A Antoni Miró

Vicent Andrés Estellés

Vaig anar amb Toni Miró a Altea, on té la seua casa. Primerament vam recórrer la matinada de Benidorm. Vaig intentar, inútilment, el reconeixement d’alguns llocs que em foren molt familiars. En arribar a Altea, es feia de dia un diumenge, clar, tranquil, amablement lluminós. Ens vam gitar, com era ben comprensible. L’endemà vaig veure l’obra de Toni Miró, una obra admirable, combativa i feraç, rica de còlera i tendresa, crònica penosíssima i esquema d’acció, de poblacions murals. L’obra, en cicles d’una claredat argumental i d’una cohesió mental extraordinàries, se m’oferia, així, compacta, seguint les breus notes acompanyadores del seu creador. Vaig quedar literalment fascinat. Sobre les teulades d’Altea, unes teulades velles, gracioses, sedants, triomfava un sol tumultuós.

No ho he dit tot. L’obra de Toni Miró arriba a uns extrems deliciosos. Em referesc, ara, a l’altra “obra” seua: la seua casa. Obeeix, en tot, les línies, senzilles i pures, tradicionals, d’Altea, i trau un partit insòlit de l’espai, en un joc feliç de plans, de teulades, d’escaletes. És una delícia.

Vicent Andrés Estellés