Introducció

Néstor Basterretxea

En l’antic i prestigiós art de dibuixar ideogrames i jeroglífics, o en el parlar dels pobles de l’altiplà central mexicà –que va ser en llengua nàhuatl–, el nom del deu Quetzalcóatl es va formar amb la suma de dues paraules mesclades, una es referia a la presència sobirana de la serp, i l’altra anomenava el plomatge aeri de la bellíssima au quetzal.

Van haver inevitablement de superposar diverses imatges de diferents orígens a fi que, sumades les seues potències expressives (forçades a conviure en harmonia), configuraren de la millor manera allò transcendental dels símbols emblemàtics amb què es regien. En conseqüència, va resultar definitivament ineficaç haver de confiar als termes d’una imatge simple els complexos continguts teocràtics, matemàtics i endevinatoris que determinaven les rígides normes de convivència col·lectiva.

Allò va esdevenir quan casualment i italianament va ser anomenat Amèrica un continent immens, violat fins a la vilesa extrema d’arruïnar la seua múltiple ànima original.

Si Antoni Miró haguera estat un antic mexicà, ens haguera pintat el cos d’un escorxat amb una papallona blanca en els seus llavis i sobre aquest un gran recipient ple d’aigua i amb un pescador dins; haguera representat així la suma d’imatges necessàries per a donar notícia ritual i gràfica sobre l’onzè dia del mes. És també probable que s’haguera recreat dibuixant-nos el divuitè dia, que era el del gall d’indi del pit obert sobre cercles concèntrics, esplendoroses aus i gemmes de lluna, tots veïns de l’Espejo humeante del déu Tezcatilpōca i de l’home groc perdent els ulls en un recinte bicolor.

Però sense ser molt antic, ni mexicà, Antoni Miró no es resigna a perdre les gràcies còsmiques, i l’apena –i això ho denuncia– que visquem renunciant a les fletxes ardents que eren llançades des del misteri. Antoni ens diu que ens cremen la pell perquè el foc ens naix avui fabricat electrònicament en el bol de les nostres pròpies mans.

Per a salvar-se ell s’ha aventurat a clavar els seus peus en les roges terrasses de terra del Mas Sopalmo, i allí ha imaginat un gran escenari que és una finestra oberta al món (diuen que sol veure’s en els núvols la seua ombra fina i barbada amb un llum en una de les seues mans i un ganivet a l’altra mà).

Antoni Miró Pinteu pintura comparteix l’arcaica valoració dels ideogrames, ja que les complexes temàtiques provoquen complexes estètiques per damunt d’allò que desfà el temps i crea les edats.

Al Mas Sopalmo, daurat pel sol i prop de verds color sargantana, acudeixen convocats, una vegada i altra, els protagonistes dels encontres impossibles.

Allí se cita el trot pesat i autoritari del cavaller comte duc d’Olivares (centaure meitat Velázquez meitat anunci de marques d’automòbils i neumàtics) amb l’aldarull de banderes arrossegades i guitarres i llibres i bastidors, cordes de cànem i peces de seda que, a un crit del pintor, s’agrupen fins asfixiar el soldat detall, viu en una fusta grossa, que Antoni ha realitzat per a una de les seues obsessives versions de La rendició de Breda.

Dos guàrdies civils, subjectes al silenci d’una ombra rectangular, vigilen, per ordre expressa del rei, l’ordre del recinte palatí on les menines juguen a ser pintades i immortals, sense que els guàrdies puguen evitar que, pel túnel del temps, Antoni els cole Mortadelo còmic.

A una dama de l’alta societat ens la desvela privilegiada i enigmàtica, pecadora i sense rostre, tocada per un capell de cartró pla i el sostenidor obert per a admirar-li les seues sines generoses. Gràcies, Toni.

Als patriotismes sota la sospita, tant a l’ús, els embolica en les vetes d’unes espardenyes catalanes.

Per sota d’unes taules amb grans tovalles, uns homes del mestre Bosco estan buscant afanyosament no se sap què.

Al gran Albercht Dürer hieràtic, provocador i acabat de pentinar-se i perfumat amb aigües del Rhin, Antoni li ha clavat descaradament una etiqueta en la jaqueta.

A un pobre i tristíssim frare mercedari que ens mira amb la tensa gravetat de Zurbarán, l’ha elevat uns centímetres sobre el pla de suport per a compensar-lo dels feridors cilicis amb què es maltractava, dels inacabables rosaris i de les seues obres secretes i íntimes mortificacions.

D’esquena –ja per a sempre– una dona que un dia lluminós va posar per a Dalí a Port Lligat (trenes grosses negres i olioses) no s’atreveix a mirar les tisores que Antoni ha deixat prop d’ella, per si de cas la retallen.

Karl Marx ens observa pintat amb densitat estatuària, amb gest de pocs amics per la novetat aquesta de la Perestroika.

A Pablo Picasso –que d’haver-lo conegut haguera estat amic íntim d’Antoni– l’ha allotjat sota el seu crani tots els crits de Guernika, ja que això i més li cabia en el cap genial.

Un camió Mirofret s’estira per a prendre millor les revoltes que abans el portaven a Alcoi, cansat ja de tanta carretera.

“Al Vietnam no hi ha tanta distància com pot semblar” ens diu Toni, i també que “els negres estan cada vegada més negres i apallissats”.

El dòlar apuja.

Ens queda el consol de saber que, dret i angular sobre un espill, Salvador Espriu està entre nosaltres.

Pròxims o contraris, els anomenats al Mas Sopalmo es conjuren per a accedir al joc que Antoni organitza cada matinada (que és aleshores quan millor treballa) i que, més que cap altra cosa, és un caleidoscopi on el caos ocupa el seu exacte i ordenat lloc per a reinventar críticament una part de la memòria del món. Desmitificada.

Admirem com l’artista s’arrisca en el seu testimoni –en l’obra que ens proposa– amb una llum justiciera en una mà i un ganivet momentani en l’altra.