Antoni Miró, l’encís de la quotidianitat

Ricard Pérez Casado

“Pintem la pintura”. Tot un programa per una dècada, a la manera clàssica, que sovint oblidem. I de primer, disciplina, ofici, a vegades menestral sovint industrial, com el paisatge de Miró. Es a dir, aprendre, i sobretot copsar allò que envolta a qui mira, de manera neta. I en sentiments: de pertinença, identitaris d’alguna manera. Un dia un paisatge, un altre una historia minúscula, quotidiana. Un objecte, una eina, un instrument de transport ínfim, ara esportiu. La bicicleta, per exemple; o l’aixada o la pua del teler.

De primer ofici. Dibuixar, retallar l’espai amb les finies, encabir-lo en la reflexió dels colors, a prop de la realitat de l’ull, però també d’allò que l’ull li proporciona al cervell, al coneixement. Molt d’ofici, moltes passions contingudes. El capteniment forma parta del tarannà de l’artista, a mig camí entre el demiürg i l’intèrpret, sempre, al capdavall, actor. Això si, disciplina i rigor. Aprenentatge de l’ofici i versatilitat en l’ús de les tècniques, en definitiva dels instruments. Per a una finalitat? El compromís és sobretot amb l’ofici, amb el llenguatge de l’ofici de pintor, d’escultor, de creador dels espais de repte per la retina i la imaginació. El demés inclosos els resultats per l’espectador, són accessoris?.

No tant. No hi ha cap innocència en cap creació. Ni tampoc no la hi ha a Sopalmo, a ca l’Antoni Miró. Tota la feinada de l’aprenentatge de l’ofici, tots els tempteigs, no amaguen sinó que mostren un desig de compromís, bel·ligerant, ardit, amb el país i la gent. Amb un país i una gent coneguts, constatables. Palpables, en el sentit més carnal de l’expressió.

Que els bàrbars eren a la plaça i ja ens ho recordava Kavafis. Denunciar-los, i foragitar-los ja és cosa nostra. El deure cívic de la denúncia, i, també o sobretot, un acte d’higiene a la que contribueixen la creació, la ironia, i la força de la raó. Un altra qüestió, no cal aclarir-ho, és la de guanyar la partida. Ja fóra prou saber que només som vençuts provisionals d’un destí injust, com proclamava Marc Bloch poc abans de ser afusellat pels nazis. La provisionalitat de l’injust destí durà a ca nostra massa temps, i encara hi ha qui ens vol tomar a tan sinistre període.

Miró digué “prou” amb les armes que tenia a l’abast. Cànem, pinzell, paper, pots de pintura. Imans, ulls, i cap. Des del rigor de la raó, a la netedat de la mirada, conjuminats amb l’ofici. Confesse que la síntesi em commou. Des d’un altre ofici, que inclou “l’ajuntar paraules”, escrites de viva veu, tot resulta més difícil. O m’ho sembla. Que de difícil també deu d’esser, i és l’admirable, resoldre en un espai de dues, o tres dimensions, emocions, missatges descodificables, denúncia i ironia. Tot alhora. I que, a més a més, resulte plaent, fins i tot en la violència de la denúncia o en la incitació mòrbida del cos humà.

Prou amb un entorn incivil, aspre, inhòspit en que havíem de viure i de conviure. Prou amb els “combregars amb pedres de molí”. Prou amb la destrucció salvatge i inmisericorde del paisatge i de les ciutats. Prou amb les connivències amb aquells que, com Lampedusa, només volien que alguna cosa canviés perquè tot continués com “abans”, un abans que mai no fou feliç.

Compromís. Un mot maleït. Com intel·lectual. Com tant d’altres que s’han malmés per magreig indecent. I tanmateix necessaris. No s’ha acabat la història com volien els falsos profetes de la postmodernitat, de la post democràcia, els liquidadors de les avantguardes. Cauen els murs de la ignomínia, però com volia Octavio Paz, romanen les preguntes. I les causes de les preguntes; la injustícia, la insolidaritat, l’absència de llibertat, o el que és encara pitjor, les escomeses contra la raó en nom de la llibertat.

L’ofici, la tenacitat, la pulcritud de Miró, amb més de quaranta anys a l’esquena, respon a les preguntes de Paz. Cal bastir un mur de raó, recuperar els valors permanents del compromís sense renunciar a la mirada neta, a la denúncia dels propis pecats, desvetllant, amb ofici, contradiccions, reeixides, i amenaces.

I si cal tirarem mà a tots els recursos, també de l’ofici. No cal tancar-se en el marc del quadre, podem “desbordar-lo”, en una mena de permanent incitació a l’spillover, que la mateixa desmesura de les agressions propicien, inciten. La difícil combinació entre la desmesura i el capteniment és, justament, la mesura de l’ofici quiet, i inquietant, d’Antoni Miró.

En part, el text, el meu, respon a la inquietud que em causa ser “retratat”. Víctima i actor, a la vegada. El desassossec que causa l’ull inquisidor, net, fred sovint, amb el regust amarg del record que calia, o no? “recollir”. I també l’entranyable complicitat dels compromisos comuns, la memòria lligada a les persones, al país. Sessions de lenta escrutació, amb l’ull interposat de la càmera fotogràfica, sota la llum crua d’un espai únic, on només els referents de color imprescindibles, acompanyaven la conversa.

Inquietant. Com ha d’ésser, en temps, tot estímul intel·lectual. De recerca d’una veritat esquiva, la realitat quotidiana. Ens fem por. La por forma part del nostre imaginari, de la pròpia consciència d’ésser. Els qui estan “segurs” em fan fredat, els tem. L’objecte quotidià, l’aixada, són, perquè no dir-ho, inquietants. Transporten il·lusions, o desgràcies, tant serveixen per recórrer la felicitat com per sembra la collita, però també poden fer desgràcies i oblits. Res no és innocent, i tot incita a la inquietud en la formal consecució de la bellesa.

I per dir-ho tot, Miró, es submergeix, amb alegria, en la promiscuïtat. Com no podria ser altrament. Promiscuïtat de les “tècniques”, finalment reduïdes al seu paper instrumental. Com ha de ser, que ja era hora, almenys en un ofici, de posar-les al seu lloc, i tant de bo que passés a tots els oficis, dels acadèmics a la política, per exemple. Amb els materials a l’abast, del paper a la càmera digital, de l’argila al bronze res no pot existir l’encís de convertir-se en una peça de reflexió, en una incitació a la reflexió. Es això màgic? L’expressió no m’agrada; la màgia queda fora de la raó, de l’exigència de l’ofici. Com tampoc no puc compartir el realisme màgic, tant contradictori. Si de cas, com he dit, es tracta de la descoberta d’altres espais, que només l’ofici de Miró ens permet de refer, dins la nostra imaginació, a partir de la nostra capacitat de ser còmplices del seu escorcoll permanent.

Ens ve a dir, “heus ací una mostra; feu-ne el que vulgueu. La meua opinió és que cal ser bel·ligerants. Però si només us quedeu en el gaudir, bo, no passa res”. Tot un codi que haurien d’agrair-li. En la mida que correspon a uns vells valors i principis que la vella cultura europea, dels presocràtics a Kant, ha defensat: el dret a expressar-se, a la denúncia, i a la proposta sense cap limitació en cap dels casos.

Clar que la referència a l’immediat, a la quotidianitat farà que Miró ens propose iconografies devastadores, de la guerra a l’oci, de la desgracia a la voracitat sobre l’entorn. Benvingut a la realitat, de la que mai no s’escapà, ni volgué. Els referents quotidians són la millor medecina contra l’oblit, l’escapisme, la deserció. Certament el resultat, com molt bé subratlla Romà de la Calle, poden ser “imatges de les imatges”, les que tenim a l’abasta a través dels media, però justament, en la distància brechtiana, i la neta mirada irònica de Miró, les podrem reconstruir molt millor, interioritzant-ne els valors, o les valoracions despectives.

Hi ha més, si voleu. Potser l’autor, Miró, vol “predicar”, llençar “missatges”, “mobilitzar les masses”. Supose que se li acudí en algun moment. A la seua obra no li cal, ell com ciutadà pot fer el que li done la gana, i vistes les restriccions potser no serà tant... La seua obra se li “emancipa”, si així pot dir-se. I ni a l’autor, ni a l’obra, no li calen ni la prèdica ni el missatge, ni la mobilització. Pintar la pintura ja era tot un programa. Una dècada després, l’ofici, la capacitat, van de sobra mostrades. I la denúncia, com la proposta, es troben a la seua obra, la més antiga, i la més immediata. I si cal, que també cal, “demanarem l’impossible”, per fer possible un retall de vida en llibertat, per crear, per viure.

Com el plaer de viure, la única esquerda que no podran tancar tots els intransigents, i bèsties, dels bàrbars que ja s’han instal·lat entre nosaltres. Al capdavall un arròs negre i una copa d’herbero, apart de saludables poden resultar tant subversius com una fotografia “interpretada” de Miró en la frontera entre Palestina i Israel... i més certs que la imprecisa divisòria que denúncia Miró en aquell paratge-parany del món.

I tot és quotidià. Envoltat per l’encís d’allò que creiem veure, i que Miró veu per nosaltres.

Tant com la realitat i si se’m permet, sense cap descrèdit, en el sentit de Fuster, en llibre imprescindible per entendre una bona part de la nostra historia de l’art. Amb el crèdit de la realitat, a través de la interpretació, manipulació oportuna, de l’Antoni Miró. Perquè retórcer la realitat, estrafent-la, és una oportunitat per acostar-s’hi i retrobar els perfils nítids de l’esperpent a que ens han volgut dur. En aquest sentit, Miró, de la mà de Fuster, potser sense saber-ho, ens salva. Ves per on!.

Gràcies, Toni Miró. I que Sofia i Sopalmo ens deixen fruir del teu encís quotidià.