Jo que guiava la host que guanyà Alcoi

Jordi Botella

Jo que guiava la host que guanyà Alcoi

Ara cante el valor d’aquells soldats

Caiguts als dos costats de les muralles.

Si als atacants nodria el malmés orgull

Per recuperar la casa i la terra,

Als de dins ens movia el desig de viure.

 

No és prou, crec hui, la fe si ens toca viure

En la frontera, al peu de les muralles.

Amb sang no es mostra l’alt preu dels soldats.

Ni amb la mort quan un cos caient a terra

Es femta amb dol i nia fum com l’orgull

Que enverina els caps dels homes a Alcoi.

 

Uns veníem del nord i érem a Alcoi

Amb colons que buscaven millor terra.

Als altres els havia tocat viure

La humiliació dels seus soldats,

I ara sols els valia tombar muralles

Per redimir amb guanys el seu orgull.

 

Tanmateix, ni la fe ni el vell orgull

Valen per res si el mes d’abril la terra

Ja no es conrea i la mare per viure

Menja herba i verm, alleta amb por els soldats

I plora fins vessar els rius d’Alcoi

Mentre els fills moren sota les muralles.

 

Com lliscava el ressol en les muralles

Aquella albada que els cors dels soldats

Deien: “Això és el cost per sobreviure?

Quina bestia infla amb sang l’orgull?

Si només la guerra ens val per tindre Alcoi,

Quina raça mereix aquesta terra?”

 

Vaig vore el foc dels àngels eixorc a terra.

Vaig oir l’últim mot de qui vol viure.

Així jo plany la llei que fa amb l’orgull

Un arma, inútil, contra les muralles,

Invocant déu o un rei que enfonse Alcoi

A costa d’habitants i de soldats.

 

Amic, aprén d’Alcoi i dels soldats

Que fecunden hui la terra amb l’orgull

De fer-nos viure ací sense muralles.

Jordi Botella 

Addenda a Jo que guiava la host que guanyà Alcoi

I

L’escriptura de Jo que guiava la host... va nàixer d’una proposta del pintor Antoni Miró, amb qui ja havia compartit anys arrere un projecte de gravats al voltant del Misteri d’Elx.

La idea inicial tenia el seu origen en la col·laboració que havia sol·licitat Francesc Verdú per a la capitania de la Filà Domingo Miques que ell havia d’assumir el mes d’abril del 2002. El propòsit inicial consistia en l’elaboració d’uns gravats al voltant de la festa de Moros i Cristians d’Alcoi amb què Francesc Verdú volia obsequiar els seus companys de filà.

Allò que en un principi havia de ser un “detall”, en mans d’Antoni Miró va esdevindre una sèrie de trenta-cinc gravats que oferien una àmplia visió de la festa de Moros i Cristians d’Alcoi.

Aquesta ambició per part d’Antoni Miró a l’hora d’acarar un tema que la tradició plàstica -i, per descomptat, literària- ha relegat a l’anecdotari més folklòric va contagiar-me des d’un primer moment. Fins al punt que, conscient del perill -supose que com el mateix Antoni Miró- de vore’m imbuït d’uns tòpics que sempre havia condemnat, m’envaïren els dubtes. 

II

Els models previs, doncs, no em servien. Ni tan sols un poema meu anterior, Invocació a l’Atzúvia, més genèric, valia com a referència. Ara ja no volia tractar com en aquell text la defensa del bàndol àrab, sinó interpretar el moment que els guanyadors cristians s’adonen que la victòria en el camp de batalla no comporta cap satisfacció.

Aquesta premissa exigia una doble desmitificació: la dels dos bàndols adversaris; i, sobretot, la de la retòrica bel·licista amb què la tradició ha magnificat l’exèrcit cristià fins al punt de ser identificat amb la providència.

Un punt de vista antièpic. Tota una contradicció en aquest context, però que per a mi era un repte que valia la pena córrer.

Res millor per a la ruptura d’aquests motlles que el “punt de vista” del general guanyador quan, després de la batalla, se sent desencantat de l’èxit. 

III

La sextina, una creació del millor de tots els trobadors, Arnaut Daniel, era l’estrofa idònia. La seua estructura -sis estrofes de sis versos amb una tornada final en la qual s’arrepleguen les sis paraules que finalitzen d’una forma alternada cada final de vers sense repetir mai el mateix ordre- garantia una contenció a un tema procliu en excés a l’efusió religiosa, popular o al confessionalisme més íntim.

Aquest medievalisme de la sextina no excloïa l’enllaç amb la creació contemporània: no debades un dels autors claus del segle XX, Joan Brossa, la rescatarà del somni dels segles. Tradició, doncs, i modernitat aniran juntes a l’hora d’elaborar un text d’una complexitat extrema perquè cada peça ha d’encaixar ajustadament per servir al missatge final.

Però la creació poètica, a pesar de les seues lleis, no està regida per cap acte mecànic. A pesar de la seua precisió. Per això el meu interès per contrarestar la possible rigidesa d’aquesta estrofa. D’una banda, amb l’experiència del general que parla en el text; i, d’una altra, per l’elecció de les sis paraules que aniran repetint-se al final de cada vers tot seguint una combinatòria precisa: muralles, soldats, Alcoi, orgull, viure, terra. Sobre aquestes sis paraules es proposa el “sentit” del text, l’evolució del qual anirà ampliant-se en cada estrofa fins a arribar a la conclusió de la tornada en què el “senyal” -amic- actuarà com a destinatari final.