La ciutat: espai creatiu

Josep Sou

Podríem començar aquestes línies de comentari al voltant de la pintura recent d’Antoni Miró dient que la ciutat, considerada de forma calidoscòpica, resulta tot un esdeveniment. I es pot considerar com un esdeveniment perquè és el marc de referència principal de la lluita dels homes per nodrir-se de l’essència d’humanitat. I també l’esdeveniment podria subordinar altres consideracions si resolem que en l’àmbit íntim de les ciutats es manifesta la pulsió dels ciutadans per la necessitat de sobreviure davant les emergències diàries que alimenten els pòsits de la desesperança. I el carrer és també un esdeveniment de color, de música, de transacció, de velocitat, de cultura de combat i de consum. La ciutat com a gran espai que acull el “otium” i el “nec otium”. La ciutat, en definitiva, entesa com la “tamquam tabula rasa” que inscriu sobre el llenç de la seva pell la peculiar manera que tenen els homes de engiponar el guió de la gran comèdia de l’existència.

Tot i que la ciutat, com a ens multisensorial, com a espai de conflicte i de trobada alhora, s’erigeix, en el cas concret que ens ocupa, la pintura d’Antoni Miró, a aportació nutritiva per desenvolupar el gran capital de l’experiència acumulada; el coneixement que embasta a través de l’estudi en el particular i profund llibre de les pintures. I en Antoni Miró, en la seva anàlisi, es donen per igual l’agitació i la vida, molt allunyat com està de la mimesi platònica, reverberant a cada cantonada de les seves obres la precisió que apel·la al sentiment de denúncia en la vasta torre de les desigualtats.

I ens interessa la mirada del pintor, de l’artista i poeta que s’avé a registrar, des de la sensibilitat extrema, la imatge fracturada i posteriorment reconvinguda de l’esdeveniment diari. Encara que això pugui semblar un contrasentit. Esdeveniment de la ciutat com a mite de l’home omnipotent, i que es deixa, a cada pas, un giró de vida mai viscuda en plenitud.

Analitza, Toni Miró, el valor de la ciutat dual: luxe i misèria; poder i subordinació. Ciutat, com els museus, centre neuràlgic on s’eleva el gran escenari, essencial, del quotidià viure. Com els conceptuals Bàrbara Kruger, B. Nauman i J. Holzer, Miró il·lustra l’escenari vital dels homes amb la denúncia d’allò que habita, com estigma, en la regularitat precisa dels carrers: voracitat, depredació, i vigor exacerbat, davant a debilitat extrema i indigència.

Així doncs, el recurs utilitzat per l’artista com a suport per a produir la seva reflexió teòrica, el seu particular i interessada cosmovisió de la realitat que emergeix a través de les arestes dels carrers o dels edificis, es xifra en la captura fotogràfica. I nosaltres, els receptors de la seva obra, concernits per un curiós metallenguatge d’observació, podem entendre el valor últim de la seva mirada compromesa, sempre, amb la realitat. Tot i comprenent l’abordatge interior a la navegació que se’ns proposa: la ironia, font generosa per on raja el cabal primer a l’obra d’Antoni Miró. Pintura del compromís on habita la denúncia revestida de la màscara de la desigualtat. I fins i tot la realitat mestissa al cor del suburbi enfrontant-se a la informal formalitat d’un pop que culmina en curiosa observació perceptiva.

Assistim, en la contemplació de la pintura d’Antoni Miró, a una eurítmia poètica. Tots els elements que s’integren en l’escena vital dels espais urbans juguen un paper essencial. Res molesta. Cada realitat vertebra sensacions generals, tot i la particularitat del fotograma. Els diversos mons són, finalment, un “continuum” que il·lustra, amb exactitud, el caràcter coral en l’esdevenir històric de la humanitat. Però amb la mirada trencada per les ratllades i pel vertigen del que mai es podrà explicar amb paraules. Només, encara que ningú ho sospiti, informa amb precisió la tendresa. Sempre des de la lluita del sagaç que s’allibera.

Finalment, la feliç evidència dels vasos comunicants, o el que és el mateix, l’aportació que genera la intuïció, sumat a l’aprenentatge constant que assumeix el risc de ser pintor (poeta i artista), i revertit en matèria per a la compartició amb els altres, que som nosaltres, ens resumeix la tessitura en llibertat plena: la comunicació. I per a aquesta aventura col·lectiva, pintar i mirar, tenim sempre les portes obertes en l’ànima dels quadres, quanta vida hi ha en ells!, del pintor Antoni Miró.