A Antoni Miró

Ernest Contreras

Una visió, diguem-ne cronològica, dels treballs artístics d’Antoni Miró, pot conduir, em sembla, a una interpretació errònia del seu “sentit” artístic, de la seua significació estètica i ètica davant les contradiccions, les lluites i les recerques de l’art dels nostres dies. En primer lloc, existeix el perill de confondre la llibertat reflexiva de les seues experiències –pintures i escultures– amb la inseguretat o potser el mimetisme que tant de sovint trobem en els treballs dels joves. O, per l’altra banda, el tarannà inconformista amb el que Antoni Miró renuncia a la consagrada llei comercial del “made of” que diuen “personalitat” amb –i ja és irònic– una suposada manca d’unitat ideològica en els seus productes artístics.

El perill –o els perills- s’allunyen de seguit si tan sols el contemplador de les obres d’Antoni Miró s’endinsa, en acabant la primera part de l’espectacle estètic –la purament visual, la que es crema entre els ulls que miren i les matèries estructurades en l’obra– en les motivacions i les intencions de l’artista. Veurà, llavors, un grapat molt concret de fets que es mantenen, fermament, al llarg de tot el camí trepitjat, fins ara, per Antoni Miró: fidelitats –una mostra, no tan marginal com pot semblar, és la dedicació de l’exposició a Salvador Espriu– i repulses, dubtes i afirmacions són, sempre, la seua finalitat: l’home i tot el que és de l’home –de vegades, i moltes, per a mal– se’ns ofereix, amb força solidària, més enllà dels papers, dels llenços, dels ferros, dels colors...