Antoni Miró: la Suite eròtica vers una antiga i nítida reconeixença
Josep Lluís Peris Gomez
La mirada opulenta que subjau en nombroses manifestacions plàstiques contemporànies -ja siguen pintura, escultura, cartell o disseny- ens introdueix en un univers conceptual i visual que aspira a recopilar i reconstruir tota la TRADICIÓ cultural que ens ha vingut donada a través de la història i que, alhora, tendeix a autoexplicar-nos en claus de present i reconeixença. Tot aquest moviment retrospectiu comporta paral·lelament un exercici de deconstrucció, de simplificació i de recerca dels elements formals bàsics des dels quals cada manifestació cultural ha aprés a refer el món i ha intentat donar-li un sentit comprensiu o transcendent. La funció especular que l’art assoleix sobre els pobles i les cultures es fa palesa de manera molt singular en el món clàssic, i és des d’aquesta perspectiva on cal situar la significació de l’obra que Antoni Miró ens ofereix sota el títol: SUITE ERÒTICA.
Davant eixa mirada opulenta que tendeix a la descodificació i abstracció dels elements bàsics, Antoni Miró ens presenta un exercici magistral de MIRADA neta, una manera de mirar desproveïda d’acumulacions innecessàries, sense filtres moralitzadors que pogueren desviar la naturalitat des d’on percebre un univers regit per l’imperatiu dels sentits en estat pur. Miró ens introdueix en la possibilitat d’un descobriment pletòric de vida a través d’una innocent visió plàstica del món grec reconstruït gràcies a fragments més que suggeridors.
La Suite eròtica és una proposta arriscada i valenta amb la qual l’autor ens convida a veure’ns a nosaltres mateixos mitjançant un exercici de fragmentació especular. Els aiguaforts eròtics ens introdueixen en la vida quotidiana del món clàssic que és on veritablement encara podem i hem de mirar-nos els pobles i cultures mediterranis per tal de poder explicar-nos i, alhora, dignificar-nos. Aquesta fragmentació especular no és arqueològica com aparentment podria pensar-se. Antoni Miró el que fa és una selecció intencionada i suggeridora d’algunes de les escenes quotidianes que expressen les pintures ceràmiques del món grec, i no ho fa per a imitar i rememorar la cultura grega, ja que el sentit ornamental i lúdic que aquestes escenes tingueren en el seu temps (del segle X al V aC aproximadament) queda radicalment transcendit per la descontextualització que A. Miró fa d’aquests fragments en incorporar-los plenament al nostre moment cultural on adquireixen una nova significació i intencionalitat.
L’artista, amb un mestratge excepcional i un domini exhaustiu de la figuració, la perspectiva, les atmosferes pictòriques i el color -com ja ens té acostumats en la seua llarga i prolífica trajectòria plàstica- ens fa partícips d’una manera subtilment significadora de mirar la realitat: ens indica com mirar amb nitidesa i amb una innocent intel·ligència el nostre cos, els cossos dels altres, i és així com els jocs eròtics, les danses sensuals dels antics grecs esdevenen com un mirall retrospectiu del que podria arribar a ser el nostre actual comportament lúdic i eròtic dins d’uns nous àmbits i codis morals que mai hauríem d’haver perdut com a poble.
En definitiva, el que ens proposa Suite eròtica no és més que l’agosarada possibilitat de recuperar-nos en una nova i alhora antiga mirada, desproveïda del sentiment negatiu de culpabilitat, autèntica herència del pensament judeocristià, una mirada de retrobament amb el gaudi que comporta l’experiència de reconèixer la nostra natural condició d’éssers arrelats al món dels sentits, arrelats al nostre medi ambient que és la Mediterrània, de sempre benèvola i generosa, al nostre medi cultural conseqüència de segles i segles d’aprenentatge, d’equilibris i desequilibris, de recerca de l’harmonia a través de l’art i d’un savoir vivre que s’ha anat expressant en un quefer vitalista més pròxim a l’hedonisme i al goig que no pas al sentiment ombrívol de pecat i de culpa.
La tècnica que fa servir A. Miró en aquesta obra plàstica és la de planxes i gravats (aiguaforts) per a aconseguir amb una pulcritud inigualable la versemblança dels motius i les escenes, les quals semblen adquirir una vida pròpia paralitzada i retinguda magistralment en el paper. Les imatges expressen una elegància allunyada de la retòrica plàstica, manifesten un senzill i natural sentit de l’harmonia, fan brollar el plaer i el goig sense actituds forçades ni impostades. Descobreixen el sentit del plaer com una font inesgotable d’identitat i de comunicació amable amb els altres i amb la natura, expressen, en definitiva, una profunda saviesa acumulada en el temps i en la cultura de la nostra història.
Antoni Miró ha sabut refer amb un estil propi i a partir de seqüències d’origen arqueològic un univers que ens pertany a tots, un espai -el clàssic- que encara subjau en la nostra contemporània experiència d’identitat i en la nostra aspiració antiga d’alliberament definitiu dels sentits, del goig resultant de la comprensió sàvia del que som i del que volem o aspirem a ser, i és per això que aquests fragments eròtics ens possibiliten de recuperar una intel·ligent i agosarada mirada que és la mirada des de la innocència.
