La lletra amb imatges entra

Jordi Botella

És un fet indiscutible la fascinació dels pintors pels poetes i a l'inrevés. L'origen d'aquest matrimoni potser procedeix de les mancances que ambdós creadors pateixen.

Els pintors perquè necessiten d'una articulació -oferida per la lingüística a través de la morfologia i, sobretot, de la sintaxi- que lligue volums, colors i línies per esdevenir un cos real. I els poetes perquè són conscients que la suma de fonemes, en compte de sentit, pot dur només soroll si no hi ha una possibilitat de suggerir una “visió” per damunt de les limitacions que imposa la combinació de l'abecedari i el silenci.

De la compensació recíproca entre el poema i la imatge brolla aquesta convivència que ha donat excel·lents resultats per a la història de la literatura i de les belles arts.

Antoni Miró sempre ha generat una aproximació dels poetes a la seua obra. Algunes voltes ha estat producte de la seua capacitat per despertar en l'escriptor un univers que enriquia la realitat que l'envoltava; altres naixia de la relació amistosa entre tots dos o de les sensacions que colpien les retines dels autors.

Tots tres casos coincidien a esperonar unes veritats ecumèniques que des dels seus inicis han enlairat el pinzell d'Antoni Miró: la solidaritat, la denúncia de tota injustícia i arbitrarietat, contemplació dessacralitzada de l'art, la defensa del medi ambient... Un grapat de sentiments bàsics que omplien l'esguard dels poetes, massa voltes emboirats per l'esforç de la retòrica en aproximar la lletra a la cosa en si.

Llavors és quan, mercè a aquesta osmosi entre el llenç i el vers, l’artista deixa la seua condició de poeta o pintor per a ser allò que abans de tot és: un ciutadà que aporta la bellesa com a servei públic.

Així s'entén que la relació dels poetes amb l'obra d’Antoni Miró vaja més enllà de la simple exegesi per situar-se en l’àmbit de l'expressió més pura. Aquella que naix, com la pintura de l’autor alcoià, del fons del cor i va dirigida a totes les persones.