La dansa de Matisse
Com a part dels seus exercicis reflexius entorn dels museus, Miró representa en aquesta escena d’interior un acte de recepció estètica. És una obra que s’allunya de l’enfocament crític que és propi de la sèrie i que aporta una visió clarament esperanc¸adora. No pot ser d’una altra manera quan s’empra com a referent artístic l’obra La dansa, de l’artista fauve per antonomàsia, Matisse, i es posa en relació amb l’aprenentatge pur i lliure dels infants.
Com tothom sap, l’origen d’aquest tema el constitueix la seua pintura de 1906 L’alegria de viure. Consisteix en una escena bucòlica en la qual, al fons però en el centre de la composició, darrere dels personatges del primer pla, sis figures humanes dansen gràcilment en rogle. L’encàrrec que li fa Shchukin, quatre anys més tard, per a decorar les parets al costat de l’escala de la seua mansió moscovita, va suposar la creació de dos panells diferenciats, La dansa i La música, en els quals es descomponia la proposta i s’eliminava la figuració paisatgística d’aquella arcàdia feliç que tenia inicialment arbres, animals i la mar al fons.
En les dues versions que es van elaborar de La dansa en aquell moment, tant en la versió que es conserva al MoMA com en la que hi ha a l’Hermitage, s’aprecia com les figures dansadores, ara cinc, es porten quasi fins als límits de la tela. En les versions encarregades el 1931 per C. Barnes és encara més exagerada aquesta situació, ja que es transcendeixen les vores de la tela en moltes ocasions. Aixo` contribueix a augmentar el dinamisme visual de l’obra i a entendre com a generalitzada la situació que es representa, que es converteix en un mer fragment explicatiu.
De les tres peces realitzades per a decorar el saló d’aquest químic i col·leccionista d’art modern, dues (que no s’adaptaven a les mesures exactes de les voltes i finestres del saló i no van ser del gust del client) s’han quedat al Palais de Tokyo a París. L’altra esta` encara ornant la sala principal de la Fundació Barnes, a Pennsilva`nia.
L’escena pintada ara és resultat d’un enquadrament particular sobre una de les dues primeres que hi ha al museu parisenc. Implica, a més, retallades addicionals en les parts superior i laterals, però s’obri el camp visual per baix. Es compon a través de tres franges horitzontals amb una altura sensiblement igual. La superior esta` integrada per l’obra al·ludida de Matisse. La inferior la formen els xiquets asseguts a terra, al costat de les seues professores. Ambdues comparteixen dos trets essencials: estan habitades per figures en acció i les ombres se superposen amb aquestes per a ajudar a articular visualment el conjunt. El cas de la franja intermèdia és diferent. Un fons neutre fortament il·luminat es disposa darrere de la professora o guia que explica l’obra.
D’aquesta manera, es posa en relació l’objecte d’estima amb la situació real que es dona en aquest cas concret en el mateix acte de valoració. Tant fa si són dues o una les figures que ocupen el sector pel qual es pregunta als alumnes: és una altra instància de tipus qualitatiu a la qual estan sent convidats a accedir.
Cal destacar que s’està lluny de la utilització del referent pictòric de la manera en que` ho feia aquest artista, durant els anys huitanta, en la sèrie “Pinteu Pintura”. No es descontextualitza en aquesta altra època un fragment o personatge d’una obra referencial per a crear una narració diferent en la qual es transmute el sentit, amb un afany de recomposició irònica. Ans al contrari, la pintura repintada manté la seua entitat inalterada, a excepció de l’enquadrament esbiaixat, i forma part com un agent passiu de la nova creació. És a dir, no es procedeix a descompondre-la i posteriorment reelaborar-la per a proveir l’espectador d’una interpretació nova i diferent que incorpore la relectura de determinats aspectes traslladats des de referents de la història de l’art.
Santiago Pastor Vila
