Antoni Miró, amb aquells vents entre les mans

Rodolfo Torres

I

Santa Lucía, a partir d’una nombrosa col·lectivitat espanyola resident, té una particular afinitat amb la seua cultura i, en particular, amb la seua dansa. Ja en la dècada dels 60 van sorgir escoles amb els seus assidus i corresponents festivals, dins dels quals era comuna la presència de col·lectivitats procedents de Montevideo i d’altres parts del país. Les sales s’omplien i eren habituals llargues cues per a adquirir entrades per a presenciar aquests festivals que en setmanes prèvies ja eren viscuts amb el treball de cosidores preparant vestits i vestits, de sabaters adequant calçats com així també la reserva de torns a les perruqueries... fàcil és intuir que en un poble no molt gran com Santa Lucía era molt difícil no estar involucrat d’una manera o altra, ja siga des de la familiaritat, el veïnatge o la simple admiració per aquest art.

En els cinemes 18 de julio i Palace, reiteradament, exhibien pel·lícules espanyoles que concitaven gran interès del públic santalucense... comèdies, drames, aventures i musicals i des d’allà els seus artistes es van transformar en ídols que calia seguir... entre els quals ANTONIO GADES. Des de les seues primeres pel·lícules i fins a les que va realitzar amb Carlos Saura, van ser gaudides i admirades pels seguidors... aquestes últimes van ser coincidint amb l’agonia i posterior tancament dels cinemes i l’adveniment de la llarga nit civicomilitar i des d’allà... tot va començar a tenir una certa afinitat amb aquells lectors del llibre Farenheit 451 de Ray Bradbury, que a través de la memòria es mimetitzaven en llibres per a salvar així biblioteques fonamentals de la barbàrie i l’oblit, en aquest cas memoritzar aquell cinema, els artistes i els continguts com a part d’una paradoxal cinemateca oral que dura encara fins als nostres temps.

II

El temps va passar emportant-se allò bo i allò roí, fins i tot festivals, escoles de danses, veïns, bones idees i desitjos... (tot i que encara hi ha penjolls d’històries inconcluses que fereixen en el present)... però en el hui, sense voltes ni vores, existeix el que transcendeix i sobrevola al temps i les seves mortalles d’oblit i que, d’una manera o altra, cobren significació en altres per ser sempre vital present com GADES.

ANTONI, des de la seua amistat i el seu afecte, resignifica aquest ballarí transhumant en el temps mitjançant el record/l’homenatge, noves generacions ingressen a l’espai GADES. La nostra comarca... en tendals cada vegada més llargs i amples, la qual va retrobar tot i temps i oblits en l’art d’ANTONI recolzats tots dos amb Miguel Hernández i la seua poesia.

L’art major d’ANTONI no és només el que ens lliuren les seues peces tangibles, veraces, puntuals... sinó que també és l’atmosfèric i intangible esdevingut en solidaritat i compromís envers aquells que no accedeixen habitualment a la cultura i l’art, que si bé són un dret de tots, ANTONI, per damunt de consignes i discursos, FA que el seu siga “de tots des del mateix tot” i això clarament el singularitza i engrandeix... 

III

Ja fa dotze anys que el seu SER en mostres transita per la nostra comarca on molts milers de visitants a aquests muntatges informals, de poca logística com es diu ara per ara, ho avalen; la gran majoria escolars i estudiants secundaris, jubilats, obrers i treballadors rurals hi accedeixen, la qual cosa, sens dubte, ens permet assegurar que ANTONI és el que fa i no el que diu fer... o siga... ELL... és el que comparteix i sempre és i serà una novetat renovada i enriquidora el seu estar entre nosaltres.

IV

Des d’aquella col·lectivitat espanyola i les seues accions dels seixanta, passant pel Palace i el 18 de julio, per la dictadura cada dia més cívica que militar, per Saura, per l’emigració forçada i no de veïns i bones idees, pels oblits i les morts... la dansa de GADES viu cada dia, de la mà i el compromís de creadors com ANTONI, que veu en el temps sols temps. GADES, igualment, ÉS el que va fer i el que seguirà fent des de les diferents resignificacions multiculturals que ho aborden i, en aquest cas, a través del seu amic i company ANTONI MIRÓ, qui ens va portar els SEUS vents entre les mans.