Els ulls dels ponts d’Alcoi... ens miren sempre

Romà de la Calle

En el considerable repertori iconogràfic –que sistematitza el conjunt de les nombroses imatges que habiten selectivament les pintures de l’alcoià Antoni Miró–, els temes relatius a les arquitectures i els ponts constitueixen un caracteritzat subconjunt, que només recentment ha merescut, de forma intensa i monogràfica, el particularitzat interès del seu autor.

De fet, tenint en compte els seus treballs, abordats cronològicament en sèries, no és nou que Antoni Miró se senta atret pels edificis emblemàtics, que defineixen la fesomia de les ciutats; seduït per les fàbriques i les seues xemeneies, que subratllen les activitats industrials dels seus habitants; pels monuments més destacats, que reescriuen les pautes i els ritmes de la nostra història; i també per la trama diferenciada dels nombrosos ponts, que, amb el seu eficaç entramat, asseguren la comunicació i els intercanvis urbans, fonamentals en el desenvolupament i la consolidació de la supervivència i del progrés col·lectiu.

A dir veritat, la referència apel·lativa a Alcoi com “la ciutat dels ponts” no ha sigut mai efectivament gratuïta. Instal·lada, des de l’opció històrica inicial, de segles, en una difícil i escarpada orografia, ha hagut de salvaguardar i adequar aquests obstacles i convertir-los en trets propis, a força d’imaginació, d’esforç i de càlcul.

Encara recorde, en la meua infància, quan parlàvem –amb total normalitat i freqüència, programant activitats, entre els amics– de “donar la volta als ponts”. Ho fèiem, sens dubte, amb la intenció explícita d’assegurar-nos –en aquest considerable passeig– la superació de l’efectiu recorregut intraurbà, convertit en compartit i saludable costum. Aquell circuit de converses, bromes i recessions s’articulava aprofitant l’existència del complex i zigzaguejant transcurs de les aigües fluvials, pels profunds desnivells orogràfics existents, definint amb això el perfil complex de la ciutat, instal·lada entre barrancs, pendents, contraforts, turons i, sobretot, un seguit de ponts. Envoltats de muntanyes.

Tampoc no puc oblidar la pruïja personal que em duia, en paral·lel, amb altres amics i col·legues, a mostrar què hi coneixia i diferenciava –com a nota de perfecta integració en el medi sociocultural de l’entorn– el traçat i la localització respectiva dels tres afluents del riu Serpis: el Riquer, el Benissaidó i el Molinar. Solia fer-ho, sobretot, quan hi passejàvem, manteníem caminades d’exercici o inventàvem excursions, a manera d’aventures calculades, a cavall sempre entre el coneixement del medi, l’esbarjo primaveral i les experiències de resistència, compartides en explícita solidaritat.

Per cert, en aquestes rutes i planificacions de major abast, mai no estaven tampoc absents els ponts, amb la seua omnipresència, pregnància, identitat i poder visual respectius, sobre el característic paisatge de l’entorn. També ens atreien les seues particulars llegendes, que sempre algú repetia, com en secret, en creuar-los, bé fóra per damunt, per gaudir del marc circumdant, o per davall, per explorar altres riscos. Dos mons, per tant, oberts els dos als entorns respectius, però summament diferents.

Sens dubte, el mateix Antoni Miró, en abordar l’execució d’aquesta sucosa sèrie pictòrica, deu haver activat –volens nolens– la seua memòria emotiva personal d’aquells temps llunyans de postguerra, quan els ponts, amb la seua potència i rotunditat visual, esdevenien fàcilment protagonistes, quasi obligats, de la nostra existència quotidiana i també dels nostres descobriments viatgers col·lectius.

De fet, es podria vincular aquest ampli conjunt de treballs recents –”De Ponts & Arquitectures”– amb una altra sèrie seua ben suggeridora, anterior, d’obres pictòriques, titulada estrictament “Ciutats”, en la mesura que, sens dubte, pot generar-se un sòlid diàleg integrador, entre ambdues propostes tipològiques. Per tal com, segons el nostre parer, no seria gens difícil, de manera estratègica, confrontar, alternativament, aqueixes respectives exposicions, amb les possibles interpretacions i relectures creuades, que d’aquestes es deriven. Un exercici crítico-hermenèutic.

Al cap i a la fi, els possibles estudis de les diferents trajectòries dels nostres artistes contemporanis, sempre acaben exigint que, de manera arborescent, s’introduïsca algun ordre subtilment didàctic en la gènesi gradual de les seues produccions. I, per cert, la metodologia “en sèries” sol ser francament eficaç i eloqüent, com a recurs analític, descriptiu i de contextualització explicativa. En això estem ara.

La ciutat d’Alcoi, per tant, és assumida, en aquesta ocasió, com a horitzó d’unificació referencial i com a domini selectiu d’elements arquitectònics i/o d’alta enginyeria, de cara a una mostra artística dual, plantejada entre Miquel Navarro (Mislata, 1945) & Antoni Miró (Alcoi, 1944). Cada un d’ells hi participa amb les seues obsessions i preferències temàtiques respectives, amb els seus llenguatges artístics força consolidats i amb els seus itineraris vitals de respectiva maduresa. Potser, una oportunitat especial per als visitants d’aquesta exposició.

Entre xemeneies i ponts transcorrerà, prioritàriament, la trobada conjuntural i l’oferta plàstica propiciada, en aquest cas, des de les seues diacronies artístiques corresponents. Això sí, sempre amb Alcoi al fons, assumit com a àrbitre d’inoblidables suggeriments industrials i com a horitzó silenciós de possibilitats estètiques de relectures múltiples.

He tornat a veure les propostes d’Antoni Miró, amb qui viatge, entrellaçat, en aquesta experiència amistosa, igual que Miquel Navarro fa el mateix, acompanyat pel professor Fernando Castro al seu costat. Dos artistes i dos professors de filosofia aplicada al fet artístic contemporani, mà a mà. Amicis denique hora, deien encertadament els nostres avantpassats, els llatins. En efecte, “per atendre els amics qualsevol moment és bo”.

Constate que són prioritàriament els ponts, com ja deu haver pogut inferir-se, els elements fetitxe que, convertits en documentats records, predominen en la mostra, per la nostra part, i, com la magdalena de Proust, m’atrauen arrossegant-me cap a la memòria del temps passat. Per altra banda, coneixent “les ciutats” de l’escultor Miquel Navarro i les seues persistents arrels fabrils, aposte pel fet que les emblemàtiques i inoblidables xemeneies, dels conjunts industrials, destacaran força en els seus treballs.

Curiosament, les estratègies compositives, exercides per Antoni Miró, en aquestes pintures, es concentren, generalment, en dos dels extrems, perceptivament més eficaços. Unes vegades, els ponts són contemplats, des de baix, a vista de formiga, tot propiciant-se un dels enfocaments més estranyament impactants, en reforçar-se, fins i tot, les expectatives del contemplador de les obres, que no sempre deu haver experimentat, precisament, amb anterioritat, aquest marcat enfocament en la realitat mateixa, des dels barrancs.

De fet, com a usuari efectiu d’aquests ponts, durant anys, de la meua vida alcoiana, la seua visió estandarditzada –mantinguda en el meu record– no era precisament aqueixa, sinó justament la inversa, que m’esforçava a assolir, potser seduït secretament per la presència de l’abisme, davall els meus peus. Aquella visió inversa, des del pont, en travessar-lo, s’associava al vertigen, que el cinema es va encarregar, a més, de transformar en inoblidable experiència de cultura. Però no he trobat aquesta versió somniada, de la consciència induïda del poder del buit, en els quadres pertanyents a la mostra.

Unes altres vegades, els ponts d’Alcoi, fets ara mirada pictòrica, se’ns presenten en la imperant i generalitzada composició de la perspectiva frontal, que tantes vegades hem contemplat, en obrir les finestres i escorcollar el paisatge, des de casa. Bé estiguen resoltes, aquestes panoràmiques, en una impactant totalitat de la possible observació unitària o bé en una fragmentació geomètrica, estudiadament seccionada, per parts, en cada pilastra, cada arcada, cada contrafort o cada lluna aïllada, convertides, totes elles, en leitmotiv de la acurada proposta pictòrica respectiva.

En realitat, aquesta última opció –més enllà de la seua obligada rotunditat geomètrica– ha sigut molt assumida també, i s’ha connectat al fil de l’experimentalitat cercada, en cada cas, per Antoni Miró. Ha sabut, estratègicament, potenciar jocs cromàtics alternatius, recollits fins i tot en els títols de les obres, o introduir, com a procediment emergent, collages concrets, formats per paraules o per traços superposats. Contrapunts significatius, tots aquests, de variació estètica rastrejada, que destaquen subtilment en aquesta sèrie de projectes enllaçats sempre, en la memòria urbana de la ciutat viscuda.

En reiterar les meues visites a aquests quadres –com faig sempre que escric, postulant, primerament, possibles experiències estètiques personals i, després, els fonaments adequats per a donar solidesa als meus textos posteriors–, hi constate l’homenatge, calculat silenciosament, en favor de l’arquitectura, de l’enginyeria i de la ciutat, que ha acollit històricament aquestes construccions, com a mitjà resolutiu i determinant. Un reconeixement efectuat amb acurada agudesa, per l’artista alcoià, que es materialitza obertament en aquesta concreta ocasió.

Homenatge, per tant, a l’urbs testimonial, mostrada arquitectònicament i constructivament, en radical i inquietant soledat. De fet, en les imatges estan radicalment absents els ciutadans que, de manera quotidiana, creuen el conjunt de ponts. Els ciutadans anònims que els veuen, veneren i admiren, que viuen anònimament al seu costat, a sota de la seua definitiva col·laboració funcional i, sense oblidar, el sempre potent simbolisme de la seua història.

La civitas dorm. Però sabem que està també ací, darrere de l’escena ara representada, amb les seues ambicions de supervivència, amb les seues indignacions compartides i amb les secretes esperances compensatòries. Justament és aqueix homenatge monogràfic, que de forma específica protagonitza la mostra, el que ens fa pensar en tot el que es troba testimonialment a l’aguait, fora de camp.

Però aqueixa és una de les experimentades estratègies de conscienciació que, en paral·lel, comporten els recursos compromesos per Antoni Miró, en les seues accions pictòriques: concentrar-se selectivament en una opció determinada i restringir les altres coses com a resta eliminable. Servisca d’exemple –justament al revés del que argumentem en aquesta ocasió– la sèrie “Mani-Festa”, amb les seues intenses lectures creuades, on és precisament la Civitas la que, en un radical joc retòric d’eliminació visual, es desprèn de la presència espacial de l’Urbs, per a reforçar semànticament els seus objectius explícits de directa protesta ciutadana.

Mai la sintaxi dels quadres ens és aliena als objectius determinants de la significació, emergent, pari passu, en les lectures calculades de les obres. I, en aquesta ocasió, les obsessions conegudes –que Antoni Miró manté en les seues “poètiques” constructives, gestades i subjectes entre les parets del Sopalmo– per l’explicitació dels detalls i contrastos, per la neta simplificació dels seus recursos geomètrics, per la solidesa de les seues formes, per les tensions cromàtiques imperants i per la rotunditat de les seues estructures, s’han concitat, globalment, per a convertir-se en claus directes i eficients de l’homenatge afectiu –que hem comentat– a “la ciutat dels ponts”.

No es tracta tampoc que en aquesta mostra falten, així mateix, per part de les obres aportades per Miró, altres arquitectures i altres edificis de la ciutat, respecte dels quals ja ha demostrat, unes altres vegades i en diferents sèries de treballs anteriors, les seues predileccions escenogràfiques, que complementen, una mica, aqueixa opció profunda i sincerament memorialística, mostrada pels edificis i les construccions més característics d’Alcoi.

Ací estan també –ho reitere– secretament referenciats, metonímicament, entre bambolines i darrere de l’escenari de les representacions futures, la ciutat i els seus carrers, les persones i les seues aspiracions, la història i les seues conseqüències, perquè la part explicitada, concretament, en les obres pictòriques actuals –ponts i arquitectures– apunten també, encara que siga secretament, cap a l’existència d’aqueix tot unitari, que pragmàticament sempre comporta la vida ciutadana. Es tracta d’un senyal retòric més, que la mostra propícia, mentre romanen entre parèntesis, aquestes imatges de la memòria, tot esperant l’activitat pertinent, pròpia de la mirada imaginativa del visitant.

De fet –insistim–, aquesta ha sigut sempre una de les claus definitòries del llenguatge plàstic d’Antoni Miró. Es tracta d’anar analitzant / referenciant la realitat circumdant, per fragments detalladament estudiats i sospesats, extrets sempre de la vida mateixa, ordenats, intensificats i desconstruïts en la mostra artística, per a potenciar, encara més, la seua possible eficàcia comunicativa.

No és aquesta, en igualtat d’estratègies, la fórmula aplicable, fins i tot paral·lelament, al seu entorn vital propi? L’ordenació sistematitzada de tota complexitat –fins a programar-la en els seus mínims elements serials, definits singularment– hi domina per complet i es fa més que evident, inclús, al seu taller i al seu estudi, en les sèries de les seues obres i en els seus projectes, en la seua mirada interrogativa i sol·licitant… I, potser, també, en els seus somnis i records.

Felix aestheticus… Es diu d’aquell que sap operativament integrar l’activitat de la raó i l’abast de la responsabilitat, amb la subtilesa de la sensibilitat.