Lloc on va ésser mort Al-Azrak

Vicent Andrés Estellés

Potser, aquest, sols és un text polític.

 

Potser l’empeny alguna voluntat,

algun esforç amargament polític.

 

Però m’agradaria, si no us molesta massa,

que no oblideu els altres textos que tant m’estime,

des d’aquell de Ciutat a cau d’orella a Hamburg.

 

Potser trobeu alguna coherència,

l’acompliment sever d’un manament,

la voluntat de servir el meu poble

pels vells camins, torturats de vegades,

d’un idioma vàlid per a tot.

 

Jo he cantat l’amor d’una ciutat,

com he cantat l’arrap de la postguerra

-més que un arrap: vosaltres ho sabeu-;

com he creuat dies de lleugeresa

i m’he endinsat en nocturn sentiment.

 

Però ara us deixe un text escrit amb una clara

voluntat constructiva, de doctrina d’aladres,

dispositiu de pedres. Voldria arribar, ara,

ara que ja m’arriben les tristes darreries,

a certituds serenament polítiques.

 

Per això escric pàgines de combat.

 

Aquella nit de barrancs successius

i lluna gran, més bé espectacular,

no se me’n va de la memòria, no.

 

Barrancs només, precipitats, caient,

 

sempre caient, muntanyes successives!

 

Mai no han deixat de caure les muntanyes.

 

Ací Al-Azrak va perdre la batalla.

 

Això ens va dir Toni Miró, sol·lícit.

 

Oh aquella nit des d’Alcoi a Alacant!

 

Muda la nit, de tan augusta amplària,

entre barrancs i cavallons de soles.

 

Errava un nom d’elegia calenta.

 

Toni Miró digué el nom: Al-Azrak.

 

Monarca amarg, cabdill de la derrota!

Un avalot de cavalls fugitius.

Intemporal, pujava aquella nit

de lluna gran de pietós propòsit.