Antoni Miró
Ernest Contreras
La situació s’origina d’antic. Des de l’època grega s’han acumulat molts segles d’hipocresia sobre el treball artístic. Àdhuc la mateixa Grècia —o, per millor dir-ho, la imatge que de Grècia ens hem forjat— ha patit els atacs de la presumpció romàntica i ha acabat mostrant-nos el seu art, aquells treballs pràctics encomanats a esclaus, abillat amb tots els atribuïts de !a vanitat, com l’expressió transcendent del llenguatge dels déus o dels àngels.
Sabem, no obstant, que aquells marbres foren treballats per mans humanes, mans endurides i cansades per l’exercici diari: mans d’esclaus en suma. I avui? Deixant a banda els mites —tan donats a insinuar-nos el misteri incomprensible de les salutacions angèliques, dels hàlits divins movent els pinzells o calfant el ferro de les forges— sembla evident que, encara avui, l ’artista utilitza les seues mans per a realitzar la seua obra, actua sobre la matèria i la transforma igual que qualsevol obrer, inclús conservant la mateixa capacitat de sorpresa i joc vers les noves tècniques operatives.
Antoni Miró és un exemple d’aquesta identitat fonamental, establerta al marge de tots els mites i totes les hipocresies, de totes les vanitats i tots els privilegis. Sobre tot, l’obra artística d’Antoni Miró, les seues pintures i escultures, constitueixen una reivindicació del treball manual, una afirmació de què l’art constitueix, al menys en el seu aspecte primari, en el moment mateix de la seua creació, una operació transformadora. Aquesta és la constant que en el curs de la seua curta —Antoni Miró és un artista molt jove— però prolífica vida artística s’hi manifesta en cada una de les etapes del creador alcoià: des dels seus nus efectuats per procediments gairebé industrials fins als seus darrers ferros soldats, en l’obra de Miró preval, per damunt de les fórmules expressives que el seu afany investigador va descobrint en cada moment el seu caràcter d’obra manual, el seu primari significat d’acció operativa sobre la matèria, el seu caràcter dialèctic —entenent ací la dialèctica, encara, com un procés de transformació mútua establert entre la matèria i l’home—.
Antoni Miró reivindica, per al treball artístic, la categoria humana del treball manual. I aquest és el motiu pel que totes les seues obres, tant aquelles que temàticament s’hi relacionen amb l’home circumstanciat —Vietnam, la fàbrica, l’ànsia de llibertat— com les que abstrauen de qualsevol circumstància històrica —els papers arruats, la geometria metàl·lica— hi siguen signades, pregonament i càlidament signades, per una actitud positiva: restituir a l’art la seua condició d’exercici quotidià, d’autèntica activitat humana.
