L'home que pinta

Jordi Botella

A Antoni Miró

I
L'home que pinta aixeca els ulls i mira.
Davant seu troba un llenç. Darrere
Res. I enmig de tot ell sol, amb els rostres
Que el temps toma a la vora de cada home
Amb quitrà dels vaixells i ossos de peix.
 
II
L'home que pinta escolta ara el batec
Del seu cor, i en un gest mecànic palpa
El trànsit de la sang al llarg del cos.
En una mà el camí pel vast desert:
La incògnita. I en l'altra la certesa
De l'ésser acarat al propi alé:
Ell. Ja en l'enforcall dubta entre el viatge
-I el gran risc de la blanca superfície-
O l'auscultació dels sentiments.
 
III
L'home que pinta alça
El braç, mulla el pinzell, s'acosta al llenç.
Ha triat el viatge. A partir d'ara
Farà camí amb el queviure just:
Carregarà només amb el propòsit
De contar, si algun dia torna a casa,
Com la fam és l'escola de molts nens.
Com s'aprèn l'aritmètica als camps
D'extermini i la llengua en l'exili.
Com un capgròs fa lleis que un soldat boig
Obeïx.
Com el sexe esdevé càrcer,
La raça fosc destí.
Com fer del barri
Frontera, de l'ofici menyspreu,
Deis diners catecisme.
Com celebrar
Déus i sacrificar homes.
Com la Historia
Està escrita amb el fum de les batalles,
L'Art perfuma sepulcres, l'Acadèmia
Dicta i la gent ignora.
Com la Técnica
És donzella enganyada pel Mercat,
El progrés fill del Monstre Frankenstein
I el Futur Hipoteca.
Com riure
Per no plorar.
Com l'arbre pot donar
Ombra i tan sols és foc, no escalfa, crema.
No assenyala el camí, cega les bèsties,
Desfà la casa.
Com tindre un país
És com no tindre res si vas a casa
I han canviat el pany. Forces la porta
I t'empresonen. Parles no t'entenen.
Crides: "casa, arbre, foc!". I escoltes: "fora!". 
 
IV
L'home que pinta baixa el braç i torna
Al principi. L'envolten nens etíops,
Reis tronats, les esquadres de la mort.
Tota una enciclopèdia estètica
Que consagra el fetitxe. L'acrobàcia
Del Capital amb un codi tan negre
Com el d'una taràntula.
Entre el llenç i ell
Habita tota aquesta turba
Desarrelada, anònima i eterna.
També la terra vege, el paradís,
La pluja i l'aviram. La servitud,
L'hivern nuclear, l'home-llop, l'infern.
Quan ell pinta, doncs, diu allò que els altres
silencien, per víctimes o còmplices.
Assenyala el botxí, disfressa mòmies,
Salva el tigre, alça el braç contra el buldòzer.
Després calla. Perquè l'home que pinta
Perd la seua veu per donar-la ais altres.
Així el viatge és sols deseiximent
I la seua obra esforç per explicar
El vell caos, ometre fanfàrries
I donar sentit a l'experiència.
 
V
L'home que pinta tanca els ulls, l'embolca
La pau deis innocents. El matí
S'esgola per la serra i la plaça
Les pomes, el pa i els crits del vinater
Tracen orbites en un món perfecte.
El primer sol rebota en les façanes,
S'emmiralla als estanys i entra a les fàbriques.
Tot està en ordre quan l'home que pinta
S'adorm: ara somia.
Va sol per una blanca superfície
I alhora que camina els peus dibuixen
Guerres, vaixells, l'el·lipse deis dofins,
L'aspre silenci de les multituds.
Els altres. Tot allò que no essent ell
Viu en cada persona, fet o cosa
Sempre que el groc malson de la història
Crea monstres que la raó no explica.