Un pinzell irreverent

Jordi Botella

Crec que de tots els llenguatges artístics, la pintura és el més real. Abstracte o figuratiu, paisatgístic o cinètic, un llenç sempre reflecteix una cosa «real» (per a una multitud o per a l’individu, tant se val). La música o la literatura, posem per cas, no gaudiran d’aquest avantatge naturalista. La interpretació o la comprensió, doncs, en seran més dificultoses. En el pont que va de la realitat a l’art, l’espectador d’un quadre es mou sense por perquè, al capdavall, sempre té el recurs fàcil d’acollir-se a l’inconscient, l’instint o qualsevol galindaina semblant per donar la seua explicació particular. En un poema o una peça musical més li valdrà que s’atinga al silenci si no vol ser catalogat com un babau digne d’una antologia del disbarat.

Què succeeix, altrament, quan un pintor, en compte de pintar «realitat», pinta pintura? Senzillament aspira a crear un univers en què les referències pictòriques posseïsquen una autonomia pròpia. Algú pensarà que Duchamp i els expressionistes abstractes de principi de segle ja havien dit això. Altres potser argumenten que la reflexió de la pintura sobre si mateix ve d’ençà que l’home empastifa parets explicant el seu món. Tanmateix, no és eixe el cas d’Antoni Miró. Tota la seua sèrie Pinteu pintura aconsegueix escapolir-se d’aquestes reiteracions un xic gratuïtes a hores d’ara. Perquè no pretén llençar butllofes a l’aire pensant-se que capgira tots els fonaments de la història de l’art, ni tan sols mirar-se el melic pictòric. La introducció d’un element irònic, l’ampliació dels motius d'una tela famosa, el maridatge de diversos tòpics i, en definitiva, la manipulació irrespectuosa de la pintura (que, com qualsevol art, a força de substituir la religió, per allò de la transmissió dels missatges divins, demoníacs, etc., està més prop de la sagristia que de la vida) aportaran una altra visió del fet artístic.

Pinteu pintura és la història d’una revisió. Antoni Miró, des d’una òptica crítica, es servirà de la història de la pintura per a transmetre consignes. La usurpació del destí del País Valencià en serà una. O el calfred que ens recorre l’espinàs cada volta que un element quotidià descobreix el cadàver que s’arrecera al darrere de cada obra d’art. O el neguit que ens corprèn quan repetim una mateixa paraula, o la visió d’una tela «magistral», fins a l’absurd. Sembla com si la revisió d’Antoni Miró respongués a un desig higiènic que batega en tot l’art del segle XX: d’un costat, desempallegar-lo del seu tuf sacralitzat, i, d’un altre, insistir sobre la no-incompatibilitat d’una alta exigència estètica i el necessari caràcter social d’aquesta.

Antoni Miró, conscient que no hi ha llenguatges críptics sinó ignorància, i també, però, conscient de la inexistència d’un art diví, ja que tota obra és, si més no, una vaga temptativa de contar una vella història, ha optat per un camí difícil. Perquè ha afegit a la bellesa arbitrària de l’obra artística un gra d’ironia, prou com per vore més enllà de la perfecció d’una rosa o dels somnis de Jeronimus Bosch. Així, del joc d’espills que hagués pogut ser Pinteu pintura, ell ha creat una eina útil per la seua càrrega escèptica i distanciada de les «grans» obres, tan necessàries per a la societat com ho són una cullera o una cadira.