Vivace, d’Antoni Miró. Salutació d’una nova sèrie

Jordi Botella

I

És obvi que tota creació artística es mou per un impuls, una embranzida, un colp de timó que actua enèrgicament sobre la nostra existència i ens obliga a executar determinades accions. Altres voltes aquest sacseig que ens somou de sobte produeix una reacció contrària: atura l'impuls i acte seguit l'ensinistra. Com si ens fes por fer un pas avant, ens estimem més reconcentrar-nos.

Enmig d'aquest estira-i-arronsa, l'obra d'art sembla un joguet entre les mans de dos xiquets, un d'ells neguitós per apropiar-se'n, i l'altre desficiós a força de mirar-la.

Aquests dos tipus d'artista s'assemblen a allò que deia Julio Cortázar respecte de les diferents actituds que adopten els escriptors front a la novel·la i el conte. Cortázar deia del primer, emprant un símil boxístic, que acabava guanyant per punts, i del segon que vencia el contrari per KO.

El creador cargol s'espera a “vore-les vindre” i acaba vencent el monstre, que en forma d'obra d'art el mareja dia i nit, deixant que ell mateix s'esgote, abandone el combat o es rendisca davant la constància de l'artista per traure-li tot el suc possible.

El creador serp, en canvi, i a pesar de ser tan tastaolletes com el cargol, acurta el combat i conseqüentment l’agonia del contrari. Tanmateix, mentre el creador cargol s'acarnissa amb l'obra d'art fins arribar al moll de l'os, el creador serp, si bé fa diana més prompte, a voltes es troba amb feres tan traïdores com la rabosa que, fingint-se morta, escampa el poll en una badada del creador.

Antoni Miró és un dels pocs pintors capaços d'alternar una creació reflexiva i continguda amb una creació esperonada per l’impacte immediat. La tenacitat del cargol i l'efecte de la serp.

Al llarg de la seua trajectòria, Antoni Miró ha sabut companejar ambdues possibilitats. Gràcies a una clara voluntat de "servei públic" en forma de denúncia, reflexió irònica sobre l'art o compromís amb la rebregada història i l'aigualida llengua del nostre país.

Juntament amb altres artistes, Antoni Miró ha sabut demostrar que la bellesa no era irreconciliable amb l'estirabot oportú, i que si la cultura havia d'arribar a grans sectors de la població no era per a fer de l'art unes beceroles, sinó un plaer al qual tenen dret totes les persones. 

II

La meua salutació a la sèrie mampresa per Antoni Miró sota el lema Vivace va dirigida a tots els creadors que a les acaballes del segle aposten per la vida. A pesar de tot, és clar. A pesar dels cadàvers que arrosseguem a les espatlles i dels titelles que ens conhorten amb pilmes de progrés, consum i totes les meravelles d'un estat de beneïts. A pesar de tot això, encara serveix una carta en la mànega. Potser perquè després de vore com desapareixen els deus i els paradisos, ens ha arribat l'hora de proclamar l'estat de la innocència.

Desproveïts de qualsevol dogma, els artistes —i el que és més important, els ciutadans— a hores d'ara s'acaren a la creació, i a la vida, amb un sol bagatge: ells mateixos i el seu llenguatge. En una circumstància com l’actual en què ja no ens valen de res les coartades, els creadors ja no poden confiar que una picadeta d'ull a l’espectador aclarisca un missatge que la mateixa obra no resol. La rosa no necessita de cap sonet per a ser més perfecta.

Amb la sèrie Vivace d'Antoni Miró tenim una prova d'aquesta nova actitud. Perquè el pintor alcoià, després de recórrer camins que feien prevaldre la reflexió sobre la passió i el sarcasme sobre l’espontaneïtat, torna als seus orígens sense perdre l'ofici guanyat llenç а llenç. Crema les naus i surt nedant, però amb més vigor que abans.

Habituats com estàvem a la seua voluntat cartesiana d'esgotar un tema fins a les seues últimes possibilitats —siga contingut social, nacionalista o metaartístic...— i a una expressivitat tancada en les seues referències, Vivace representa una forta alenada en l’obra d'Antoni Miró. Hi ha una "exteriorització" per la qual tota l'energia que abans romania encotillada per uns motius que es remetien ells mateixos, ix fora del quadre per tal de retornar al seu punt d'origen: la realitat i no l’obra d'art.

La seua obra anterior, com un peix que es mossega la cua, girava al voltant d'uns cercles concèntrics sobre els quals l’esguard de l’espectador actuava com l’efecte d'una pedra sobre l’estany. Com un precís artefacte de rellotgeria, amb l’esguard es bellugaven tota una cadena de mecanismes que assolien sentit per l’associació d'idees que despertaven. Així, de sobte, Les llances de Velázquez eren la humiliació dels catalans davant el poder espanyol, o damunt del cap d'Espriu s'amuntegaven les dramàtiques figures del Guernica en un connubi de la guerra terrible i el pacífic desig de viure, com deia el poeta, “eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat”.

Tot aquest esforç de síntesi i concentració responia a una “interiorització” per la qual l’obra d'art restava subordinada envers una postura crítica respecte de la nostra història, artística o política. Amb la sèrie Vivace no desapareix aquest to revulsiu que abans quedava més explícit. Més bé ara deixa el camp lliure a l'esguard dels altres de manera que, sense renunciar a la voluntat crítica que de sempre ha caracteritzat l'obra d'Antoni Miró, el contingut de l'obra no haurà de remetre's a altres motius —en un cercle perillós que a la llarga podria esdevindre un atzucac per al pintor— producte de la cultura, sinó de la imaginació o l’experiència dels ulls que la miren.

Així, doncs, observarem que en eixe “desig total” d'ara, obert i sense cap mena de prejudici, ja no tindran solament cabuda les reflexions estrictament artístiques o polítiques. Restant didactisme a la seua obra, Antoni Miró no gira l'esquena al compromís que havia amarat la seua trajectòria, ben al contrari el multiplica. Perquè, per damunt de la urgència del període anterior, batega ara la necessitat d'anar més enllà, trascendir la immediatesa i tocar fons. Com si per beure's de veres el món real s'hagués capbussat del tot i, després de conèixer els límits, tornàs a la superfície.

El compromís, doncs, ja no queda establert “a priori”, ni sotmés a cap lema. Amb Vivace s'endinsa, amb gran risc, en un territori vague i, alhora, més concret que en totes les sèries anteriors, possiblement més coherents però també més hermètiques per la seua subordinació envers un missatge previ.

El compromís ja no afectarà sols una parcel·la —artística, nacional o ideològica— sinó una totalitat. Ja no quedarà enregistrat en un marc de complicitats sinó en un univers lliure. No exigirà una reflexió sobre la història, la cultura o la política perquè aquestes tres baluernes —només vàlides per a taxidermistes— amb la seua tenebror de sagristia no deixen vore les coses de la vida. Al capdavall, el veritable compromís.