Els collages d’Antoni Miró

Josep Sou

«Ars est celare artem»
Ovidi, Ars 2, 313

Quan parlem de «collages» fem referència, ben necessàriament, a quelcom de processual, o a alguna cosa que significa superposició estètica, i que barreja elements dispars que convergeixen en una superfície concreta per a passar a ser, o significar, una altra cosa diversa d’aquells elements previs constituents.

També podríem convenir que potser el collage puga considerar-se com un art de l’antiforma. És a dir, el trencament matèric inicial per a esdevenir una altra cosa sotmesa a processos sistemàtics de deconstrucció i reconstrucció sense gaires idees preconcebudes.

I en Antoni Miró (la pràctica que ens ha arribat des de l’àmbit de les avantguardes històriques, i potser de la mà dels Duchamp, Ernst, Malevich, Picasso, Ray etcètera), aquesta disciplina artística s’endinsa pels corrents diferencials d’un art de la maculatura. Doncs des d’una figuració lliure i culta s’endinsem pels límits d’allò conceptual, tot arribant a l’eficàcia del joc visual, i de l’estratègia compositiva que aprofita els materials, com si d’un enderroc hipotètic es tractés, per a possibilitar l’encontre amb les formes primitives subjacents i a la idea paradoxal de la pintura. En Antoni Miró s’hi du a terme una nova mirada múltiple de la realitat. I l’enginy creatiu assalta tot el conjunt per a fixar els elements que s’identifiquen, només en part, amb els formats d’una lectura deductiva.

L’artista Antoni Miró afavoreix la convivència de molts elements diversos, no obstant deixa entreveure la voluntat primera en les eines substancials de la seua composició: la cinta de carrosser, el paper i els cartons, els traços ràpids del pinzell a manera d’estilet figuratiu, i el trasllat de la idea inicial, conviuen, com hem dit, en la superfície de les seues propostes creatives.

O com si es tractés d’una subversió de les formes ancestrals, el pintor assaja els espectres circumstancials de les obres, també dels personatges que s’expressen als quadres, per afavorir la síntesi amb una nova manera d’esguardar, i les possibilitats, així, s’hi multipliquen en la reverberació ideal de la figuració intuïda. Tampoc podem deixar de banda, a manera d’aproximació elemental, significar les relacions que aquesta manera d’afrontar el fet creatiu guarda amb «l’arte povera», i les posteriors relacions amb el concepte (fins i tot revolucionari) «d’art ampliat», quan aquest abasta grans cotes de penetració, i també d’acceptació, social.

A pesar de tot el que hem dit, clar està, i com assenyala Marcel Duchamp (un dels principals representants i valedors dels corrents artístics conceptuals): «...l’art té el costum de llençar a perdre totes les teories artístiques», també en Antoni Miró correm el risc, quan fem una valoració estimativa del seu treball, de no encertar plenament les anàlisis. La ironia que recorre tot l’univers artístic del pintor ja és, per íntima vocació, suficient element nutritiu del quefer creatiu. Així, als extrems d’aquestes propostes que avui contemplem, infinites poden estar les lectures, també les aproximacions teòriques o els posicionaments valoratius, però sempre hi haurà el joc entremaliat d’un artista que, abans d’assajar la forja d’un nou objecte original, executa la salvaguarda de l’espai referencial del quadre, amb uns elements tan imaginatius com susceptibles d’esdevenir, per se, obres amb pròpia identitat i futur.

Antoni Miró, que assoleix a la seua obra, com hem dit, explícites referències de cultura (bastides sempre en la lectura aprofundida de tants estímuls, i esdeveniments històrics de tota mena), en aquest conjunt d’obres que avui exhibeix a l’IES Pare Vitòria d’Alcoi, executa un gir fantàstic, tot ajustant el seu treball, i la seua particular manera compositiva habitual, a coordenades lúdiques i d’intencionalitat precisa. També formula la pràctica d’una agosarada metonímia artística. Darrerament, així doncs, amb estudiades maniobres de substitució, els elements complexos troben una nova vida, i amb aquesta, nosaltres, des la talaia particular de la sorpresa, podem gaudir de la conquesta, o de la voluntat d’aixecar el vol en una i mil fantasies.