nuesa...»¹, ens ajuda en el resum Yorgos Seferis. I si la nuesa és la verbalització pictòrica – poètica del clamor que empeny la mà de l’artista, el seu mirar agut permetrà la inoculació d’un desig irrefrenable, per part nostra, d’acompanyar-lo en la visita als deus que l’inspiren: els homes en llurs combats diaris per vèncer la melancolia, la qual, diuen, no aprofita per a res que siga saludable.

2.- Els temes com a mite?

El mite. Hi ha mite? Hi ha mitòmans? I si els hi hagués, de mitòmans, aquests cedirien la seua arquitectura moral, conductual, a favor de les necessitats del mite? La conseqüència del mite és l’extensió dels mitòmans, que viuen de les causes que s’alliberen al través dels propis mites. Potser reverenciar el mite comportaria una connexió tautològica, d’aprovació sense reserves de la substància informativa que flueix des de l’exemple ben acceptat. Doncs bé no hi ha mites sense mitòmans que els suporten, ni civera que aguante massa temps la processó encesa a cant coral, i potser mística.

A la pintura d’Antoni Miró no figura la «realitat» mítica, ni aquesta precisa de cap senyal que manifeste la gravetat del seguiment sumptuari. A l’obra de l’artista hi ha celebritats que criden, com ho fan els cartells que vesteixen els carrers que els ciutadans transiten dia a dia, engrunes de civilitat. Ni més ni menys. Figures totes que s’arriben des de la ribera d’un somni vertebrador de feliç humanitat, del record fantàstic, i de la veu pregona de la intel·ligència. Si no hi ha mites, així doncs no calen mitòmans. Hi ha reverberació dels símbols de la lleialtat als principis, i a la custòdia d’horitzons oberts, o de la fràgil manera d’entendre l’existència. I també hi ha la presència anònima (sembla un contrasentit) d’un munt d’exiliats de les hores, o del temps i de la vida. L’artista, com un taumaturg, desferma la pintura dels seus ancoratges als tubs que la contenen, i en fa matèria primera, i resolta, d’expressió plàstica. I no podem apartar els ulls del llenç doncs ens fueteja la necessitat de la consciència en recíproca radicalitat. Els tubs d’escapament, ara, esventen fums tòxics, la metzina, però, resta a la mirada que defuig un lleu tast de dignitat. No hi ha mites, hi ha la bressolada misèria dels tristos que no en saben de ficcions car desconeixen el mot garantia. La pintura li trenca l’espatlla a l’arquitectura que s’hi vol moral, guanyant un espai cimer en la geografia d’un quadre qualsevol d’Antoni Miró que comporte l’evidència d’un home palplantat al bell mig de l’existència. O potser tot sol.

Quina classe de mites podem enyorar? Podem demanar vestigis d’un passat ultralleuger? Podem exigir una pintura que no parle, ni escolte, ni faça colla? Admirem els avantatges del silenci en un paisatge groller? El mite rau, només, als homes en llur condició col·lectiva. Dons el món resta confirmat a partir de tants mons diversos, i generosament plurals. I la legitimitat dels quimèrics, si hi són presents, s’hi substancia en la poètica cardial de l’esperança. La pintura d’Antoni Miró resta dempeus en la fermesa de la sensibilitat, i és una veritable commoció. Un univers que se’ns aproxima devers la memòria, i ens cala fins el fons del nostre propi record de les coses. És, si més no, com un aplec, o com una voluntat compartida a l’hora de l’àpat virginal d’un comú encanteri. És la poètica de la pintura quan alleuja les regnes que tiben molt fort de la comprensió i del coneixement: «Oh terra, que manques de veu, concedeix-me’n una!»², canta Whitman contra el pronòstic de la mudesa amb un cert to d’alleujada certitud en l’esdevenidor de la història. La figuració resta en l’equilibri, i la delicada manera d’ajornar el tràngol condueix vers la latitud comprensible dels encontres nostrats. Així.

3.- Les sèries com un senyal d’identitat.

Tantes sèries confirmen la regla. El treball, d’aquesta manera abordat, denuncia una voluntat d’aprofitar els recursos, i també els materials de què se’n disposa en cada moment oportú. L’artista Antoni Miró ha fet de pelegrí entre les estances de la imaginació, i ha importat de les terres llunyanes del pensament o de la intuïció, materials ben diversos que han resultat ser llevat consistent per a la causa de la seua creativitat. El resultat ha estat la recurrència al transsumpte sèrie, o el que és el mateix: la necessitat del dir poètic i creatiu és tan gran que amb un sol quadre resulta impossible de dir-ho tot al mateix temps i amb una sola veu, un sol llenç, o un sol vers en forma de pintura.

Les sèries en Antoni Miró són com un senyal d’identitat. Són una mostra generosa d’arrossegar els peus pels paratges de l’incògnit, mentre la llum, enterca com ella sola, il·lumina una i altra vegada la certesa d’un nou encontre, una nova troballa, un nou substantiu que afegir a la llista dels mots inabastables en el firmament existencial. La labor sòlida mai no defalleix, quan el verí de la recerca afecta tota la potència amorosa amb ànim de conquesta. Una i altra vegada s’acreix la proposta: cada quadre és una lluna distintiva dintre del si capital de la idea congènita que s’alimenta de tantes fantasies. Però l’essència persisteix en cadascun dels abordatges millorant sempre el conjunt, i ajudant tothora la comprensió de la batuda. No podríem entendre l’obra d’Antoni Miró sense les sèries, sense el treball amb aquesta intensitat, només perquè reconeixem l’accent de l’artista, i les seues manifestacions que suren a sobre de la pintura des del marc dels quadres. I sense cap taca al terra, doncs això seria malbaratar els recursos escassos de què se’n disposa a l’hora de la feina sense hora ni límit. La línia prima de la matinada inunda d’espasmes l’estudi, i és ara quan el frec dels pinzells suavitza l’embriaguesa demanant el descans merescut i necessari.

Sense ordre que ens relligue les mans direm: Nus i nues; Amèrica Negra; La Fam; El Dòlar; Pinteu Pintura; Vivace; Suite Havana; Pobres; Costeres i Ponts; Ovidi; Mani-Festa; Suite Eròtica Grega; Personatges..., un clar exemple d’allò que diem. I una ferma voluntat de pastar amb el rem fornit dels anys, i també del dolor que implica tota creació. Així, en cada quadre hi ha la totalitat, tot l’univers comprensible de la idea. Però en cada quadre hi ha una part substancial de tot el missatge. Vasos comunicants que flueixen correspondència de molt divers temperament però que agermanen en el fons les filagarses constituents de l’expressió creativa. Un sol substantiu, amerat, però, per tants i tants adjectius que honoren la realitat resultant. Un cavall esberlat s’hi desdobla en cent cavalls que solquen la praderia de la injustícia, però l’artista l’instal·la amb els peus del perot que viu als cromos de la infància. Una dona plorant és totes les dones que sagnen per la ferida de la incomprensió, mercè a una guerra infame. Cada pidolaire és la fugissera matèria que ningú no vol mirar perquè fa molt de mal... «Si alguna cosa hi ha que encara pugui/ salvar-te d’aquest tràgic cansament/és aquella imminent, tossuda/voluntat de comprendre. I ara, assaja/de repensar figures i paisatges;/amb els ulls clucs, dibuixa’n el perfil/minuciosament, perquè la força/d’aquest món càlid i furtiu et doni/l’equilibri perdut i la certesa...»³, s’ens apropa la matèria fecunda en el vers de Miquel Martí i Pol. La seguretat de trobar-nos amb l’equilibri després de tastar la integritat del sol que llueix a l’horitzó. La visita permanent als orígens fecunda les idees, tot desplegant les teles al lliure albir d’un vent encoratjador i dinàmic. Les sèries identifiquen el pintor i adoben el vers intens del poeta. Antoni Miró necessita l’aplec de veus, i mostra la fruïció d’un vellut, a vegades, de difícil captura. Les sèries són consubstancials al quefer adelerat de l’artista que descansa quan pot i, mentre dorm, concita l’harmonia del vers en la pintura dels somnis.

4.- La incorporació de la realitat.

Una estratègia? Una manera d’entendre la pintura? La pertinent vinculació al món que rutlla cada dia? La principal forma d’acarar identitat amb col·lectivitat? Instrument per a contar històries que ens impliquen i, per tant, ens pertanyen? L’alliberament de la llosa que maltracta el propi entusiasme? No ho sabem del cert. Potser tot alhora creix de manera exponencial al si de la pintura d’Antoni Miró. És ben evident, però, la presència d’un torrent d’imatges que vehiculen la palmària realitat amb el món creatiu de l’artista. I, potser, per evident, oculta allò més singular que habita al si dels seus quadres. I ens expliquem.

La realitat supura pels porus en l’obra d’Antoni Miró. Fins i tot quan la representació d’una estampa històrica protagonitza l’escena. Allà, el flagell irònic del pintor retruny per tots els punts cardinals de la proposta pictòrica. De l’escena se n’escapa la referència pretèrita i es formalitza la crítica severa del present immisericorde. A vegades, només un detall descavalca de la història remota, i per via de la causticitat esperpèntica l’obliqüitat de la denúncia reconfigura la lectura en els teixits del món diari. I pensem en «Les llances», o potser també en «El retrat eqüestre» i fins i tot en «El misteri republicà», per ajustar les referències d’allò que comentem.

Però hi ha d’altres maneres d’efectuar l’abordatge exigent del retret: la desfeta als carrers on s’hi cou la vida, i reblerta d’inhòspita fúria combativa, s’hi trasllada als quadres no com un pamflet revolucionari, altrament com una cabal evidència que indica que tot allò de violent resta present a les nostres vides. No es tracta d’una crònica enunciativa; el que estem veient, ara, és la pura realitat. No obstant la pintura, l’especial mirada de l’artista, a banda de verificar els fets, incorpora la sensibilitat creativa procurant de la pintura un fet fundacional, una «realitat artística». Els furs, nogensmenys, són ben comprensibles perquè la trajectòria reconeguda del pintor tampoc necessita massa definicions ni especials posicions comunicatives. Sí, ara, i pensem en la sèrie «Mani – Festa», Antoni Miró va molt més enllà d’un ajust de comptes. La pintura habilita el coneixement d’una altra manera: la interpretació dels símbols d’un temps present, i que necessita de lectures crítiques com aquesta ho és: «...on restaran els altres? Van dir que vindrien./Surt a buscar els meus amics/i em troben cercat pels murs.»⁴ afegeix la veu poètica de Manlio Argueta quan ens apercep de la seua veritable nuesa davant l’empresonament. Un món veritable resulta ser la realitat amarga que ens toca severament, sempre sense justificació possible que ho puga emparar, o almenys explicar convenientment.

A vegades, també ara, la realitat és una sola mirada, un sol esguard furtiu. Al través dels ulls llegim la fortitud del dolor inscrit al rostre de la dona que plora llàgrimes a vessar. ¿És tracta d’una ficció pictòrica, i per tant artística, o potser de la realitat que habita a l’eix primordial de l’obra d’art? I clar està, pensem que totes dues coses forneixen l’entrellat de la nostra lectura possible: A vegades, i en el cas d’Antoni Miró és un exemple, en la pintura s’hi precipita la realitat d’una manera, potser, més evident que no pas a les places i carrers dels pobles i ciutats ocorre. La pintura no és però un testimoni només, és l’alteració creativa d’allò concret, i servit ara, mitjançant l’esguard faedor del poeta que canta mercè a la sintaxi especial del color i de la forma.

5.- La subversió de la pintura analítica.

Quan s’hi diu la veritat, tot sembla subversiu. Serà perquè qui escolta, tot ho resum de manera incendiària, potser. No hi ha res com la veritat de la realitat per a confirmar la ganyota dels benpensants. I quasi mai dos més dos fan quatre. Açò s’hi avé només a vegades. Altra cosa seran les intencions que s’hi manifesten davant la tragèdia d’una possible anàlisi que atorgue carta d’incertesa als resultats de la reflexió. I com diria Kant «crítica és anàlisi», i per tant només a partir d’una anàlisi acurada podem trobar els camins de la comprensió de les coses. Amb certa dosi de paciència i molta voluntat d’incidir en la matèria observable.

Ara, a manera de màxima imperativa, diem: l’obra d’Antoni Miró és un pintura analítica. Al través de les suggerents anàlisis s’hi construeix un panòptic crític d’abast extraordinari. No hi ha extrem d’un quadre que no reverbere llargues dosis de crítica. I no val a dir allò de la crítica constructiva, doncs no ens refiem d’aquest giravolt mental. La crítica, ja ho hem dit, és anàlisi. I l’obra de l’artista, així doncs, és generosament analítica. Una anàlisi que incorpora fets del passat i moments de la quotidianitat. Una anàlisi que s’hi submergeix en l’escorcoll de tot allò que afecta l’home. Una anàlisi que l’impulsa a verificar, i l’art té molt de verificació, l’autenticitat del comportament humà.

I de la anàlisi s’hi arriba a l’aprenentatge constant. De tant d’ensumar la matèria vital s’hi cull el coneixement del món, i de les arestes que el conformen. A vegades la mirada penetrant aporta una bona dosi d’òbol creatiu, car la pintura, l’art en general, transita la vastitud del coneixement.

A l’obra d’Antoni Miró s’hi registra la categoria analítica mercè la constant observadora de la realitat. Cada història que ens trasllada resulta ser un rigorós estudi del món, una reinterpretació de la realitat, com ja hem dit abans. I és la llibertat de l’artista que preval per damunt de qualsevol altra consideració que vulguem fer. L’estudi, i el seu producte final, determina l’abast de la anàlisi; des d’aquesta s’hi concep primer, i després se’ns trasllada, l’obra crítica, motivada per les mil i una circumstàncies que el pintor permeabilitza des de l’estança del seu estudi. Els mass media diuen, a vegades de manera deforme, de la realitat. La pintura d’Antoni Miró diu, mitjançant la projecció íntima de l’art, de les qualitats de la realitat. Perquè hi ha interpretació.

Hi ha, però, subversió a la pintura així concebuda? Calen additius extemporanis per a forjar l’intent perceptiu de la realitat? ¿Pot ser, ara, que la pintura creue el llindar de la porta analítica per a oferir resultats crítics, i només crítics? La subversió potser estiga en la metàfrasi, en les reaccions que provoca, no pas en els nutrients que presenta. Una anàlisi ofereix possibles resultats: evidències compositives del món que observa, i en aquest ordre de coses, la pintura d’Antoni Miró s’inscriu al si de la reflexió i de la voluntat comunicativa. Després vindran les altres anàlisis, i els apropaments al segell identitari dels conflictes ideològics: «...Fóra millor abstenir-se,/aixecar barricades/lentíssimes, ocells/ben morts. Al migdia/vindran, potser, a collir/els llavis que resten oblidats a les voreres.»⁵ incorporem de Marc Granell a la nostra reflexió, al voltant de la pintura d’Antoni Miró. De la profunditat del seu estudi, i de la íntima percepció que en té de les coses, s’adiu la pintura que executa. La cultura té aquestes coses: la coherència s’hi dona quan des del pensament s’hi segueix la interpretació en forma de proposta creativa. Des de la causa inicial de la documentació, i amb un clar exercici imaginatiu, la realitat s’inscriu a l’endins de la pintura. En «El dòlar», per exemple, tots els soldats són el miles gloriosus de Plaute, una conxorxa d’indocumentats que alimenten la ira dels oprimits. I és una realitat analítica. La subversió, si s’escau, la procurem nosaltres.

6.- L’home com epígon de si mateix.

Caldrà dir-ho. Ben fort i sense complexos de cap tipus. L’home pot estar epígon (επίγονος) de si mateix, sense fer-li cap volta a l’argument, ni redreçar el camí per connectar al darrere de l’asseveració. Cap màgia sustenta l’axioma ni cap paraula nouvinguda alimenta la inversemblança de l’acudit. Sí. L’home pot estar epígon de si mateix.

Antoni Miró és la identificació d’allò que diem. L’artista és un epígon de si mateix. Segueix, ja fa una barcella d’anys, entossudit en trobar, sempre, el camí que li és més adient. I la cosa, ho assegurem, ve de molt lluny. Antoni Miró treballa en instàncies de realitat per a confegir els seus treballs plàstics, la seua fortuna bàsica. Tots ho sabem. I és ben cert. Altra cosa són, però, els objectius que d’aquest pop se n’han ordit: Antoni Miró treballa la realitat des d’una vessant social, i preocupada per l’esdevenidor. Els personatges que passegen els quadres remeten, des d’un primer moment, cap a l’angoixa de no trobar futur ni pau. L’esguard plàstic resta al servei de la sensibilitat cap als desheretats del món, els indigents de carícies, els rebutjats pel magma punitiu dels diners quan bullen. I això marca unes clares i determinants diferències. El pop d’Antoni Miró mira de front els perills i fa conversa amb l’extremada duresa de viure. L’artista, així, mai no fa ulls de paper ni decoració.

El pintor, i poeta generós alhora, s’hi segueix. Des de la frase remota de «vull ser pintor», el camí no ha fet més que girar al seu entorn, i la senda s’hi retorç de manera infreqüent per albirar els nous dies com sempre han estat: treball dur, arriscat i amb nocturnitat premeditada. I al seu darrere el pintor Antoni Miró només troba la pols que ell mateix aixeca quan s’hi lleva de la vora del cavallet. Al darrere només la seua pintura, el seu embriac i la seua força. S’hi segueix: nord i guia la seua esperança s’hi torna pigment, fins que la lluna brilla allà dalt de les blaves muntanyes que circumden el Sopalmo. La petjada és la mateixa, com semblants són els arguments per a seguir, un dia més, una hora més, només siguen uns minuts de no res, configurant l’espai dins la superfície dels seus quadres. I ser epígon d’un mateix ja té mèrit, doncs s’ha de ser molt i molt assenyat per a no caure en les contradiccions de l’aventura impossible d’acomplir: «...Desarrelat de tu,/per mar, per terra, em moc./Per forma i llum: tall profund/d’oblit, que creua el temps,/pont, trencat cap a la vida meua,/de les vores del teu record...»⁶, ensopega Dámaso Alonso a l’hora de descriure l’estat d’ànim d’aquell que tria l’essència per continuar el camí trencadís de l’existència. Els murs estan fets per a regirar-los amb salts impossibles de descriure i d’una manera acordada en tall de raó.

I el pintor Antoni Miró s’hi segueix amb lleialtat, amb respecte propi i amb la decisió ferma de compartir la seua senda amb tothom que vulga bestreure, de la vida, unes quantes gotes de dignitat. Només ens caldrà, per a l’aventura, omplir la motxilla de vells somnis i de noves esperances. I diem «només» per dir alguna cosa fàcil d’assumir, i amb correspondència lògica a les pròpies capacitat de lluita, i assolit el coratge suficient per a fer-ne, aviat, la partida.

7.- La nuesa necessària. La voluptuositat en la transgressió de les formes corporals.

La de Nus i Nues, i això seria una afirmació d’identitats justificades. Però hi ha més que ve des del temps pretèrit i que confirma la voluntat de l’artista Antoni Miró de subratllar els àmbits, el racons, ben humits de la bellesa femenina, per sobre de tot qüestionament de gènere.

Ja a l’edat primera del pintor s’hi pot veure el traç elemental del cos femení dibuixat damunt d’una cartolina. L’apunt, quasi sense alçar el llapis del paper, ressalta els valors corporals de la dona, i també la profusió de pits, cuixes i venus esculpits amb cops de gràcia i de bàsica simplicitat. Però el verí ja hi era. Ja vivia en aquests encaixos singulars i atrevits; ferment d’allò que hauria de venir una mica més tard.

I des de sempre, ara sí, la percussió i l’anunciadora trompeteria han presentat sovint el cos femení en l’obra de l’artista Antoni Miró. I les sèries s’han succeït en l’abordatge de la filigrana corporal: Dèria? Somni? Deliri? Sang? No ho sabem del cert, però tot ens acosta cap a la necessària llibertat: la del pintor militant i la de les models en funció reivindicadora de llur fantasia; cos i gosadia per a rebel·lar-s’hi contra l’alteritat que sotmet la voluntat dels individus. Una mena de patriotisme en la commoció de la decisió individual, i tan legítima.

La nuesa primordial i gràcil. Fantàstica i deixondida mostrant-se oberta i juganera; rasa a la intempèrie dels esguards ara còmplices. I les formes corporals s’hi cargolen cridant amb el sexe cantaire; s’hi regiren exhibint la carn tèbia del desig en la postura de les deesses de la nit volcànica i a sota del far de la lluna.

Nus i Nues, Suite Havana, Nues... sovintegen l’estança del plaer des de la voluptuosa transgressió de les formes corporals. A vegades quasi impossible la forma que li atorga al cos la mà de l’artista. Impenetrable manera de dir quan la carícia del sexe és una lleu espurna de necessària comprensió pictòrica, només. I al remat tant de suggeriment per a enlairar els pals del vaixell perdut dins la fosca sense atributs comprensibles ni adients. Algú, mig sorneguer, diria que el diable ens ha vingut a visitar al ple del migdia...

I El vol del gat, d’un homònim literari, s’esllavissa per la cornisa molt lentament en dansa magistral. El cos d’aquest gat, com un sol, pica de grapes des de les teulades cap al terra. I s’hi retorç fent equilibris magnètics; i il·lumina feliçment la tela d’un quadre que l’immortalitza. Estava allà, nu, lliure, alterat per l’esforç d’una parla inexistent a força de tant de llenguatge obert i franc que no en necessita de paraules. La radical mirada del pintor Antoni Miró captura el moviment i l’inscriu, amb els matisos de l’art sense equidistàncies, a sobre de la columna dòrica de la tradició i de la cultura. Sí, de la cultura. ¿O no ho són els vasos grecs, els nus i nues treballats a sobre de l’argila funcional, ferment i cant cultural que amera els mediterranis de l’aventura humana? Doncs, sí, ho són!

Així la nuesa, la que provoca fel·lacions, o penetracions multiformes i arriscades, o aventures sexuals de tota mena, resta present a l’escultura d’Antoni Miró. La Suite Eròtica Grega s’adiu amb els menesters de publicar el que ja sabem des de vell: el plaer que el sexe ens aporta és lliure, i de neta manifestació. Només cal repassar les lliçons de la història per veure la realitat, i comprendre una mica de què va la nostra vida, instal·lats com som al si de l’eròtica implicació de cada dia. Si més no, l’artista interpreta la vida, potser siga açò: «Tracta de guardar-les, poeta,/aquelles eròtiques visions teues,/encara que poques puguen ser les calmades./Posa-les, mig amagades, entre les teues línies./Tracta de prendre-les ⁷ Versos del poeta Kavafis que ens aprofiten per a confirmar la presència constant de les visions i expressions eròtiques al món de l’art, del literari i de tota mena de representacions de caire artístic. De tostemps ençà ens arriba la coïssor del sexe dins la metafísica de les necessitats humanes. Els artistes, com ara Antoni Miró, només fan que confirmar els principis fonamentals pels quals el món rutlla cada dia de tots els anys que la història abraça.

8.- La creativitat insistent.

No és una forma més de parlar. No és una particular manera de veure les coses. No és cap intenció d’exagerar les raons de la realitat. És, però, una evidència sense necessitat d’apuntalar-nos-en per a determinar la seua veracitat. Sí. Antoni Miró pinta a la nit, de tots els dies, de tots els anys, des de fa seixanta setembres, almenys. I el resultat no podia ser una altre: la seua producció plàstica, si fa no fa, suma més de sis mil obres. I açò resta dit en un sol moment però cal dur-ho a terme. L’esforç ha estat singular (ho adjectivarem de forma suau), i la bondat de la producció abasta el món possible d’imaginar: pintura, escultura, gravat, plàstica digital, proposta d’objectes, poètica experimental, collage, instal·lacions...

N’hi ha, clar està, una creativitat insistent. Una dedicació permanent al conreu de l’art com a disciplina existencial, com a vocació iniciàtica, com a necessària manera d’estar-se al món i, per tant, a la vida. Una voluntat explícita d’explicar-se l’essència, i a si mateix. En cada quadre, en cada línia dels poemes plàstics corresponents, n’hi ha l’exegesi del pensament que el justifica com a home. Les seues sèries són matèria implícita de recerca complexa i acurada, i permeten l’alè primari del qui neix cada dia per a pintar, pintar i pintar.

I cada moment és com si hagués d’estar el darrer de la seua vida, així doncs li cal redreçar les passes cap a l’estudi per no perdre temps. Els pinzells, a la nit, treuen foc i corren el perill de provocar un incendi brutal, tal és la marxa a la qual resten sotmesos. El frec permanent, amb severitat constant, només fa que acomplir els dictats de l’entusiasme, aquell que engega el bull intens en la voluntat de l’artista. Un joc de reciprocitats. Uns camins convergents. Unes esperances que s’adiuen amb la força del menester. Però a la fi: una feina!!! Un treball ben fet, això sí. Una labor que implica la duresa de la determinació, i la seguretat de què l’artista és una ment i un braç, i per tant un treballador en la forja de l’art. Un treballador! Un manyà que tots els dies s’hi vesteix el mono blau per anar cap a la feina; al tall de les obligacions: pensar (i pensar-s’hi), prendre decisions i actuar en conseqüència. Un treballador entusiasmat; amatent amb la seua feina: amb lleialtat, disciplina i constància. Una creativitat insistent, tossuda i proverbial; una mena de vinculum substantiale. I si li demanem a Sofia (Σoφíα) (saviesa) per Toni, ens contestarà sempre i tothora, segur: a l’estudi pintant...i amb un lleu somrís pensarem, així com distrets, potser, amb el gran Max Frisch, i amb la fi de la seua obra monumental «La muralla chinesa». I utilitzarem els versos d’Espriu per matisar allò de la lleialtat i de l’inesborrable sentiment de pertinença: ...Però no he de seguir mai el meu somni/i em quedaré aquí fins a la mort./Car soc també molt covard i salvatge/i m’estimo a més amb un/desesperat dolor/aquesta meva pobra,/bruta, trista, dissortada pàtria.»⁸

9.- A la fi, la vida. La poesia. A manera de coda.

A vegades, acabar una cosa és força complicat. Mai no sabem com entrar-li a la figura oportuna per fer-ne el comiat adient. A nosaltres ens passa freqüentment, i pensem que en el millor moment hem d’iniciar la partença, només per no fer-nos feixucs i massa banals, ala fi. Però avui, en aquest cas que en ocupa, referint-nos al pintor Antoni Miró, la millor manera de dir adéu ha de ser parlar-ne de la vida. Sí, de la vida en termes genèrics i sense adscripcions concretes.

La vida. L’obra d’Antoni Miró potser siga una gran performance, on la vida encontra el seu tarannà oportú. Doncs, ¿què és la performance sinó un fragment de vida capturat, i posat al bell mig d’una sala per a compartir-la amb la gent? Un pessic d’intimitat, una engruna de matèria roent, un consol esperançat i literari, una breu esberla a sobre de l’anca existencial col·lectiva...tot açò i potser encara més. I si açò és la performance, i a més s’assembla a tot allò que ens conta Antoni Miró a partir de la lectura amatent dels seus quadres, podem ben dir que la pintura, o l’art d’Antoni Miró, és una gran performance. És com la vida mateixa. És com la poesia performativa, doncs necessita de la forma per a expressar-se convenientment... és com la vida. Sí. Com la vida, i «vita sine litteris mors est.» Com argument ja ens val per a finir aquesta petita reflexió al voltant del pintor Antoni Miró. Vida sense poesia és una pèrfida realitat. Clar. I a més, insubstancial.

Doncs per això mateix Antoni Miró conrea la poesia. En fa de poemes: discursius i pictòrics, amb una determinada voluntat que ja hem explicat en altres línies d’aquesta reflexió. I la vida, massa curta a vegades quan el que s’ha de dir és tant i de tanta intensitat, s’assembla a la poesia: intensa, breu i reforçada per la concreció. L’artista és sabedor de la virtualitat poètica, de la seua eficàcia comunicativa, i de la seua eficiència constructiva. No obstant això, encara ha necessitat vora de cinc mil quadres (obres) per a dir bona part de la seua experiència en aquest món, o damunt la pell d’aquest tambor que ressona amb la freqüència indolent de la riquesa perceptiva.

El poeta, el pintor, l’artista, o tot alhora, no surt massa al carrer. Només allò just. Però ha estirat una pell negra, molt semblant a l’asfalt, per a propiciar un gros cabal d’encontres a casa seua. El Sopalmo és la casa. I tots nosaltres en som els viatgers que aboquem els nostres queviures personals, la nostra prudent matèria cordial, per a gratificar l’estada. I del món se’n poden fer mons. I de la necessitat de viure ensems se’n pot fer un jaç d’intencions volenteroses. I de la rosa poètica se’n pot collir el pètal eixerit. I dels afectes se’n poden albirar, sempre, bones notícies, i potser amor. I de l’art, així compartit, cal aprendre l’oportunitat d’acréixer l’horitzó d’humanitat: «...Tot açò són sediments de vells records amagats als claustres de la memòria, i ara tornem a la vida com les fulles màgiques dels seguissets o com les veus perdudes»⁹, ens regala Carmelina Sánchez Cutillas, tot facilitant-nos el nostre quefer, així com la nostra volença.

I vida és plaer, o confrontació, o esperó abans de la partida. Vida és poesia i fantasia, resum i relat incontinent. Massa i massa poc. Viure i penedir-se’n de la gràcia. Plorar i amar. Desitjar i llençar per l’abisme. Un vaixell en marxa cap a l’inconegut, i el port de la calma resistent. El dolor i l’angoixa. La fortuna i el desesper. La fortalesa i la fragilitat. Tot, però, embolcallat amb la ferma causa de la sensibilitat. O potser una minsa llàgrima: «El pensament a la punta./Drac de dos caps/llançant foc i magma./Sempre a l’aire el genital...»¹⁰, ens apropa Alfonso Aguado tot bastint l’obstinada manera de viure que haurem d’arborar per fruir els encants de la saviesa. El plaer de la vida. La màgia en la vida. I la pintura d’Antoni Miró de màgia va ben servida.

[ESTO ES FIRMA]j. sou

1. Yorgos, Seferis, «La luz» (en Antología de la poesía neohelénica) (Generación de 1930), Selección, traducción y prólogo de José Antonio Moreno Jurado, El Bardo, Barcelona 1987, p. 38. (La traducció al català ha estat nostra)

2. Whitman, «El retorno de los héroes» en Poesía Completa. Edición Bilingüe, Tomo IV. Libros Rio Nuevo. S.A., Barcelona 1983, p. 55. (La traducció al català ha estat nostra)

3. Martí i Pol, Miquel, «Quietud perduda» (Poesia inèdita), Edicions 62 – Empúries, Barcelona 2004, p. 68

4. Argueta, Manlio, «Carcel» en Poesía Contemporànea de Centro América. Selección y notas de Roberto Armijo y Rigoberto Paredes. El Bardo, Barcelona 1983, p. 91 (La traducció dels versos al català ha estat nostra)

5. Granell, Marc, «Resum de possibilitats» en Tria personal 1976 – 1989 (Poesia) Edicions de la Guerra, València 1990, p. 40.

6. Alonso, Dámaso, «A una habitación» en poesía Española Contemporánea, Gerardo Diego, Taurus, madrid 1974, p. 353. (La traducció dels versos al català ha estat nostra)

7. Kavafis, C., «Cuando se aviven» en Obra Escogida, Selección y traducción Alberto Manzano, Teorema. Barcelona 1984, p. 76 (La traducció al català ha estat nostra)

8. Espriu, Salvador, «Assaig de càntic en el temple» en Antologia Poètica, Edicions 62 i «La Caixa», Barcelona 1978, p. 65

9. Sánchez cutillas, Carmelina, Antologia bilingüe, Edició i traducció de Lluís Alpera, Col·lecció Poesia, IAC Juan Gil-Albert, Alacant 2000, p. 37

10. Aguado Ortuño, Alfonso, «Lujuria» en Compartimentos estancos. Corona del sur, Málaga 2018, p. 41