Sobre art i llenguatge –a manera de preàmbul–

Romà de la Calle

“L’artista es fa cada vegada més exigent, difícil i més descontent de la sena pròpia labor, i el crític cada vegada més caut en els seus judicis i més fervent i profund en les seues secretes admiracions”.
 Benedetto Croce (1913)

Prologar un estudi del professor Wences Rambla sobre la pintura d’Antoni Miró suposa –directament, per a mi– retrobar-me de nou amb aquella marcada comunitat de traços que, en bona mesura, considere que caracteritza i relaciona ambdues personalitats, alhora que, tal ocasió, m’ajuda també a rememorar, de forma simultània, dos rellevants i significatius graons d’una vella amistat, que segueix sent estretament compartida.

Coneixent profundament tots dos, com és el cas, puc afirmar –de bell antuvi– que el binomi constitutiu del present llibre implica, abans de res, l’entrecreuament de dues marcades obsessions per la minuciosa perfecció, així com per la inesgotable i insistent cerca del detall, la suggerència i el matís per a, d’aquesta manera, poder millor resoldre, adequadament, l’estructura definitiva del conjunt.

Tanmateix aquest denominador comú –d’abast més aviat metodològic– que certament recorre i presideix les seues activitats corresponents, i al qual m’acabe de referir, no esgota la nòmina de trets compartits, tot i que les seues persistents estratègies d’indagació no deixen –cap de totes dues– badalls per al mer atzar, la improvisació sobtada o la conjuntural indeterminació.

Hom diria, per tant, per la detallada lectura d’aquest sòlid i extens estudi –dedicat en el seu conjunt a la plural trajectòria artística d’Antoni Miró– ens converteix, com a lectors, en testimonis immediats del suggerent encontre hagut entre dos esperits potser profundament cartesians, afins en la seua tasca de llançar, sobre els corresponents objectes de la seua dedicació, una conformada xarxa d’opcions clarament estructuradores, sustentant de la pròpia visió de la realitat i suggeridora a més de les perspectives que, en darrera instància, emmarquen i constitueixen així mateix les seues respectives històries personals.

Sens dubte, vore és construir. I el professor Wences Rambla –en el seu ampli apropament teòric, crític i històric al diversificat quefer d’Antoni Miró– ens ofereix, pas a pas, el recorregut investigador de les seues pautades reconstruccions, el resultat dels seus sistemàtics esforços analítics i el mapa –en fi– utilitzat per la seua mirada deconstructiva i escrutadora, en els seus pelegrinatges.

D’aquesta manera, convé reconéixer que el fet de seguir el fil del discurs i de transitar, amb la deguda atenció, pels mesurats meandres del seu llenguatge implica precisament passar de l’àmbit d’allò privat –és a dir de l’experiència estètica rememorada, davant de cada obra, per la sensibilitat i el propi gust– a la constatació critica desplegada (gràcies a la construcció del dilatat text) al voltant del domini d’allò públic.

Sempre he pensat, per la meua part, que l’acció crítica necessita instal·lar-se, en el seu complex desenvolupament, precisament a cavall entre allò públic i allò privat, és a dir entre l’enriquida experiència, estrictament personal, front а l’obra i l’adequada apreciació, justificada i exposada a través de l’elaboració del text. O siga que, en resum, el crític es mou entre el record i el testimoni.

D’ací que sense la solvent mediació del llenguatge, és a dir sense les distintes funcions comunicatives que vehicula la construcció del discurs crític no podria efectuar-se la transició de l’àmbit privat al context públic –en la pràctica de la crítica–, allí on és menester arribar, perquè també el lector exigeix i exercita així mateix els seus innegables drets front al text.

Des de tal perspectiva, l’estudi de Wences Rambla s’articula directament –com singular aplicació didàctica a la pintura d’Antoni Miró– al voltant de tota una enllaçada sèrie de plantejaments teòrics, assumits, sense cap dubte, com instruments teòrics forts de cara a les successives anàlisis i argumentacions encadenades que recorren tota l’extensió de l’assaig.

Cabria afirmar rònegament que, en aquest cas, l’investigador, partint de la reflexió estètica, transforma l’opció crítica en una particular coartada per a la validació dels seus interns pressupostos, sistemàticament projectats –amb sorprenent parsimònia i avaluada matisació– sobre l’itinerari pictòric d’Antoni Miró.

D’aquesta manera, gairebé com un curiós manual per a la mirada inquisitiva, es van desgranant, amb evident detall, els diferents capítols, monogràficament centrats, a la vegada, en les diversificades vessants i facetes que –segons les estratègies expositives de l’autor– sustenten l’univers pictòric estudiat. I és així com se’ns invita a acompanyar el professor W. Rambla en els seus encontres de l’art amb el llenguatge.

Sent sincer, he de confessar que cada vegada m’atrauen més les creixents possibilitats que ofereix l’art com genuí lloc de reflexió. Cosa que, per cert, té molt a vore amb el fet que el tarannà virtualment subversiu о fonamentalment no idèntic de l’art no és mai alié a que l’enigma li és, d’una o altra forma, sempre inherent. Inherent, àdhuc, fins l’extrem mateix de poder afirmar –refermat per la certera mà de Th. Adorno– que “totes les obres d’art, і l’art mateix, són enigmes”.

Tanmateix, no per això es tractarà, ni de bon tros, de formular –per la meua part– que l’enigma propi de l’obra d’art consistesca a ser –aquesta– una mena de particular trencaclosques encara-no-resolt o a mancar –ella mateixa– de tota possible significació. Més bé caldria subratllar resoltament que tal caire enigmàtic no és alguna cosa, sense més, extern a l’obra d’art sinó que, de per si, estrictament pertany a la seua mateixa essència problemàtica. Aqueixa és l’autèntica clau de la qüestió.

Potser per aquest concret motiu l’enigma estiga més enllà de ser un estricte problema hermenèutic, que afecte exclusivament l’exercici de la crítica d’art, tot i que –de nou Th. Adorno– “el tarannà enigmàtic de l’art sobreviu –fins і tot– а l’aguda interpretació que геїх a abastar una resposta”, en no estar sols directament localitzat en allò que podem experimentar en l’experiència estètica. De fet l’enigma es troba inscrit en l’obra d’art com alguna cosa sempre resistent a la mateixa interpretació i que exigeix i postula més bé, una i una altra vegada, el ple desenvolupament reflexiu en el seu propi entorn.

No en va l’art sempre expressa i oculta en simultaneïat. I –com, supose, em concedirà el professor W. Rambla– som màximament conscients del seu caràcter enigmàtic quan intentem i no ens atrevim, amb insistència, a transportar l’obra cap a àmbits on ella mateixa no pot ja directament explicar-se, és a dir cap al domini de la racionalitat. I paradoxalment en aquest curiós enclavament –on el caràcter enigmàtic frega la discursivitat– és on s’instal·la la reflexió.

Per què no admetre el símil –sembla voler dir-nos, de reüll i a cada pas, el professor Wences Rambla– que l’art siga un camí que corre justament en paral·lel, amb les seues connexions i múltiples convergències, a la pròpia reflexió estètica? Potser siga aquesta la veritable hipòtesi de treball que –a la meua manera d’entendre– subjau a tot aquest documentat estudi sobre l’obra d’Antoni Miró.

Sens dubte, en bona part de l’activitat artística actual es produeix una fructífera trobada entre la memòria de les imatges i la pluralitat de procediments i estratègies pictòriques, reciclada també a la vegada –tal activitat creativa– amb el combinat i eficaç recurs a altres mitjans expressius. Es així com l’aparent immediatesa de la practica artística es trena, de fet, en total intimitat amb la mirada històrica, alhora que la reflexió accentua la seua paral·lela projecció sobre el propi quefer.

Per suposat, en tal conjuntura, la resultant mirada sobrecarregada esdevé protagonista –com bé sap i practica Antoni Miró– de quantes metamorfosis de la memòria deambulen pluralment per l’escena de la representació contemporània.

L’art, doncs, es presenta així mateix recursivament transformat en reflexió pragmàtica sobre el corresponent quefer artístic. I justament en aquest encontre plural de registres plàstics, figuratius i conceptuals és on s’incardina, en última instància, l’autèntic enigma de l’exercici artístic, a cavall sempre també entre l’autonomia i la pròpia funcionalitat. Cosa que –com és ben sabut– directament es replanteja, amb assiduïtat, en la dilatada activitat pictòrica d’Antoni Miró.

Per cas no és aquesta, concretament, una de les rellevants polaritats en què s’inscriu i manifesta la vocació enigmàtica del fet artístic?. Com preservar, a ultrança, l’autonomia de l’art sense comprometre-hi –pari passu– la seua possible funcionalitat?

Al cap i a la fi, igual com la vida penetra en l’art, així l’art actua en la vida, encara que realment la xarnera que possibilita aquest complex engranatge –entre art i vida– no deixe mai de complicar-se amb tots els múltiples interrogants que presideixen les seues respectives existències.

Bé que és cert, com s’ha dit, que quan l’enigma habita la pintura –junt als valors plàstics que substancialment la constitueixen– mai no està absent del procés de la seua gènesi l’autoreflexió. Potser per això “les endevinalles repeteixen en broma allò que seriosament fan les obres d’art”, com li agradava de reiterar, quasi amb aparença de boutade a Theodor W. Adorno.

És possible que –darrere del que simplement ací s’ha apuntat– hi reste un poc més palés el principi que tant el genuí quefer artístic com la consolidada activitat crítica es perfilen com reflexions pragmàtiques relativament autònomes, que en bona mesura discorren, tanmateix, en paral·lel, sobre l’horitzó dels enigmes compartits. Auto reflexió artística i reflexió crítica s’imbriquen, doncs, molt sovint. I en aquesta crucial conjuntura es donen la mà –en l’assaig que amb aquestes línies prologuem– totes dues intenses mirades que discorren per les seues pàgines.

Acompanyem com a lectors, dèiem més amunt, pas a pas els plurals recorreguts del professor W. Rambla, en aquest encontre, que estableix, de l’art amb el llenguatge. En realitat se’ns invita a comparar les respectives construccions i les interrelacions metalingüístiques que s’articulen entre tots dos protagonistes.

Com artífex additus artifici, se’ns presentaran, una i altra vegada, les abundoses i conegudes relectures iconogràfiques del propi Antoni Miró: imatges de les imatges, disposades a ser minuciosament analitzades, al tall de la reflexió desenvolupada sobre les distintes sèries de la seua producció artística.

Philosophus additus artifici, ens facilitarà els seus paràmetres teòrics i històrics, la mirada sempre diferida i atenta de Wences Rambla, per a millor legitimar, així, les seues enllaçades apreciacions estètiques a propòsit de les propostes pictòriques.

Tanmateix, didàcticament, en aquest joc de seriats contrapunts que recorren el present assaig, Poètica i Crítica –en realitat, com dues cares de la mateixa moneda– condueixen i remeten al lector cap al nucli mateix del fet artístic, és a dir, a la flagrant presència de l’obra, amb la qual –pel seu compte– haurà, a la fi, d’encarar-se per si mateix.

És un fet evident que tota obra fa que parlar i així mateix necessita ser parlada, encara que el llenguatge de la crítica –baraneta i índex– dega cautelarment considerar-se com efecte pragmàtic de la pròpia obra, al voltant de la qual es trena i articula la pròpia existència de la crítica, en la seua relativa autonomia.

És així com convindria que ens aproparem obertament a aquest singular tête à tête establert entre Antoni Miró i Wences Rambla, atents –per la nostra banda– al seguiment de les dues mirades, compromeses –ara– simultàniament i conjunta en una única i lloable aventura editorial.