Salta al contingut de la pàgina principal

Les ciutats com a context i/o com a protagonistes de la representació

Romà de la Calle

–Reflexions sobre la pintura actual d’Antoni Miró–

Opus laudat artificem

Art i ciutat han estat sempre, al llarg dels segles, dues nocions pràcticament inseparables. Diríem que l’un i l’altra s’han mogut operativament en àmbits paral·lels. La ciutat ha generat històricament la reflexió i el diàleg del seus ciutadans en determinats espais, tot construïts per a aquesta finalitat de convivència pactada i democràtica (la força del poble), al mateix temps que també ha propiciats espais especialitzats de mostració artística, com a domicili protocol·lari de les Muses (l’origen dels museus).

En realitat, ciutats o pobles, vil·les o metròpolis, no sols han estat –com a contexts vitals– nuclis residencials de les persones i dels seus quefers, dels seus desigs i preocupacions respectives, també s’han convertit, per sí mateixos, en temes bàsics de la representació artística de totes les èpoques, en fons patrimonials fonamentals per a la cultura. També, per descomptat, de la nostra.

Ha estat, aquesta, una manera adient i efectiva d’aportar testimonis plàstics i visuals de la seua existència complexa i compartida. Doncs que no sols ens parlen de la fisicitat dels edificis; també ho fan de l’ombra viva dels seus ciutadans i ciutadanes, dels seus camins de lluita i de fruïció. No sols la denotació se’ns imposa amb tota la força referencial; també les connotacions ens faciliten, per la seua banda, l’aire definitiu que aporta la presencia interpretada per una mirada, per un batec o/i una subjectivitat. Siga gràcies a la fotografia o a la pintura, al gravat o al dibuix, les ciutats viuen dels nostres records, a la vegada que deambulen també per la nostra memòria impenitent, com a patrimoni immaterial, tot fent part dels nostres respectius museus imaginaris.

La memòria visual de les ciutats s’ha convertit en l’eix de la pintura actual de l’amic alcoià Antoni Miró. També és un camp que personalment m’interessa, fen recerca creixent de com ho fan altres artistes (pintors i fotògrafs en especial). En realitat, la memòria és un element constitutiu de la identitat de cada persona, de cada societat, de cada comarca i de cada poble. No es tracta, doncs, de fer amb les imatges una mena de historia de les ciutats. Més bé cal enllestir l’agüia dels records personals, dels nostres esguards, de les nostres experiències o de les nostres troballes.

De tan directes i reals que són les seues imatges de les ciutats, és sorprenent que s’avinguen tan bé amb la ficció –la qual, per la seua banda, apunta cap el possible, per combinació estudiada dels elements estructurals aportats, pel joc de formes, per la potencia de la geometria convertida en protagonista determinant i pels diàlegs cromàtics– que no amb una recerca racional de la veritat sociològica i històrica, que no és ni vol ésser el seu paper.

Comporten les imatges, com la memòria mateixa, una certa naturalesa tramposa? Penseu-ho tot el temps que calga. Sí, sens dubte. Però també és de veres que poden –les imatges– a través d’aquest artifici estètic i d’aquest llenguatge visual tan acurat, arribar a una certa –veritat poètica– (María Zambrano, tot seguint a Aristòtil) que la historia no podria il·luminar. I és que, de fet, nosaltres, amics i amigues meues, necessitem l’una i l’altra. Necessitem la ficció, la poesia i l’art, igual que també necessitem la historia, la veritat científica i la coherència filosòfica.

Crec que aquesta és la curiosa i sorprenen metàfora de fons de l’obra pictòrica del Toni Miró actual, que ens porta una i altra vegada les imatges selectives, tríades pel seu desig personal, de les ciutats del món. Vol dir-nos, crec jo, que hi ha moltes memòries visuals. Igual que hi ha moltes i moltes ciutats. No oblidem que la memòria sempre serà un element escàpol, fugisser, canviant, efímer, inestable, fins i tot, que més que revelar una veritat ens oferirà tot un seguit d’experiències, de mirades concretes fetes fum i lama. En l’art, els testimonis parcials –la contemplació d’una obra darrera d’una altra, que ens presenten tot el repertori de les ciutats– tenen més valor que la comprensió global del fet sociològic de la ciutat del qual es pot partir o al qual es pot arribar. En realitat, les memòries sempre són plurals.

Fins i tot, algú podria dir-me o preguntar-se si aquelles imatges de la memòria de les experiències de les ciutats –que Miró ens facilita, encadenades amb la cura d’una poeticitat perfeccionista– ho són connotativament del poder o volen reflectir l’ombra del subjecte que transita per elles, per la voravia, amb les mans buides i la mirada perduda?

No oblidem que les memòries col·lectives no es poden reconciliar; podran dialogar, suportar-se o trencar-se unes en front d’altres, però no pas reconciliar-se. I Toni Miró ens mostra no la seua, més bé caldria dir que ens ofereix les seues preferides imatges, fetes de moments de memòries encadenades i congelades per l’objectiu descarnat de la màquina, mai del tot anònima. Imatges de les imatges… de les imatges, m’agrada dir. Memòria de la memòria… de les memòries, podria afegir hi. Quina o quines són les correctes? Hi ha, per cas, memòries correctes, una vegada han estat reflectides al cinema, a la pintura, al còmic, a la literatura i fetes records personals, ben nostres? Són, de fet, jocs de ficció, móns propis, reflexos del possible, perfectament enllestits d’apetències estètiques i d’un desig d’ésser profanament ètics en els nostres comportaments, en la mostració d’uns fets construïts, d’unes obres imaginades, a partir de la realitat experimentada en els viatges, aventures i desplaçaments, gràcies als sempre inquietants jocs de la imaginació creadora.

Veritat poètica / veritat històrica. Memòria de les ciutats / ciutats en la nostra memòria. Estètica radical / política subsidiària. No oblidem que vegem la realitat externa, sovint tan culturitzada, com ens han ajudat a veure-la l’art, la publicitat, els mitjans de comunicació, el poder i la política, l’educació i el tot poderós context. Doncs diguem, valents, de cara a l’art nostre de cada dia, malgrat tot, en veu alta, com a darrera opció vital i decidida: nulla esthetica sine ethica, per descomptat, però també i és clar, digam en front de la vida quotidiana i de les nostres ciutats reals: nulla política sine ethica.

I tot això, Toni Miró ho sap massa bé. I per aquest motiu de compromís constant amb la vida, vol seguir i seguir pintant, un peu al Sopalmo i l’altre –com viatger impenitent que és– als més diversificats racons del món.