El Cartell: de l’estètica de l’efímer al testimoni històric

Romà de la Calle

Amb el lent i fecund desenrotllament del mass-media, la cultura artística contemporània ha vist ampliats de forma simultània els horitzons i problemes.

Sens dubte, I’àmbit de l’experiència visual pot considerar-se com un dels sectors culturals en els quals amb major extensió i intensitat s’han produït significatives transformacions que han encalçat, inclús, la vida quotidiana.

En este sentit, el “cartellisme” com a fenomen cultural i medi destacat de comunicació, s’enquadra de ple dins d’eixa accelerada i innovadora conjuntura històrica típica del nostre segle que ha afectat profundament la sensibilitat, els ressorts cognoscitius i, en general, les més diverses pautes del nostre comportament Individual i social.

No estranyarà ningú doncs, que l’interès despertat pels cartells I les conseqüents investigacions, s’hagen estès i diversificat interdisciplinadament entre les diverses ciències humanes, sobretot tenint en compte la seua versatilitat utilitària, llurs àmplies possibilitats experimentals i el singular caràcter desmitificador de l’objecte artístic en eixa «època de la seua reproductibilitat tècnica», com encertadament diria Walter Benjamín.

Precisament l’actual reflexió estètica s’ha ocupat cada vegada amb més vigor i sistematització d’este fenomen cartellista en la mesura en què la mateixa pràctica significant desenvolupada pels artistes, ha tingut també una atenció especial dins l’apogeu de les arts gràfiques, a la realització de cartells i, s’ha de dir amb justícia que el nostre País, històricament, sempre ha tingut nombrosos excepcionals cartellistes. Ens queda el record de Josep Renau o Artur Ballester entre tants altres, per confirmar-ho. No obstant, aquesta tradició afortunadament no ha estat trencada, un bon exemple es aquesta mostra, una de les més interessants facetes de l’obra d’Antoni Miró.

En esta modalitat, l’activitat plàstica connecta indissociablement tant la funció estètica com la social del cartell a través de les tècniques especifiques de l’elaboració, sempre en un constant procés d’evolució.

Per altra banda, s’ha de fer constar la «mútua» influència establerta bilateralment entre la pintura i els recursos cartellístics, encara que no siga este el lloc idoni per atendre la seua justificació. Ambdós fets converteixen en indiscutible la creixent necessitat de donar cabuda en la historia de l’art al fenomen, i als productes del cartellisme.

Nogensmenys, és dintre de les coordenades d’una teoria de la comunicació artística on s’evidencia el paper que paradigmàticament acompleixen els cartells en la cultura visual de la nostra època. La funció comminatòria, l’impacte perceptiu (reduplicat sempre per l’estratègica ubicació en el si del medi urbà) el converteixen en l’eix de la seua pregnància ideològica, de la seua eficàcia testimonial i de la pròpia acció divulgadora, publicitària o propagandística.

Des d’esta constatació, el fet mateix d’organitzar una mostra de cartells (més enllà de qualsevol oportuna i lloable adequació divulgadora) suposa ja d’alguna manera recuperar la capacitat funcional de cada cartell concret com un document que recull i apuntala la nostra memòria històrica, reactualitzant significativament l’específica funció que té de comunicació immediata i directa que va quedar presa, en cada cas, en les concretes coordinades de la seua presència temporal i efímera entre nosaltres. Aquesta nova apropiació col·lectiva que ara se’ns ofereix, des d’un context disfuncional com puga ser una sala d’exposicions, s’afegeix al valor històric i d’exhibició, cosa aquesta que és consubstancial a la utilitat del mateix cartell, un simultani valor cultural (de culte social) que reforça des del seu emmarcament, el seu caràcter estètic específicament i unilateralment. Es curiosa la impenitent paradoxa que la dinàmica de la nostra organització sociocultural consagra paral·lelament a la superació del caràcter utilitari que un dia va motivar la gestació com un objecte visual, en este cas cadascun dels cartells d’Antoni Miró, impresos des del 1965 fins al 1983, realitzats uns per a actes culturals i els altres amb un clar i eficient compromís polític.

En cada cas, degut a l’interès i la qualitat de la mostra, se’ns ofereix una bona oportunitat, no tan sols de recuperació testimonial i de convenient anàlisi en relació al seu insistent itinerari plàstic, sinó també una ocasió apta per reflexionar sobre la significació i l’abast del fenomen del cartellisme en la nostra història pròxima i en l’actual.