Collages i acrílics d’Antoni Miró

Jordi Botella

Poc abans d’arribar al Sopalmo, la casa d’Antoni Miró, hi ha les coves de La Sarga. En aquells abrics acarats a ponent fa milers d’anys els homes aprofitaren les seues parets per pintar el món que els voltava. Animals, arbres i perfils humans, en ser representats, esdevingueren símbols que permetien a l’artista conjurar la realitat. Esgrafiades amb el mínim llustre aquelles figures concentraven en poques línies el prodigi de la vida amb què el color roig les conservaria sobre la roca malgrat el pas del segles.

No molt lluny d’aquell racó on l’art alena a l’aire lliure Antoni Miró ha creat els seus collages i acrílics. Coincidirà amb aquells homes en el mateix batec primigeni i la mateixa necessitat per copsar allò que els voltava. Tots es valdran de l’impuls per esgrafiar unes simples ratlles, afegir papers i donar color al món on viuen. Un gest senzill, i ben ambiciós, sobre el què s’arrecera la veritat d’una civilització a la recerca del sentit.

Els animals, arbres i perfils humans de l’art de la Sarga continuen bategant en Antoni Miró i així es projecten en la seua consciència envers la natura que l’envolta en forma de nius, boscs, serres d’Aitana o Carrasqueta. També li valen aquells símbols per fixar noms emblemàtics com Joan Brossa o Pau Casals, exemples de la creació més lliure; o subratllar el traç d’un pont i d’un temple grec com a models culturals; o denunciar el nepotisme del president Bush i el sacrifici de la població civil a Gaza.

Tant fa que siga el mur d’una cova o el llenç on es combinen l’acrílic i el collage si hi ha el mateix esforç per explicar la realitat. Perquè la urgència de l’acrílic serà idèntica a l’eina rudimentària de l’art rupestre i els papers del collage obtindran del relleu de la roca la matèria de la què estan fets tot els somnis.

Antoni Miró i aquells pintors de La Sarga partiran de la voluntat d’entendre el món i, després, explicar-lo als altres amb els mínims ferraments que exigeix l’obra d’art: un llenguatge universal nascut de la línia i del color que sempre apel.la a l’emoció i a la raó.

Cada volta que una ratlla grata la roca o un pinzell corre pel llenç, la realitat es transforma. Cada cérvol ferit proclama des de la paret la crueltat del caçador. Cada paper enganxat a un altre paper cohesiona el calidoscopi de les nostres vides. Per això les coves de La Sarga són un santuari on l’esperit s’eleva per damunt de la pedra i la coscolla. Tota creació artística, doncs, és també un santuari on s’invoca els sentiments que ens identifiquen com a civilització i ens agermanen en una consciència capaç de fer front a la intempèrie.

Antoni Miró roman fidel a aquest esperit primigeni de l’art. Viu i treballa en el Mas Sopalmo, des d’on si alça els ulls a llevant distingeix les coves de La Sarga arrecerades als Plans. El casal del Sopalmo, a l’igual que aquells abrics, rep la claror necessària per crear sobre la roca i el llenç un món que a través dels ulls de l’artista transfigura la realitat. Les mans que pintaren les coves de La Sarga ací, al Sopalmo, també pinten amb l’energia de qui es meravella del prodigi que l’envolta. Els ulls d’aquells primers pintors són els ulls que ara ens miren, a través d’Antoni Miró, i alcen el pinzell per fer una ratlla, el perfil de l’animal o les banyes d’un bruixot. Les coves de La Sarga i el Mas Sopalmo són el mateix univers. No de bades Sopalmo significa “sota la cova”.