Transeünts

Josep Sou

a l’abisme d’un got de plàstic
s’aplega el solatge miserable

la gana infinita
cànon necessari de la resistència felina
és la força en la construcció de la membrança
també el dret a la dura parcel·la de la vorera
on els déus trepitgen el rastell bastard i ferit d’infortuni

 

les absències
el naufragi de l’esperança
mort del capità d’un vaixell parat al port de les avingudes
sense transeünts

en el món
el sol
contra els cristalls dels grans edificis
i pintat en els murs dels cementeris sadolls de soledat

 

càstig
a l’arc que fa l’esquena
després d’una llarga jornada i dels quefers diaris

la fusta assegura el tempteig inquietant de l’àvia
que es dessagna en hores imperibles
mentre les botzines escridassen el vent ronyós
i cala la pluja fina

però viuen en la veu del silenci
un extracte melòdic de cançó i de fermesa
i la tibant metal·lúrgia de l’aire
contra l’asfalt de la victòria

 

des de la finestra

l’aire aixeca el destí dels homes en un tot immens vertiginós
i el trànsit potser es manifesta despert perquè és l’hora punta
d’un dia qualsevol
fantàstic per a lliurar-se per alegries

 

mig cotxe
rovell àcid
la porta dreta feta bonys
i el volant que mai no deixa de girar
en frenètica circumferència
emancipat de la vida grisa dels proscrits

contra la fama
la cantata dels dissidents

contra l’angoixa
el reialme dels mots absoluts

contra la mandra
els glops de cassalla de baix preu

 

la colla dels desheretats com la cua del rèptil
furiosa romp la superfície

salm de la por
el cor i les flames
les costures de la tarda
menester i sacrifici

 

el préstec s’ha fet de la pols més fina
que irromp al bell mig de la quimera
els ulls però vigilen en la nit sense mudança estricta
només cal parar la taula
per a festejar la miserable engruna de les deixalles invisibles

 

front per front els vells epicuris ja no tasten el blat ni la
farina
eulògia dels desposseïts
enterca misèria que gasta les paraules més barates
dels immutables codis secrets

sota el cancell un terratrèmol viatja per les artèries
eixutes de calç i ritme feiner
testimoni de la història de tostemps

 

plou la moneda magra del pa diari
en la nuesa de la panxa buida d’un xiquet qualsevol al carrer

matinera la lluita
sempre intensa també a la nit

calfreds d’emoció al bocí que rellisca per les mans glaçades
a cada instant que passa

un munt d’hores
distància immesurable
un no puc més
i un ai!

 

cants de sirena per al nou odisseu que viatja enlloc
els pals de la barcassa són agulles de marbre
segrestat al temple de mart
sang i derrota

per a l’autobús només són precisos uns cèntims
i el salconduit necessari que permet el trajecte efímer
que va des del caixer automàtic directe a l’infern

 

torturen la fantasia amb missatges massa eloqüents
de tant rutinaris un poc cínics
perquè l’ambigüitat fa mal els qui se la miren encantats

ciutats deshabitades i sense crepuscle
tot de llums i penyores
cofoies de glòria als mercats del sexe pagat

neons vermells anuncien el preu de la intel·ligència
al servei de l’ansietat feta guanys
i poc més

 

vestals de pits turgents enlairen davant l’ara dels sacrificis
fums cromàtics
dissolts a l’abric de la nit profunda

la circulació és l’esclavatge útil per a la fam de tants i tants
que no tasten el greix untuós que alimenta la ràbia

lliures de deutes però
no miraran pèl ni senyal
solament el foc sagrat de la revolta

 

el silenci construeix la nova màquina de vigilar
perquè l’auguri és ben difícil com incerta és la pena
després de la tempesta

sonoritats nascudes de la gola del llop
al conte eficaç de la caputxeta vermella

dimonis disfressats d’àngels custodis
a les andanes orbes dels afamats

cançons que mai no diran la veritat
perquè la raó última filtra la veu de la melodia
a les ràdios antigues de botons daurats
però de plàstic

 

curull univers
despietada sentència
de les coses inútils
que omplen el sac de bons rosegons

pels forats del cànem se’n surt la vida
i la cerques a la nit
al refugi de l’escala

la fotesa ha fet camí
entre pàl·lides llums d’artifici

sota un rètol blau
la bagassa de pits salvatges
fuma pels descosits un fortuna light
que a poc a poc la mata
diuen

 

sucar el pa al cafè tebi cada matí és ja un privilegi
a l’abast de ben pocs
com tastar el perfum de la llet calenta a glops mesurats
la conquesta primera del dia

renunciarem a l’ample i al llarg a Proust
i a la fantasia
i a les magdalenes cofoies del forn veí

una bona notícia serà el canvi de moneda
que ens caldrà oferir
als conversos de la glòria estampada en paper premsa
negre sobre blanc
cada matí
cada dia
a cada instant presidit per la irresistible força del costum

 

els eunucs fan la guàrdia a les portes de l’harem
maquinària dels sàtrapes
i guarden la resistència dels sexes calents
al caliu de la lluna plena

un món d’esguards que van i que vénen
braços nus i creuats
disposats a temptar el vent que arrossega els noms
dels qui viuran la passió de l’amor furtiu

 

no serem més que carn
a lloms del comboi que visita les botigues
cada matí la llotja

d’ací cap allà en arravatada diàspora
a muscles de l’escorxador
oferim l’ull perdut de la mort recent

rius de passatgers d’un no res avançat en hores
carrers amunt pels costers de les flors marcides
i deixats caure damunt d’un marbre blanc
ara vermell de dol festiu

 

brandes el matxet amunt i avall obrint camí
salvatge en la destrossa dels ponts selvàtics
quan la inspiració et visita a les tantes de la nit
i la fosca rebenta els contorns i les aparences

a vegades les cançons primeres fan fortuna
perquè el cant immadur diu veritat com hi ha gana
d’un món lleuger i sense indigències

 

a cops de puny trenquem l’aire gasiu
i cridem fort des del sotrac i l’escamot
punys durs com la destral que tomba l’arbre
corcat de llegendes

 

just a la vorera
damunt dels gossos abandonats
direm que viu l’home pidolaire
vençut per la mudança

milions d’ulls al recer de les emocions
i del consol de la rentadora que els farà la bugada
blanca com la neu
amb el perfum delicat del menester

 

flames
o la crua realitat dels neons que anuncien
des de l’edifici més alt de la ciutat
el whisky més car

i la valquíria que se l’empassa pels llavis lascius
fent gana

 

un tret a l’aire

una fuetada des del cantó
etziba els vianants contra la desesperança
però

siempre toca
todos los días toca
el cupón

 

hi ha mirades i formes de mirar
tots miren
només però uns quants veuen

les mirades tenen colors
els dels ulls que s’hi presten
una vegada assolida la llibertat de tria

mirar per mirar cansa
paga la pena de veure com s’hi mira
sense la disciplina de l’espill
que fot la meitat del discurs
i de l’encant

 

s’esbrava el dia molt lentament
i els colors s’ajupen
al forat ocult de la penombra

tot de misteris
ací i allà els infants reclamen la seua part en el joc
d’alliberar espurnes de pensament amarg
i codes de versos mai no dits encara

la química dels pigments
nodreixen cants d’esperança
encara la fortor dels aromes que segresten el salm impúdic
que s’enlaira cimer per la contrada

 

la raó
repica fort el buit de la campana
mentre l’oratge nega la llum de la tarda

fràgils records es precipiten en el vas auroral
guanyant la soluble causa dels captaires

la cullera remena el beuratge i estimula el remolí
que arronsa primer la sal
després el sucre
fins deixar el verí suau al gust i transparent

 

qüestió de músiques celestials
i de cançons que fan mal al cor

a la porta del suburbà els lletraferits fan pampallugues
la boca torçuda de clamar un sol vers
i es moren de vergonya

 

un fil resta tan sols

la vida s’apaga
o s’esmuny molt lentament al riu bombollós de l’oxigen

l’angoixa una constant que cavalca
al vol de la crinera blanca com la cera de l’espelma

potser siga el riu mirífic que alena tothora
o el llac de narcís revifant la carícia al rostre
i les mans esteses en la superfície aquietada de les aigües

no ho sé ben bé però em sembla una senda coneguda
i jure que no l’he trepitjada mai encara

a la nit tot sembla immens
les hores es confonen amb els segons
i els segons amb la litúrgia dels adéus
en un vast món de transeünts llepant-se les ferides
de la desconfiança

 

massa patir per a treure’n tan poc
d’aquesta vida enterca
enfundats en la carcassa purulenta del cos
i mirant de no ensopegar
distrets
amb el pobre gos del cec que demana el brou calent
de cada dia

 

panteix agitat

els glops d’aire no sadollen gens ni mica
i nosaltres
tots
alenem de manera furtiva
per no ferir la sensibilitat d’aquell qui mor sense saber-ho

 

tot és qüestió de contrast

a l’hora de la sesta
mentre s’adorm la malaltia renilla l’egua de la vida
al centre just de la plaça
al cor dels oceans
als crits dels infants que juguen
al soroll medul·lar i sense franquícia
als eixos mecànics i als rodaments

 

unes quantes branques i quatre fulles
inventari d’un bosc cremat pel foc de la nostàlgia

la pluja ja no cala la terra que passa set i s’esgarra
farta de plors
tan acostumada com està en aquest temps de falses epopeies

onades de pols s’escolen pels cantons de la ciutat en obres
i una eufèmica notícia als rètols muts de les façanes
conclou que restem ben morts al silenci del migdia

la mort com el son diari

 

sirenes emmudides
que confirmen la pena del silenci
si ens mirem la dèria productiva

i la boira s’inspira en la ciència de la forma
tot afirmant la migració de l’entusiasme perpetu
dins la llauna de tonyina amb oli d’oliva verge

contra el mur sense finestres
el cartell que anuncia la revolució encara en marxa
tota una sort per a la informació visceral que vola

 

quatre gotes només i sembla el gran diluvi
l’aroma a terra molla és un encant
que només vivim uns dies

menys mal que tenim la barqueta a punt per a passar la
riuada
doncs la visió se’ns desferma i prenem ruixat per tràngol

 

les quatre barres
i el català presideix l’escena
des de llevant fins a ponent en continu cromàtic i auditiu

els torns per als contorns
i les excuses fan impossible el miracle
de viure bressolats per la host cantaire

girarem cua cap a la història i fotrem el camp
perquè a vegades cal repetir l’escena
només siga per la bondat de l’obra
ben acabada

 

cada cop més el silenci es fa fort
i els esquitxos blanquegen de sal les paraules sense eco

un munt d’encenalls no obstant a la matinada
amiden el foc sagrat de l’entusiasme
nus en la cursa del sol
com si l’ocàs encara no hagués vingut a visitar-nos

 

conreus de la desgràcia en aquest món de sotmesos
als carrers sense futur

les verges ja no canten
i si ho fan no toquen la fibra cordial dels desapareguts en
combat
i sense resposta

resta ja dit als llibres sagrats
estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat

 

demanes cançons de bressol per als gossos
tan amics com són dels homes

moixaines i pessiguets panxa enlaire
aspirant la sentor del vi ranci a l’ampolla del desheretat

 

un milió i escaig a la llarga cua dels poetes
clamant la grandesa d’un sol vers memorable
per a cantar-lo en nits de comèdies
pels cantons a fosques de la ciutat

un sol vers tan sols
ben poc és un sol vers
per mostrar les àcides vergonyes
en striptease integral

del sexe més val ni parlar-ne
els versos dibuixen a pler
i estimben la carn vulnerable
de la minsa corda que baixa tendra abans que no el poal

 

roda i roda i roda i roda l’esfera capital
coster avall
tossudament cerca el tou forat per aturar-se
definitivament al cau nutrici de la vida

s’anuncien andròmines extraplanes
de freqüència múltiple i sense endolls
amb antenes incorporades
i tecnologia digital estratosfèrica

de gigues ni paraula doncs no sabem ben bé el que són

ara a la ciutat el foc se’n riu de les joguines
i crema baix la cendra
al ventre ulcerat de la pobresa

 

atenció general i cos al terra
de sobte el cul ensopega el rastell
i fa molta nosa la mirada dels estels
que il·luminen tan escàs firmament

entre edificis de roques
el camp desert

sentor de fragàncies humanes
les aixelles llancen ungüents de treball forçat
contra el pessebre benigne de tanta gent

 

l’estalvi necessari ajudarà l’economia

els guanys a l’exercici formidable de la borsa
no malbaraten el pib ni la rendibilitat
productivitat amunt com els sexes adolescents encara
moderació salarial i si s’escau minva solidària de la
mensualitat

doncs qui té fam somnia rotllos a la porta de l’església
estant
parant la mà i sense plusvàlues

 

les mosques volen l’obrador de la pastisseria en formació
regular
i trau la trompa el masclot fornicador
al reialme de bambes i valencianes

 

escridassen els qui corren forassenyats
i els cantons de la ciutat esdevenen caus sense forat

potser antics navegants barbuts i sòrdids
llancen la corda per treure queviures blans
als qui no tenen queixals

 

la revolta
és com un ballet mogut pel vent de tramuntana

quan bufa fort estreny el coratge assajat
quan minva l’escomesa només la porta fa tam-tam

així
tam-tam tam-tam tam-tam

 

un curs elemental d’aritmètica és suficient per a ser comptable
caldria no obstant reforçar amb sals digestives l’àpat
quan hàgim de comptar només acabats de dinar
molt fan sis morts i tres ferits de cama
per la glòria cridanera del reconeixement general

 

darrere dels vidres viu el desconfiat
que guaita i procura no ser vist

pinta d’obscur l’estança aprofitant la reforma del local
i riu amb dents corcades una vana felicitat

 

el món no té sexe
necessitaria els calçotets massa grans

ni cames per a sostenir un imperi de fang
ni braços ni ales ni cor
ni batega lliure la carn de la ciutat

 

a la lògia creixen les herbes entre pixums i l’asfalt
no hi ha prou mans per al combat diari

uns pocs cèntims són la penitència

 

hi ha un ban solitari curull de regalims
car la pluja l’ha espatllat
discurs escrit pel vent sobre la pedra

 

si mirem el cel
potser veurem àguiles vermelles de bec rovellat
projectant ombres damunt els vidres dels mastodonts comercials

si refilem l’interior del caixer automàtic
el hot dog entre cartrons ens retrà la distància
i de segur abolirem la set i la gana en un instant

 

llorers per a l’invicte que ha fet la cursa en temps escàs
el panteix als pulmons i a la boca l’àcida bromera
tast d’eternitat
marxa triomfal

 

de roig la sang
i de negre la pena

 

actius en la nit on ni els déus ens visiten per a fer-nos companyia
estriparem la paperassa que ens delata miserables romàntics sense destí
ni fortuna ni penyora
la computadora però bull el frenesí salvatge de la tinta
que retola a tort i a dret sense mirar pèl ni llicència
la lletra compassada
autèntica distància entre les causes primeres i qui les executa

 

és massa gran el fardell que hi ha a l’andana
per a pujar-lo al tren de les absències

amb feines la màquina haurà de creuar de nord a sud el país
del fred
encara el frec de les rodes i de les subtils confidències

 

el pinzell arrastra la pols mentre treballa el blanc del llenç
a poc a poc
sense pressa ni mandra
rutinàriament fent pessics d’humanitat en la carn de les
emocions

clamors
crits
i silencis

 

el tomb ebri contra el portal
mort de gana
la mort

inútil publicitat silenciosa

 

els plànols generals de la ciutat ens permeten cinc altures
per al pare
per a la mare
i per al fill

per al columbari sant
i per als de la troca municipal

 

fan mala cara els vianants en moments de pànic i sense
custòdia
uns trenquen a vermell
altres a groc
bastants muden a verd

els blaus són de verga
els blancs però ara s’han fet transparents

els colors no tenen amo
i són coses de l’art

 

la descomposició

l’escala
canta l’estrofa primera d’un salm
daurat de silencis

 

ofegues el desig amb l’argila de les avingudes

la plaça tipa de pampallugues
abans que la nit s’afarte de misteris
i visca la luxúria dels aromes genitals

 

piques de genolls contra el rastell de la vorera
fill d’un consum immoderat de solituds
a l’hora punta passa molta gent i cauen almoines
si fas mala cara i millor gest

a glops la realitat

 

amb tres cordes només
el violí canta Vivaldi

els gats contra les cordes
s’esmolen les urpes
i a grapats se’n surt la música impossible
al suburbà tebi de la gran ciutat

 

no és cert que un temps dolent
prepare un de millor
si tens paciència

el veredicte final marca la trajectòria
dels esglaons que sempre
i sempre baixen

 

la pell tibant de les galtes
no és l’acció d’ungüents cosmètics

és la mà redemptora del vent glaçat
qui modela el cutis als teixits facials
i sense esperança