L’ànima d’una tradició i la festa, Antoni Miró, Suite MC

Josep Lluís Peris Gomez

Es a través d’un conjunt d’imatges -resoltes amb la tècnica de l’aiguafort- que reuneix aquesta Suite MC 2001-2002 com Antoni Miró ens ofereix la possibilitat d’introduir-nos en una sorprenent i complexa atmosfera habitada de misteri, tradició i voluptuositat on el pretext és, sens dubte, la festa de Moros i Cristians, però on la mirada de l’artista sobrepassa la mera descripció gràfica per endinsar-se en l’esperit contradictori, excessiu i enigmàtic d’una de les més singulars tradicions col·lectives de caràcter fundacional, commemoratiu i cíclic de la cultura valenciana.

Lluny d’intentar un relat visual planimèric, a manera de crònica en imatges de la festa, l’autor selecciona les situacions aparentment més anecdòtiques que conviuen en mig o al costat de les escenes centrals de les desfilades i cerca de trobar la vessant més humana i quotidiana de la posta en escena de la festa. Més que guiar l’espectador a través d’instants rellevants que expliquen la narrativitat dels fets que es descriuen i es rememoren en cada acte festiu, Antoni Miró fixa la seua mirada plàstica en els elements precisos que desvetllen una atmosfera envoltant on s’explica, sense necessitat de paraules, la sorprenent màgia, el deliri col·lectiu des d’on s’expressa l’ànima cohesionada d’un poble arrelat a la tradició, satisfet de la seua singularitat i orgullós de la seua pròpia història. Escenes com “pluja” o “el descanset” manifesten eixe acostament que fa l’autor a situacions inadvertides en el cos central de la festa, i on l’autor recrea eixa capacitat de la gent per viure.

La importància que adquireix cada mínim detall com ara l’escena del “trabuc”, junt a escenes de tipus costumista com la de “músics i timbals”, vertebren al llarg de tota la sèrie una coherent unitat coral d’imatges des de les quals l’espectador passa a formar part d’una manera lúdica i sensorial de tot un complex esdeveniment marcat per rituals al·legòrics, escenogràfics i, fins i tot, teatrals a través dels quals es desencadena tot eixe allau d’originalitat i imaginació col·lectiva, plena de colorisme, sensualitat i rememoració historicista que és la festa de moros i cristians.

La singularitat o, inclús, l’excepcionalitat d’aquesta tradició esdevinguda manifestació artística -on la música, la dansa, l’element coreogràfic i teatral es combinen d’una manera força enginyosa- cobren, sota la tècnica plàstica d’Antoni Miró, una especial vivacitat en combinació amb un tractament formal que li dóna una presència reverencial a les composicions, carregades de certa melangia poètica en cadascuna de les escenes dels gravats. D’altra banda, l’acostament esteticista i, de vegades, mistificador dels personatges, els objectes i les iconografies pròpies de la festa abunden en la consecució d’una entranyable poètica descriptiva que fa brotar l’ànima antiga i reinventada de tot un poble, de tota una cultura que ve de segles i que any rere any es contemporanitza en una increïble i agosarada posta en escena.

Haver escollit la tradicional i antiga tècnica del gravat, de l’aiguafort, li ha permès a l’artista plàstic Antoni Miró aprofundir, des del punt de vista dibuixístic, en eixe caràcter testimonial, amb vocació de perdurabilitat, d’una realitat excepcional i efímera en la seua construcció coral i fugaç, com és tot un poble vestit de festa, i com si d’un reportatge fotogràfic es tractara l’autor ha resolt utilitzar les planxes de zinc, cisellar-les, passar-les per un bany de coure i níquel i aconseguir així, sobre paper, una estampació de fragments de vida on es manifesta un imaginari col·lectiu únic i indissociable d’una part del nostre territori, de la nostra geografia. En cada gravat habita una faceta de l’esperit màgic i inaprehensible d’una inigualable tradició i l’artista ha perpetuat una trama de grisos, ocres i colors terra en cada aiguafort a partir d’una tècnica de dipòsit de resines àcides en forma de pols que retenen l’atmosfera delicada, onírica i antiga on esclata cada any.