Salta al contingut de la pàgina principal

Antoni Miró, Viatge interior (sèrie Sense títol)

Josep Lluís Peris Gomez

Ensenyar la pell d’una innombrable realitat a través de la pintura

El triomf de la lingüística (de la imatge) s’ha produït en el precís moment en què la informació es desenvolupava com a poder i imposava la seua imatge de la llengua i del pensament d’acord amb la transmissió de consignes i amb l’organització de redundàncies
Gilles Deleuze/Claire Parnet, Diàlegs

Com a fragments d’una inabraçable i complexa pell de realitats, així el llenç romput a trossos o els quadres, reflectint eixos mateixos retalls de la pell immensa i innombrable d’actuals realitats, a través de la mirada sorprenent i incisiva de l’artista alcoià Antoni Miró. I és que la nova sèrie pictòrica del conegut i polifacètic autor plàstic Antoni Miró s’endinsa de ple en un nou tractament de les imatges pictòriques, a través del qual el llenç gruixut evidencia la trama granulosa i mostra la rugositat de la pintura i del pinzell, després d’un procés digitalitzat d’aquestes mateixes imatges. El llenç, d’aquesta manera, esdevé mitjà i suport d’una forma suggeridora de mirar la mateixa realitat que els mitjans de comunicació ens ofereixen abusivament a través d’ambigües i descontextualitzades visions que quasi mai aporten un acostament equidistant a la complexitat de qualsevol realitat mostrada.

Són trenta-cinc les obres que completen aquest recull sota l’epígraf de Viatge interior, totes pensades i preparades pel pintor per iniciar una nova etapa plàstica en què experimentar algunes innovacions tècniques, el suport en llenç gruixut i el tractament digital previ de les imatges pintades en acrílic principalment, i són trenta-cinc composicions de formats mitjans a manera de cròniques concretes i fragmentades d’una mateixa visió torbadora de l’actualitat, descrita per la mirada aparentment innocent o imparcial de l’autor, si no fóra per la subtilesa d’una narrativitat implícita en els detalls concrets de cada quadre. Un fil conductor a manera de discurs irònic recorre tot el conjunt de l’obra en què la narració concreta del fets reals es van tramant amb paradoxals elements visuals plens de sarcasme, joc imprevist o ambigüitats calculades. La realitat mostrada és reinterpretada pel pintor viatger, pel pintor investigador o pel pintor receptor d’imatges en un laberíntic mirall de multi-referencialitats icòniques.

Aquesta vegada l’artista es transmuta en viatger o turista escrutador de l’entorn urbà, es fa passejant de carrers concrets, d’arquitectures habitades i ell mateix es fa habitant de racons singulars, avingudes, monuments... (foto de turista de l’artista, autoretrat en grup...) i protagonitza presències en mig de multituds que recorren estacions de trens, aeroports o barris de les ciutats dels seus viatges (Europa, Cuba, Nova York, Xile, el Marroc, països de l’Est...). Aquesta condició d’observador errant li permet a l’artista contrastar irònicament l’experiència de les seues instantànies visuals de la realitat actual amb aquelles que els mitjans de comunicació de masses s’encarreguen de fer-nos servir de manera estereotipada i quasi emblemàtica, amb missatges tancats de paranys. L’artista, ara, s’ha proposat nodrir-se de la quotidianitat, beure directament d’allò més immediat i més visible, distanciar-se i desconfiar de les imatges emblema de la societat de la informació-desinformació? I és aquí on l’artista es separa en part dels plantejaments temàtics i dels enfocaments més estètics i idealitzants amb què va escometre la seua anterior sèrie Vivace, on els plantejaments ecosocials dominaven la major part de les seues composicions centrades en el paisatge, el món animal i la presència totèmica i devastadora de les màquines excavadores.

Després d’haver experimentat la realitat com un sorprenent òrgan vivent, complex i ple d’interrelacions ecosocials i ecomatèriques en la sèrie Vivace, Antoni Miró s’endinsa en l’aparent simplicitat de les imatges quotidianes i reals que ens ofereix el món urbà actual, qualsevol que siga la ciutat, el carrer o el fragment d’arquitectura habitada, sempre que hi aparega bategant la vida. La mirada de l’artista Miró s’ha deixat dur per la força intuïtiva que comporta la curiositat receptiva cap a l’entorn més immediat que és la ciutat, qualsevol ciutat -coneguda experiencialment o coneguda a través d’imatges estereotipades dels mitjans de comunicació-, però sempre eixe mateix escenari urbà on batega amb força la vida, on es desenvolupen històries concretes encara que ocultes i sorprenents.

Antoni Miró entén que és la realitat nua -aparentment silenciosa o sense mostrar evidents enigmes que l’expliquen- aquella que, de debò, sorprèn el visitant i és així, doncs, com cal mostrar-la, ja que s’endevina molt més rica i poderosa que si la filtrem a través de les idees convencionals i preconcebudes. Realitat i mirada escrutadora sense cap mena d’artifici discursiu o pictòric, trobada clarivident dels signes que ens donen les claus de la cultura, de l’entorn, del trencaclosques del temps històric o l’actualitat, viatge real o imaginari a través dels conflictes que esclaten devastadorament, que ens pertorben i intranquil·litzen, encara que mirem sempre a altres llocs o punts d’interès informatiu menys incòmodes... passeig, viatge o itinerari d’imatges que el pintor utilitza per comunicar una experiència individual, però també col·lectiva, i que l’espectador pot arribar a empatitzar, si més no a enriquir, amb la seua experiència com a observador. 

Viatge interior. A través d’un itinerari d’instantànies o fragments de la realitat

Viatge interior des d’un itinerari aparentment seqüenciat en instantànies epidèrmiques, en empremtes o petjades de realitats radicalment exteriors, visibles als ulls de qualsevol espectador però que l’artista és capaç de fer presents tot inferint-les un altre sentit iconogràfic, una altra significació que va de l’al·legoria postmoderna a la més devastadora ironia o, fins i tot, cínic simbolisme.

La nova sèrie Sense títol de la qual forma part aquest conjunt Viatge interior que ara presenta l’autor per primera vegada arranca de l’anterior Vivace, ja que manté elements plàstics i temàtics propis de l’univers ecosocial, així com de la poètica figurativa que caracteritzava l’anterior aproximació pictòrica al món de l’ecologia i les seues relacions intrínseques amb el paisatge, la natura i els objectes. En canvi, ara, l’artista escomet des d’altres perspectives programàtiques i visuals els principis de realitat que inspiren cada obra, com un tot fragmentat, disseminat i aparentment inconnex que cerca la complicitat interpretativa de l’espectador. El pintor enfronta la seua pròpia poètica visual -que es serveix també d’imatges dels mitjans de comunicació- a les possibilitats experiencials i redefinidores de les imatges i el seu impacte ètic i estètic en els ulls alfabetitzats de l’espectador.

A partir de nous paràmetres compositius i d’un ús més elaborat de les tècniques de recreació de les imatges de la publicitat, la televisió i d’Internet, Antoni Miró aconsegueix interioritzar un món concret i real que a tothom ens envolta i del qual formem part. L’actualitat més rabiosament present a través dels conflictes bèl·lics, la multiculturalitat, la desproporció de les polítiques repressives, la asimetria entre el primer i el tercer món... la injustícia latent en els diferents escenaris socials, junt a imatges de personalitats rellevants de la cultura o la política fetes emblema, al·legoria o reclam ideològic, tot plegat apareix, indistintament, arreplegat en cada fragment o pell de realitat que el pintor ha sigut capaç de transferir -des de la seua mirada estètica i qüestionadora de la realitat- a la tela o llenç que esdevé estampa contemporània, calcomania plàstica o finestra pictòrica a la tossuda realitat inventada i resignificada pel poder mediàtic que controla l’univers de les imatges.

Un enfocament més personal i més rigorosament concret va definint els temes de cada quadre, l’experiència singular i totalment identificable que l’autor ha sentit en cada situació de clarividència estètica o d’impacte emotiu la trasllada al llenç i atrapa cada fugaç moment o trobada afectiva amb els objectes, persones o esdeveniments i els reelabora en un procés primigeni i pictòric per a poder així tramar un discurs visual i comunicatiu que es plasma en cada quadre. El pintor, d’aquesta manera, ja no mostra la pintura d’una bicicleta modèlica o estereotipada (com feia abans en la sèrie Vivace), ara pinta eixa bicicleta nugada a un senyal concret d’eixe carrer -Via Appia, 2002, 116x81- d’eixa coneguda ciutat de Roma.

L’artista ja no necessita definir amb una tècnica versemblant o realista un objecte o una figura impactant (en Vivace les feres salvatges, les excavadores o els paratges desolats pel fem); en aquesta nova sèrie atrapa, elabora i reinventa cada imatge real amb la seua història pròpia, cada imatge apareix totalment contextualitzada en el seu entorn, amb nom i identitat. Si l’autor ha decidit posar com a títol a aquesta nova etapa pictòrica Sense títol, això ho ha fet just per contrastar encara més la concreció i la identificació inequívoca de cada imatge en cada quadre, ja que en cada obra roman una verificable narració instantània, més o menys visible o oculta, carregada de sentit i amb una clara intencionalitat comunicativa.

No cal un títol a tot aquest conjunt de pintures o “àlbum de fotos”, pintades a mà, que Antoni Miró ha elaborat tan delicadament, perquè es tracta d’un acostament íntim -però també transferible- a l’enigmàtica i decebedora condició humana. El pintor s’ha proposat relatar-nos unes quantes històries reals que cada dia presenciem, atònits o indiferents, al davant de les poderoses màquines que vomiten imatges i que decideixen l’estat general de l’opinió pública, i ho ha fet, conscient de les possibilitats comunicatives d’aquestes mateixes imatges desproveïdes del suport tecnològic dels mitjans audiovisuals. Aquestes històries concretes traslladades de les pantalles de l’ordinador o de la televisió als àmbits més serens i reflexius de la pintura i de la sala d’exposicions incideixen d’una altra manera en la consciència de l’espectador, les possibilitats d’interpretació i comprensió dels fenòmens mostrats poden adquirir més eficàcia i ser menys alienants. Antoni Miró ens les mostra amb una fina ironia mesclant el viatge exterior (artista fent de turista que fotografia i pinta la gent i els conflictes - Mala carrera, 2002, 116x81, Rambla, Canaletes, 2002, 95x65), amb el viatge interior (artista que s’expressa pintant objectes reals carregats de misteri o poesia- Via Appia, 2002, 116x81, Cap a la dreta, 2002, 81x65).

Hi ha obres en què l’artista evoca la seua experiència emotiva, la sorpresa d’una imatge colpidora, la singularitat d’un objet trouvè a la manera de Duchamp, i en aquest tipus de quadres aconsegueix una mena de composicions pictòriques que s’aproximen a l’univers estètic de la poesia visual de Joan Brossa, ja que introdueix breus, però contundents jocs de paraules, de conceptes i de visions plàstiques que ajuden l’espectador a fer-se còmplice d’una activitat mental, la de l’autor, completament lúdica i oberta a múltiples interpretacions, totes possibles i correctes. L’autor genera, així, un espai compartit amb l’espectador en què la ironia i l’ocurrència ocupen un plànol central de significació i de sentit, com és el cas d’obres com ara Excava-mala, 2002, 92x65, Gata negra, 2002, 81x116 o Tele-censura, 2002, 50x65. En totes aquestes peces l’autor convoca l’observador a llegir un missatge obert a diferents contextos sempre reformulats des de l’experiència concreta i sentit crític del potencial espectador, en tots el sarcasme i la ironia estan presents i contrasten amb la gravetat temàtica de la resta d’imatges en què es reflecteixen els conflictes o la devastació.

L’aparent viatge exterior de l’artista a través d’imatges de realitats socials plenament urbanes i contemporànies mostra la paradoxa d’un món civilitzat que s’ensorra front a la praxi irracional de la guerra, conseqüència de la cobdícia i la prepotència de les societats més avançades representades per la lògica del poder i de les armes. La societat civil com a víctima, els xiquets i les xiquetes, la gent gran, en definitiva, les innocents víctimes de la maquinària de la mort i de la devastació adquireixen en la pintura d’aquesta sèrie un paper protagonista i rellevant (Afgana i xiquet, 2002, 116x81). Les imatges emblema com Manhattan crack, 2002, 116x116 en què la rugositat del fons es fa encara més palesa indiquen la fragilitat i la vulnerabilitat d’aquest sistema socioeconòmic que és el neoliberalisme més atroç i sense matisos, i que és la causa principal de tota mena de conflictes polítics i d’injustícies programades. La realitat tal com és mostrada per Antoni Miró pot superar narracions ficcionades sobre la condició humana, i és per això que les imatges elaborades a través de la seua pintura adquireixen eixe especial impacte que la televisió o el cinema són capaços de dissimular, alterar i manipular incorporant qualsevol tècnica de desviació pròpies de la propaganda política o de la publicitat.

La pell de la innombrable realitat es fragmenta en imatges que ens relaten la desgràcia i la impotència col·lectiva de les dones i homes concrets que pateixen la injustícia, la misèria, la destrucció o l’abús del poder (Intolerància, 2002, 116x116), també dels escenaris d’eixos esdeveniments desafortunats, de les obres petulants i arrogància de les cultures dominants manifestes en grans monuments (Columnata a boqueta nit, 2002, 116x81), dels conflictes mai resolts (Palestins presoners, 2002, 65x81), de la innocència de les víctimes (Manhattan people, 2002, 116x116), en definitiva eixa imperceptible pell aspra de realitats visibles i d’heroïcitats ocultes i anònimes, però reals i concretes, és la que l’artista ens proposa com a testimoniatge plàstic a través de la seua tècnica i a partir de la seua mirada plena d’ironia i de sagacitat. I és així com el viatge vers l’interior que propugna l’autor té a veure amb l’experiència reflexiva i de descobriment a la qual el mateix artista s’ha estat sometent en el seu peculiar procés creatiu, així com en el procés i actitud individual que ha anat interioritzant al llarg de l’experiència del viatge.

Però també cal destacar que aquest moviment introspectiu és fruit de la seua predisposició receptiva i crítica vers l’allau d’imatges de desolació i d’injustícia que li arriben -com a qualsevol ciutadà- a través dels mitjans de comunicació de masses. La sensibilitat i el coratge que emergeix des de la indignació i la ràbia front a la impotència que sentim molts ciutadans d’avui davant la barbàrie i l’abús del poder polític i econòmic estan en la base d’eixe compartit moviment d’introspecció o viatge interior que obliga al testimoniatge i a l’acció civilitzada però contundent i de denúncia, i és just aquesta mena de percepció de realitat compartida i solidària la que explica el discurs subjacent en la poètica i en la plàstica que emanen de les mans del pintor Antoni Miró en aquesta sorprenent i suggeridora nova etapa.