Sota l’asfalt està la platja

Wences Rambla

Quina època de l’any millor per a escriure sobre la platja que l’estiu? Així com, que millor recordar -i usar- que les bicicletes són per a l’estiu, com es titulava una amable pel·lícula? Encara que en el cas que ens ocupa no sembla que s’haja d’entendre com un despreocupat motiu sobre el qual escriure, dones en dir -com el títol de l’exposició- que “sota l’asfalt està la platja”, la cosa canvia i bastant.

I canvia perquè llavors ja no ens estem referint -ja no s’està referint el pintor- a aquest lloc plaent i lluminós, sinó a un lloc desitjat per ser quadriculat, urbanitzat, reparcel·lat i sotmés, a la fi, a l’especulació del sol. Certament està molt bé disposar de camins i carreteres asfaltades per anar d’un lloc a l’altre, però també està molt bé -és simplement natural- mantindre les platges, i els rius i els boscos, en el seu primigeni estat, dones formen part de l’ambient no només natural, sinó també, en les seves primeres configuracions, de la memòria del poble. Els homes, però, som així. Ens empenyem a desenvolupar-nos en un sentit peculiar, desenvolupar-nos fins acabar o fins malmetre greument allò que toquem: un paisatge amb una autovia d’alt impacte, el curs d’un rierol per tal o tal altre motiu, embrutar fins a la irreversibilitat la vessant d’una muntanya amb abocalles de brossa sense fi ni compte, o asfaltar l’inasfaltable.

El nostre grau de compromís, tant amb els nostres semblants com amb els diversos entorns naturals en què estem embarcats, deixa molt a desitjar. Encara que, això sí, de portar-ho a terme, és a dir, d’intervindre en la naturalesa ho fem -ho fem?- en nom del progrés i del benestar. Només caldria. En aquest sentit, és a dir, en el seu contrari, i donant una volta més de rosca a la seva sèrie Vivace, el pintor Antoni Miró presenta aquesta mostra en la Universitat Politècnica de València i en el Centre Ovidi Montllor d’Alcoi quan l’estiu encara no ha acabat, i esperem no acabar més prompte que tard -millor mai, ciar- amb suaus arenals i herbàcies dunes, primaverals i verds prats muntanyencs, aquests inquiets tords que solquen els nostres cels, les simpàtiques granotes de safareigs i tolls, a més, per suposat, de conservar les balenes, els taurons blancs i altres aspectes més cridaners, si és possible. Queda -tot siga dit de pas i sense intencions d’ofendre molt espectacular preocupar-se per aquesta classe d’espècimens, amén de pels glacials del Pol Sud o onsevulla que els hi haja, i donar les espatlles a la destrucció gradual, i com qui no vol la cosa, del medi ambient més immediat. En açò, com en tantes altres coses de la vida, l’estupidesa abunda. Però en fi, tomem al guió.

En aquestes altures, tornar a desgranar l’itinerari plàstic de Miró, quan tant s’ha escrit sobre la seva vida i obra, pot semblar un despropòsit o una manera de donar quefer. Tanmateix, que algú com ell, i segons la seva personal trajectòria, continue encabudit en les coses que ell creu -que no és fruit de cap oportunisme, sinó d’un convenciment que ja dura molts anys- és digne d’encomi. De manera que el seu compromís amb l’entorn humà, pròxim o llunyà -tornen-se a repassar les seves series- i amb la problemàtica ambiental -especialment des que iniciés, fa gairebé deu anys, la sèrie Vivace és consubstancial amb la seva forma de fer, entendre i viure la vida. Forma que, essencialment, ve donada a través de les seves activitats plàstiques, ja siga la pintura, l’escultura o l’obra gràfica. Aspecte aquest, per cert, del qual fa ben poc es va elaborar la seva catalogació general, editant-se el corresponent estudi-fitxatge.

En aquesta mostra Antoni Miró ens presenta, per tant, sota tan suggerent títol una nova remesa de quadres relatius a aquesta àmplia, però al mateix temps concreta, temàtica. En aquesta ocasió reprén aquest treball després de la presentació de la seva obra gràfica al Museu Wifredo Lam de La Habana i altres centres de l’Illa. Treball que, seguint, en principi, la filosofia de les seves més recents hexacromies, modifica -no debades estem davant d’obra nova- per tal que el sabor manual de l’obra artística no perda gens de la seva unicitat malgrat el procés metodològic seguit. Així, el nostre artista es referma en obres precedents seves, determinades parts seleccionades de les quals passa a l’ordinador, on casa els fragments icònics fins crear una nova imatge. Aquesta, així composada -com peculiar matriu original- es vessa en un plotter que la bolca en una pepa no de paper, sinó de Tyveck o llenç. Suport sobre el qual Miró va a desenvolupar el seu acostumat procés estrictament pictòric amb els acrílics, les llimadures de ferro i altres elements que hi adhereix. Exactament igual, en definitiva, com faria en una pintura sobre llenç sense aquests passos previs. Estem, dones, davant d’un escaló més de la seva continua indagació plàstica, en què, parlant-nos d’allò que ens vol parlar, no per això abandona la cura dels processos pictòrics. És a dir, oferint-nos més imatges que ens parlen de la mort de la natura, dels tramposos camuflatges per a deixalles, de “brillants” destruccions ambientals, de falses llibertats, de petrodòlars... encara que també de bicicletes de formes increïbles, d’ídols socials, de suggestives dones nues, de desigs intensos..., va construint tot un panorama, tan personalment seu, on interactuar tots aquests personatges -animats, inanimats, humans o no, però en conjunt enormement vitals- com símbols de tants altres àmbits conceptuals d’índole social, política, cívica, existencial al cap i a la fi. I això sense marginar, com deia, la seva pròpia estètica, tant com sense recular ni un punt en el leit motiv de la seva persistent trajectòria ideològica. Trajectòria ideològica i plàstica sobre la qual -retraient unes paraules de Walter Benjamín dels anys trenta- podem dir que mentre que la política tendeix a l’estètica, cal que Tari es polititze. Politització, per suposat, en el sentit noble i no tort del terme, és a dir, entés com un gest de posicionament davant dels problemes del món.