L’estança

Josep Sou

El sol s’esmuny
Lentament dins la foscúria...
i el darrer raig
encara roig pàl·lid
sura damunt els vidres encalmats
del capvespre.

(quina manotada no faria malbé
la delicada flor de l’espelma) Ai, las!!!

Un registre s’ajup inquiet
Com un dardell destria el camí
A l’encontre del frec definitiu...
Després el curt viatge.

(quan el sotrac viu intens
en la pell de l’alzina argentada)

A les discretes línies del finíssim horitzó
Hi dansa una lleu guspira
de saviesa química
Mentre la fretura de les il·lusions resta immòbil
Per la dura fora d’un solc infinit.

(desoris que són un repte
i la màgia canta -ben subtil-
la pugna del temps)

El reialme
un mínim espai
On creix la tristesa
Per sobre la idea desmaiada d’un auguri
incert.

Assabentat del tremp antic
Avui conhort no em resta!

Vessa la carcassa imaginària a l’abim
I fuets esgaldinys
Anuncien la presència (que ofén)
no sols el dubte
ni la claredat
o bé l’escambell

Clarament la sensibilitat
També els turments
INSTRUMENTS
INSTRUMENTS
INSTRUMENTS
Per a la                      MENT
(ja                        DEMENT)

Un resum
La toixesa de fondre’s
A mans del tret assassí.
L’escombra fiançarà el flabell
D’aixoplucs circumstancials
Pel desig de marcir
L’aire més pur als rierols de maig.

Quina maldestra signatura
Pal·liarà el setge inclement
A la necessitat de viure?
Ai viure!
I riure!
Dintre d’un fidel embolcall
VIURE PER RIURE!!!

Tots dos al mosaic
On l’aparença sotja l’espasa
Els ulls clucs о ben closos
Per doldre’s endins la carn
S’ha inspirat dels pesars
Del greuge constant
De la desesperada escassetat
la tirania.

En són de llunyans el temps
I les nafres.
En són d’apropats els clams...

La Nimfa esclata son cau
Quan surt del diamant.
Amanirà el vent suprem
D’aliments sens final
La inexhaurible taula del combat.

No hi ha resposta tangible als teus ulls.

ETS                                 volum i pena
anhel
incerta gaubança

ETS, però, certament       volum i pena bella
bell anhel
bella incerta gaubança

ETS, damunt de tot         PRECIOSA
APRECIADA
MALENCONIA infinita
(una sort de llum per al camí
solcat d’albers mullats de sol)

ETS, a la fi             (inspiració d’un delitós amor
flagel·lat pel foll estel de la nit.)

ETS...
No hi ha resposta tangible als teus ulls.

LLENGUATGE
Que habites el còdex dels primers dies
Dolçament instal·lat als llavis de la tardor
Conscient і remot
Del temperi al bosc punyent:

S’estrien veus immaterials.
Triomfen els paradigmes.
Emergeix la veritat dins la raó.

El discurs de les indignitats travessant la història
Es la festa de les rancúnies
A lloms de columnes de marbre
TEMPLE!                   LITÚRGIA!

I el silenci es fa silenci
I la pluja es fa silenci
I la llum es fa silenci
I tot es fa silenci
SILENCI de la vida mai no en calma...

 

Somnia defugir infant
(esdevenir boira d’ocells
al blau puríssim del cel.)

Un mar de forment
S’aixeca al davant dels mantells
Parats per al galeig i la folgança

                        MÚSICA
QUIMERA
AFANY

(un còmode matalàs de la nuesa)

                                 Altrament corrompuda і miserable
(l’almoina a les natges)
Calcigarà l’absurditat en la tenebra
Quan diposite el fàcil cos de la corda
A la solitud de la travessia.

Consumida almoina encimbellada
Plovent almoines
Per sobre la xamberga metàl·lica
I el cap del condemnat.

Surt el foc de si mateix
Avança la mort un cop...
un pas
un pas endavant.

Fusell creuant la imatge contristada
Vans oberts de l’ambigüitat...
un pas
un pas endavant.

(solament als cims de la ficció
hi resta present
la lleu espuma il·luminada
de l’hora foscant.)

(Un quadre que és la vida. Tan sols la nostra vida. Un quadre.)

Les tubes reclamen un temps amb ramatge punxegut      I de nosaltres:
Llances i més llances                                                                       El llibre
Cavalcant des del futur per enllestir                                 El pinzell
Demà prenyat d’angoixes.                                                              La flama
Hi som tots mesclats al voltant                                         La vida
Fugidors de podridura                                                                    La música
Solquen veus en la penombra                                           La ploma
Gorja comuna i comú alè                                                                El garbell
La falç
La síntesi
(A la fi)

Trepitja l’herbei un forçut                                                 La joia pels guanys
Cavall esberlat a l’anca                                                     Al calitx sense tempesta
Puixança                                                                           A la ampla de barret
Violència                                                                           Espasa noble i treballada
Cadena ampla                                                     Somrís de botxí amarg
Llarga cadena                                                     Vermellor de nafres
ens                                                                       a
CONDEMNA                                                                  l’ànima.

Meus amics i criats                                                            Recollim ensems un mal tracte
Parant la mà                                                                      Una mala idea
Al dematí de tot l’any                                                      De destinació malfadada
Altres calces                                                                      Malparida i dies i més dies
Altrament la vida ens duu                                                I
bojos                                                                 Dies
rojos                                                                  I
bojos                                                                 Més
rojos                                                                  Dies
I daurats                                                           I...
Una vertadera estima al cor.
AL MIRALL DE LA TERRA NUA
-SILENCI DE POLS-

De vellut negre la clàmide de negre vellut:
Per a la BIOGRAFIA un vereda
un senderol
O mil distintes vies
a l’èxode

De vellut negre la clàmide de negre vellut:
Celebracions irrepetibles
flairança de santedat
Valent de causes sublims
una fumarel·la al turíbul.

De vellut negre la clàmide de negre vellut:
La mirada insurgent
perduda en la distància
Colpidora existència segrestant
el calze carmesí... la intimitat.

Hem descobert les pagines del còmic
Una a una fullejades
A les confidents arestes del celler.
Els trets ens han agradat sempre
Per veure caure el roí.
L’eterna cançó que ve d’enllà
Encuriosides versemblances s’accentuen
A la lluïssor dels mèrits.
Sempre el mateix i alhora
Satisfet cistell de renuncies
Per a la por
PER A LA POR...
Els símbols hi són l’espòrtula
La barreja incontinència
Per abreujar la pressura
I retre-li somrís a la ironia.

No necessites el vent
Llebeig Ponent o Gregal
Trepitges la tela al GALOP!!!

N’és de mentidera la vida!
El quadre et fa justícia
I t’engega feral a d’hipòdrom
Tot vinclat a l’artifici.

                        BENEVOLENCIA
COMPLAENÇA...
PACIÈNCIA!!!

Seràs el primer a la cursa
Si no et manca la benzina
No passes afany pel guany
I el llorer un AS de bastons.

Han cinglat el maligne màquines tretes de la por
Capbussades filosofies a l’íntim escrúpol
D’ésser home vivent.

Quan definíem a la llibreta de l’escola uns renglons ben drets
Indiferents troballes n’eren concebudes
Pels mestres darrera el garbell

I així s’il·luminaven propòsits
A les carenes autumnals
Uns               fills del misteri
Altres            qui sap ara on restaran...

La grisor trastomba la mirada per enlairar amables paranys
Una resolta misèria que s’ensuma devers l’estigma zenital

AMOR
PER A PAU LA PAU!!!

Homes per a la terra
Homes per a cantar la terra:
(Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu el camp hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.")

Nodridora veritat de la saviesa
Que canta... que canta:
(...Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.)

Sempre has viscut encarat al mirall
Fent suau el desert
Mentre jo gaudia les notícies
Dels antics llibres al prestatge.

I les mans t’han fos amb Miró. MIRÓ...
I el rellotge "La Roda del temps"
No gaire establert
Del solc de les melodies.

Al més ampli indret de l’estança
Una sentor regalada, neta i sensual
Ens feia mudar la vergonya
Tossudament cridanera de sondrolls

Una                 dos                  tres
Una                 dos                  tres

QUATRE!!!

Duchamp un sortilegi
Felí                     Feliç
Acurada meravella i fonament

El nus és la faula i també el capritx
D’aquells qui miren per la finestra
Arrossegant la vehemència del dubte.

Dues fonts
De la llet calenta als llavis
A la gorja l’escalfor dels mugrons

Dues precioses fonts
Aixovars hi haurà per abellir
el cos enfebrit... gens amarg.
Mentre el plany acarona els cristalls
Com la rosada serpenteja al fullam
Del desmai a la vora del llac

Dues fonts ben plenes
Lliures al través de l’escletlla
Amanits teixits que les mostren
Ambiciosos turons freds de la neu...

Diligent sageta que cerca el confí
Per alliberar de l’oblit les celebrades propostes
De la dissort i l’eufemisme.
He caminat distret
Moltes hores somniades
Una gràcia
De confondre’m dins la mar blava.
I la jornada ha estat un costum
De frases, lectures i converses
Les pedres rodolant sorolloses
En la remor de l’ALMADRAVA.
Quasi resseguíem l’escuma, l’aire i el baf
Que envoltava els nostres cossos
En la nit
Des de l’asfalt i la muntanya.

(asseguda
una infinita distància
conreada darrera llarguíssimes estones
d’estimar la MEDITERRÀNIA)

I
El nacre
Un joiell d’escumes
Vora de la platja.

II
La gavina creua
Tan fecunda
La gràcia de les ones.

III
Una cançó
Dins l’aigua
Quan besa la grava.

IV
Conreus de la mar:
La brisa
Una subtil carícia.

ESTIMATS:

Quantes vegades he allotjat la més greu de les necessitats a l’hora d’anunciar-vos el que ha estat per a mi aquest silenci.
Sí, aquest dissoldre’s, lentament, les hores і els dies dins la tèbia tassa del dolç café. El paper (amanides fulles al meu abast) no ha mostrat cap paraula, cap lleu intenció de l’esperit,
però.
No obstant, malgrat la inútil desesperança d’enfilar l’assecada sang de la ploma, hauré de trobar, al calaix la mínima bonior que m’inspire. O bé el codi que minve l’entrellat...
El sigil serà un bon argument. Per a vosaltres la tendresa i l’estimació.

Fins aviat!

Se’n surten ensems
—la cimera i la bellesa—
Mentre s’hi mira la llum
Als vidres d’un preciós calidoscopi.
Les grans onades de la lleu tramuntana
Acaricien la fenella penetrada
Fins el caliu on s’ameren les cendres.

                     —Una forja emergent
l’idioma
dins la turgència
del foc en foragitar la flama—

El conreu no menysprea la virginitat
D’aquell refugi d’estimades clarors
D’aquella boira encesa
Per damunt la fragilitat i l’enyor
i l’enyor
de l’antiga casa...

Llisca
ben
gentil
la
fosca
Plàcidament damunt la càlida pell tan blava.
La
llengua
nocturnal
Resseguint el darrer plec del cos nu
Mulla d’ungüents abundants l’esglai
I s’atansa fins la proferta dels sentits.
Davalla
la
mà
Albira arraulir-se dintre les dunes
Reblertes de l’ànima tèbia
Infinitament ardenta quan vessa el límit.
La
lluna
emplena
l’enfony
I solquen l’èter glaçat
Mil distintes suavitats amoroses.

Des de l’anima del temps
On la solitud crida la sentida cançó
De l’oblit i la recança
Creix el so tan poderós
De l’arc percudint les cordes del zèfir.
I les mans
Sadollades d’una fornícula indigent
Quan s’enlairen d’ardentia vers el cim
De la muntanya clàssica.
I els carrats
D’un refinat color de meravella
Es perfilen conformats
Dins la columna de marbre antic.

Des de l’ànima del temps
S’allibera la força estricta que resum
La voluntat de fer guanys d’avançada fermesa
A la capsa on dormen les penyores
Un son d’intel·ligències benestants.

Sota l’ombra
un somni
l’astúcia
la veritat nua.
Sota el silenci
l’heura
un desig
el vaixell daurat.
Sota l’espluga
la mirada
un déu
la darrera glassa.
Sota l’aigua
el mirall
una flor
la idea regressada.

Els núvols vermells de la tarda dins l’aire
Diàfans els cossos darrera el brancatge
I el riu que s’aplega —constant— cap a la platja
Deserta de turistes i porucs piuladors.

És una inquietant i flonja quietud aquesta.
Ni el menyspreu de les coses accidioses ens manca
A l’hora de satisfer el bes de l’ansietat
Confús en milers de mandrosos grans d’arena
Dibuixant les ombres iridescents del teu gros llavi.

I l’autumne ens relleva el sol salvatge
Del migdia contra les blanques pedres.
I l’hivern, que és la memòria,
Refreda el molí matalàs
Del gesp sota la rosada clara
Tot perfumat pel negre quitrà.

EL SOPALMO...
LA CASA
LA CASA
LA CASA
LA CASA...

Poemes escrits
entre 1987 і 1991
basats amb una
tria d’obres
d’Antoni Miró
realitzades al llarg
dels darrers
trenta anys.